Si m’ho pregunteu, el Fuster polític és per a mi el menys interessant. Sobretot perquè és el més banalitzat, simplificat, empetitit. M’atrau molt més el pensador lliure, que va a la seva, dotat d’una curiositat universal i d’una feliç erudició: l’intel·lectual que et sorprèn, que s’ho passa bé donant voltes a una idea, que fa de l’experiència humana una excusa per entendre’s i entendre el món, sense dogmatismes. Ja ho veieu: aquest és un Fuster molt a la manera de Montaigne, amb la diferència que el perigordià tenia la vida solucionada i el de Sueca se la va haver de guanyar a força d’escriure, que és el que sabia fer millor i el que li agradava. Escriure i llegir, esclar. "Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres", escrivia. O, dit d’una altra manera, "les poques lectures aparten de la vida; les moltes ens hi acosten".

Fuster descriu Diccionari per a ociosos d’aquesta manera: “Em limito a reunir en un volum una sèrie incoherent d’escrits, diversos en el tema i d’extensió desigual, catalogables dins el gènere elàstic i modest de l'«assaig»". No obstant, Consells, proverbis i insolències, el llibre que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua m’ha proposat de traduir per celebrar l’Any Fuster, és tota una altra cosa.

"Ningú no parla de pietat, compassió, indulgència, virtut, honestedat, benvolença, renúncia, lleialtat, transigència, rectitud, cordialitat, honradesa, etcètera". Ho tradueixo del castellà del llibre d’aforismes Caminos de intemperie (Galaxia Gutenberg), de l’assagista –apassionat per la música i la literatura– i poeta Ramón Andrés. Nascut a Pamplona el 1955 i barceloní d’adopció durant anys, té una àmplia obra que ara amplia amb aquests pensaments que són com una passejada tardoral, lenta, per la sensibilitat d’un home que dubta del món i d’ell mateix. Podríem dir-ne, sense precisar gaire, els valors d’antany, que algú menysprearia com a conservadors. A la llista s’hi podria afegir el perdó, l’actitud servicial, la formalitat, "la responsabilitat, i allò que els grecs en deien koinè aísthèsis, el sentit comú, haurien de ser, si estiguéssim a l’alçada, els dos elements de la nostra atmosfera".

Cada any, quan comença el nou curs de llengua i literatura catalana a l’institut menorquí on fa classe, Ponç Pons diu als alumnes que farà 27 anys. És la seva manera d’explicitar la joventut d’esperit, que també intenta traspassar als llibres. Des de finals de la dècada dels 70 ha publicat poemaris - El salobre (1997), Pessoanes (2003) i Nura (2006)-, llibres de narracions - Vora un balcó sota un mar inaudible (1981)- i un dietari on barrejava impressions en prosa i vers sobre el present i el passat de Menorca - Dillatari (2005)-. Cinc anys després de l’obra de teatre Lokus publica nou llibre a Quaderns Crema.