El submarí va entrar per una gruta poblada de pops i estrelles de mar. De sobte, una densa foscor els va envoltar i l’Òscar Ideesnoires va notar que pujaven. En arribar a un lloc on hi havia llum artificial es van aturar, i així van veure que havien emergit a l’interior de la cova. “Apa, ja podeu sortir. La Palaia mai no falla”: d’ençà que va començar de petita a llegir les històries de l’Anacleto, la Palaia sempre deia aquesta frase. Un cop eren tots a terra, el submarí tornà a submergir-se fins a desaparèixer. Quan es van quedar sols, l’Òscar obrí un sobre que la dona li havia fet agafar tancant-li la mà com quan per timidesa un no vol acceptar uns diners. “Què hi diu, en aquest paper?”, va demanar la Lleona. L’Òscar la va mirar als ulls i tots dos s’adonaren que per primer cop ell la mirava així: “Que som a l’illa de l’esfinx i que si de cas ja tornaran a buscar-nos. Signat, Gratacós”. Es va alegrar molt l’home sense cap que el nou món no s’hagués oblidat de l’alta costura. El gos i el ressuscitat començaren a caminar els primers a la recerca d’una sortida. “¿Us imagineu que, ara que hi hem arribat, tot s’hagi acabat allà fora?”, va dir la Lleona. Ja feia cinquanta dies que no sabien què fer amb les seves vides.

De seguida que el submarí va tornar a submergir-se, el senyor Bonastre començà a moure’s i giravoltar tot sol com si estigués a punt de caure al mateix temps que cridava “turbulència, remolí!”, davant l’estupefacció de tothom, perquè la nau no es bellugava ni un pèl. La Palaia li va demanar si li passava alguna cosa, però el senyor Bonastre va reprendre les maneres i li va pregar que l’excusessin perquè no havia pogut estar-se de retre homenatge a aquella telesèrie històrica que es deia Voyage to the bottom of the sea. Llavors, tots els amics, i la tripulació en ple, que també s’hi va afegir, li van fer un aplaudiment molt fort per la fantàstica qualitat de la seva interpretació.

Un remolí d’aigua va fer trontollar la barca on s’havia arreplegat aquell grup de fugitius de la pandèmia i unes ones molt grans els van envoltar. Quan de seguida tornà a allisar-se el mar, van veure com emergia la coberta d’un submarí escombrada per un devessall d’escuma. Seria la Llobarra la primera a saltar a bord. Com que se li van enganxar els peus amb una catifa d’algues, va advertir la resta: “Apa, seguiu-me, però aneu amb compte que això rellisca. D’un moment a l’altre sortirà la meva germana”. Aquest constituïa el darrer pas de l’operació peix al cove ideat pel bacallaner solitari i confiat a les seves tres filles, la Maire, la Llobarra i la Palaia. Si la primera germana s’assemblava a la Pamela Anderson i la segona a la Dolly Parton, tan sols obrir-se l’escotilla van veure que la dona que ara sortia era clavada a la Isabel Tocino, amb la diferència que la Palaia duia un pegat a l’ull.

Si es pogués dir que el senyor Bonastre i el Giscard d’Estany eren membres d’una mateixa religió, també caldria afegir que el primer seria un escèptic i el segon un fervorós creient. El Giscard d’Estany s’havia tancat dins el seu món d’objectes perduts per tal de salvar-se. El senyor Bonastre no esperava cap salvament sinó que, al contrari, es trobava ben còmode amagat entre ruïnes com les que pintava Hubert Robert. També les seves eren unes ruïnes clàssiques, plenes de glòria perduda (o guanyada amb la història, això no importava), i desdenyava l’esfondrall quotidià en el qual feia temps que havia caigut el món.

