La projecció amb música en directe del trio C.O.U. (Centre d’Observació de l’Univers), format per Joan Pons, Dalmau Boada i Jordi Matas comença amb la inquietant escena inicial de La nit dels morts vivents (George A. Romero, 1968), amb una parella en un cementiri desolat. Però en lloc de l’atac dels zombis, la centrifugadora visual comandada per Isaki Lacuesta i Albert Coma hi envia escamots de militars vestits de gala i guàrdies civils amb tricorni lluent. El trinxat d’imatges d’arxiu (una mena de Max Mix dels 80 empalmant celuloide en lloc de cinta de casset) elabora el seu discurs mitjançant la focalització en la repetició, el detall significatiu, l’obstinació en un gest. És com l’scratch d’un CD d’imatges. Hi ha l’ostentació guerrera d’aparatoses gorres militars, condecoracions brillants al pit, comandaments espanyols que gallegen en una cerimònia pública. Un puny tancat amb guants blancs de gala darrera l’esquena apareix una vegada i una altra. “La guerra que vivim dia a dia però que no s’anomena guerra”, diu un dels textos, amb errades i vacil·lacions, que es van improvisant damunt de les imatges. Tot agafa un to apocalíptic, distòpic. La música de bateria, baix i guitarra va del rock a la psicodèlia, passant pel jazz, l’electrònica o l’Ona Laietana. Inflama i expandeix les imatges. Desfila l’Espanya negra i casposa, la puta Espanya, que en diuen ara, la de la tasca masclista, la de la copa de brandy i l’escuradents a punta de llavi, la de l’exabrupte, la dels caçadors de cérvols, l'Espanya reconsagrada i devota de les processons. Ressons de Buñuel i Goya.

La compositora finlandesa Kaija Saariaho (Hèlsinki, 1952) ha mort als 70 anys aquest divendres al matí a casa seva, a París, on residia des del 1982. Segons ha informat la seva família en un comunicat, li havien diagnosticat un càncer cerebral incurable contra el qual havia lluitat els últims dos anys, tot i viure-ho en privat "per mantenir un estat mental positiu i centrar-se en la seva feina". Saariaho va celebrar el seu 70è aniversari al Palau de la Música el 14 d'octubre de l'any passat amb un concert de cambra que commemorava la seva trajectòria i en el qual es va poder gaudir de la seva obra, molt vinculada a la natura.

Un dels primers teòrics de l'anomenada música contemporània va ser William Shakespeare un grapat de segles abans que aquesta digués, dodecafònicament, "ja soc aquí". A Macbeth, el dramaturg va deixar caure que la nostra existència és un conte "ple de soroll i de fúria, que no significa res", i això ho deia un idiota. Els amics de les músiques industrials, noise, etcètera, saben exactament de què parlava. Fins i tot sense voler-ho, Shakespeare acabaria encetant el tema. Així, titulava una obra seva Much ado about nothing, i la traduïm com Molt soroll per no res. Estava condemnat a dir-ho molt abans que el musicòleg de The New Yorker, Alex Ross, que vam descobrir amb El ruido eterno. Escuchar al siglo XX a través de su música (Seix Barral, 2009). Però aquest assaig, en anglès original, portava per títol The rest is noise, una variació de la citació de Hamlet “la resta és silenci”.

La música dels Throbbing Gristle era enigmàtica i torturada, amb temes que apel·laven a les pulsions més fosques: l'assassinat, el suïcidi, la pornografia i l'ocultisme. El grup britànic fins i tot era capaç de dedicar una de les seves improvisacions al bacteri Escherichia coli, que causava nàusees, còlics i diarrea. Rere aquesta imatgeria inquietant, que creixia entre guitarres, teclats i samplers, hi havia Genesis P-Orridge, cantant, poeta i performer que ha mort després de dècades d'activitat musical i artística radicals a Nova York, als 70 anys, a causa d'una leucèmia.