En veure que uns patins aquàtics s’acostaven a la barca de la Llobarra, el periscopi va submergir-se immediatament rere la boia del Bob Marley. “Tu ets el Bonastre? Jo soc el fill del teu cosí el Magí!”, va dir el Giscard d’Estany tot obrint els braços al mateix temps que pedalejava. Quan el patí va tocar la barca, el Giscard d’Estany hi pujà sense demanar permís a ningú. L’home sense cap es va aixecar i el va seguir. “T’he reconegut a la primera! A casa teníem una foto teva al damunt de la tele!”, afegí el Giscard d’Estany, que encara recordava el seu pare assenyalant el retrat cada cop que engegaven la televisió i dient-li: “Aquest paio és una eminència, val més parlar dels programes amb ell que no pas veure’ls”. Amb el temps, el Giscard d’Estany sostindria que això succeeix en tots els aspectes de la vida. Molt sovint li semblava millor el relat de la vida que no pas la vida en si mateixa, i d’aquesta manera havia acabat confinat en un relat més que en una vida. En això, tant el Giscard d’Estany com el senyor Bonastre estaven fets de la mateixa pasta, potser era aquest el caràcter d’aquella família. Però ara que el confinament s’havia traspassat a la vida, tots dos en fugien a la recerca d’una altra vida.

En sentir el senyor Bonastre que el cridaven va demanar a la Llobarra que aturés la barca. “Hem d’arribar clavats a les coordinades establertes, ja els esperarem allà si de cas”, va respondre la dona sense mirar-lo. Portava els cabells molt llargs i una cinta al cap amb els colors de la bandera jamaicana. Com que feia un vent molt fort, els cabells dels tripulants deixaven al vent les seves cues de la mateixa manera que la barca obria els seus solcs. El senyor Bonastre va aixecar el braç per indicar-los als dels patins que els seguissin sense detenir-se. Li va cridar l’atenció el so d’un cop provinent de l’aigua i va veure que era un peix volador sortint i amagant-se entre les ones. Així va recordar la Campaneta del Peter Pan. “Em venen al cap unes idees molt estrafolàries”, va dir. La Lleona no va donar importància a aquest comentari, però com que l’Òscar Ideesnoires era dels que sempre tenen alguna cosa a afegir per ajudar els altres, li va deixar anar: “¿I no ha provat de consultar un psicòleg?” El senyor Bonastre va fer el gest de llençar al mar la punta del caliquenyo, però de seguida va pensar en el capità Cousteau i es va adonar que embrutar els oceans era impropi d’una persona que havia vist documentals, de manera que va apagar el cigar contra la llauna del Radical Fruit que estava prenent i el va ficar dintre. “Benvolgut Òscar, anar al psicòleg ens planteja un terrible dilema, perquè pots trobar-te’n un de dolent o un de bo, i fins i tot un de molt bo, cosa que encara és pitjor, perquè amb els dolents no passa res, ja que es queda un igual que abans. Però ¿i si trobo algú que em retorna a la normalitat? Ai, el món exterior és per a la gent exterior. No em foteu!”

Com que el sol començava a ser força amunt, li va venir molt bé al grup que la barca portés el tendal. La Palaia, però, pilotava a tota màquina amb els ulls mig aclucats per defensar-se del ressol. “Vols unes ulleres?”, li va dir el senyor Bonastre, i va treure de la butxaca unes ulleres com les que portava la Valentina dels Chiripitifláuticos. “Mai no surto de casa sense el meu museu tangible de les coses figurades. Són còpies perfectes d’objectes que només han existit com a icona. Vull dir que, el seu barret de copa, Harpo només se’l posava quan feia de Harpo”. A l’Òscar Ideesnoires li va semblar que l’aigua estava molt freda i va treure la mà d’entre les ones. La velocitat de la barca i la pesadesa del mar li estiraven el braç i va tenir por. Sense apartar la vista de l’horitzó, la Palaia es va posar les ulleres molt contenta.

“Els hem d’agafar abans que els deixem de veure!”, va dir el Giscard d’Estany fent un bot, i va sortir disparat en direcció als pals d’uns vaixells que es veien al lluny. “Vinga, ràpid”, va afegir. L’home sense cap també va assenyalar en aquella direcció sense deixar de córrer. “Això és el port esportiu del Masnou, no?”, va voler saber, ja que li semblava recordar que una vegada hi havia anat amb la idea de fer-hi l’aperitiu, però va ser perquè s’havia confós amb l’Espinaler de Vilassar. Per això no trobaven el lloc. Tot i això, el cas és que no se’n van penedir, perquè també hi tenien anxoves, olives i patates de xurreria, que és el mínim comú denominador d’una vida tolerable. Entre esbufecs, el Giscard d’Estany li va confirmar a l’home sense cap que sí, que tot el que es veia allà no eren molins sinó el port del Masnou, i de pas va explicar-li que en coneixia un que treballava al club nàutic. Però qui més gambava, fins i tot més que el gos, era l’Agostinho Acevedo Ferreira, puix que, encara que semblés que era allà en carn i ossos, només hi era en ànima. No és que ara s’hagués deslliurat de la càrrega del seu cos, que també, sinó que sobretot s’havia desfet del pes de la consciència. ¿Tenen entranyes els esperits? Per descomptat, però no els pesen i, com que no porten cap pes sobre la consciència, sempre estan de tornada de tot. És per això que tornen i retornen tan sovint. Sembla que el més enllà sigui un viatge de llarga distància, però tan sols és una qüestió de Rodalies. Només cal veure els vagons. La sorra se li ficava al ressuscitat dins les sabates negres de cordills, i això li va recordar que tot enterrament és un cos a cos perdut amb la terra.

Era una d’aquestes barques d’excursió amb capacitat per a diverses persones, a bord de la qual l’Òscar Ideesnoires, el senyor Bonastre i la Lleona s’allunyaven de la platja guiats per la Llobarra. Des de la sorra, la Maire els feia adeu amb la mà. “On van?” La Maire va identificar la veu aflautada de l’home sense cap i en girar-se va veure que li parlava traient el cap amb les mans per la finestreta d’un cotxe. A la part de darrere també hi anava l’Agostinho Acevedo Ferreira, que la va saludar amb un somriure molt trist, d’acord amb la seva experiència d’haver estat mort. L’home que anava al volant, però, no li sonava de res. Tot i això, va ser aquest el primer a baixar del vehicle. Anava amb un gos negre que només tocar terra començà a proferir uns lladrucs inacabables i malenconiosos, com si dintre del mar hi hagués algú que el pogués entendre. “Què li passa a aquest gos? Sembla que tingui ànima”, va dir la Maire. “Ja se n’han anat?”, va afegir el Giscard d’Estany assenyalant el tendal, que anava d’una banda a l’altra sacsejat per les ones. “Si arribeu un minut abans, hauríeu pogut acomiadar-vos”. Ara va ser l’Agostinho Acevedo Ferreira qui va dir: “On van?” La Maire es va treure d’una butxaca dels pantalons un paquet de Sombra obert per sota i es va ficar un cigarret als llavis. “Marxen mar endins. És elemental. Vull dir que la situació a l’aigua no és la mateixa que a terra, perquè es tracta d’elements diferents. El propòsit d’ara era canviar de situació. Quan els hàgim perdut de vista, es trobaran amb la meva germana gran, la Palaia. A ella li correspon la part més complexa de la missió, canviar de món”.

“Sempre que vaig a la platja em recordo del Jorge Sepúlveda”, va dir el senyor Bonastre, i a l’instant precís en què sortia el sol per l’horitzó, el soroll d’un motor va cridar l’atenció de l’Òscar Ideesnoires. “Mireu allà!”, exclamà assenyalant una barca inflable que se’ls acostava. Encara que acabava de parar de ploure, havien instal·lat a l’embarcació un tendal per protegir-se del sol. Molt contenta, la Lleona es va agafar del braç de l’Òscar i va preguntar a la Maire si aquest era el relleu que esperaven. Quan la barca era més a prop, van veure que la pilotava una dona. “Sí, és la meva germana, la Llobarra”, va dir la Maire. Si aquesta germana tenia una retirada a la Pamela Anderson, la que ara arribava s’assemblava més a la Dolly Parton.

Però qui va sortir al balcó va ser una senyora gran amb bata que, agafada a la barana, exclamà: “ ¿Qué escandalera es ésta? ” El Giscard d’Estany va treure el mòbil per enllumenar la dona, i després va projectar aquella llum fràgil sobre el seu rostre i el del ressuscitat. A l’home sense cap li va demanar que també mostrés la seva cara per fer-li més confiança a l’anciana, però ara no li venia de gust mullar-se i va seguir amb el cap sota la roba. “Soc jo, senyora Isabel! Li pot dir al seu fill que surti, sisplau?” La dona va sacsejar el cap negativament: “ ¡Está acostado! ” Dintre del Giscard d’Estany hi havia un cor romàntic. Ningú no s’enfonsa dins un mar de boira si no és amb aquesta condició sentimental. Cadascú, però, es fa una boira a la seva mida. A la del Giscard d’Estany, la substància era la nostàlgia aliena, molt més suportable per a ell que la pròpia. Aquesta actitud de vegades semblava desídia, i d’altres deserció. Era un d’aquests homes religiosos que no tenen cap religió.

Van sortir tots tres de la nau i es van posar a córrer com llamps. La pluja s’estampava contra els seus rostres per dir-los que la vida no se n’havia anat dels carrers. De cap manera era un recordatori inútil, ja que, al llarg del confinament, el món exterior, és a dir, el normal, s’estava convertint en un museu enorme, en una pinacoteca visitada pels espectadors d’aquella sèrie macabra que es deia Galeria nocturna. Tot el que es veia al carrer era una representació d’allò que havia estat abans de l’epidèmia. Si la pipa de Magritte no era una pipa, sinó tan sols una imatge (per dir-ho amb un antic grup de rock de Molins de Rei que s’anomenava Detectors), també els quioscs, els súpers, les botigues, fins i tot la gent, havien deixat de ser tangibles ( noli me tangere, no em toquis, no t’apropis a mi, en llatí de la Vulgata). Una col·lecció de paisatges que evocaven mons ara esvaïts. D’aquesta manera, sortir emmascarat a comprar llet i farina (si és que en quedava), endinsava la gent en una barreja de bellesa i de por, un món entre Constable i Rod Serling.

“No fotis! Cap a Ocata se n’ha anat ara aquest? Però si està prohibit sortir de casa! A Ocata, ni més ni menys! I de nit i plovent! Mira que hi ha llocs al món! Una vegada em vaig prendre un entrepà a Ocata, a l’estació. D’anxoves. He viatjat molt, principalment a Alemanya, tant l’Occidental com la russa, però, mireu, Ocata és un lloc que mai no m’ha cridat l’atenció. I què hi va a fer el senyor Bonastre? Les coses que s’han de sentir! A Ocata...” Les mans del Giscard d’Estany semblaven voler agafar en l’aire la immensitat d’aquelles paraules que li sortien del cor. Si hi ha gent que s’ofega en un got d’aigua, també n’hi ha que es converteixen en aigua, en oceans sencers, per sortir de l’ofegament.

“Si voleu dormir no us amoïneu, jo m’he tornat insomne”, va dir el Giscard d’Estany amb la veu atrapada per la mascareta de cartró. A l’home sense cap aquell ressò li recordava el deix de Darth Vader, però no amb la seva veu original, ja que les pel·lícules de La guerra de les galàxies les havia vist amb doblatge del Constantino Romero. Aquesta impressió va banyar de malenconia el seu cor escapçat, ja que ara trobava a faltar qualsevol consideració, un apunt adequat, del senyor Bonastre, que en sabia tant d’aquestes coses. Com els devia anar als seus veïns i a la Maire per aquells carrers tan foscos? De ben segur que devien estar de camí cap al mar. I la Llobarra, quines peripècies els esperaven amb ella? A l’Agostinho Acevedo Ferreira la veu encartonada d’aquell home li va fer por, més aviat, perquè el que li recordava era una altra veu extrasensorial que havia sentit a l’instant que tothom s’afanyava a considerar com el de la seva mort. ¿De veritat que tots els presents en aquell restaurant de Valença do Minho, tant clients com cambrers, s’havien posat d’acord per dir el mateix? No, tampoc era això. N’hi havia uns que deien que sí i uns altres que deien que no; però com que els primers eren majoria, aquesta opinió va adquirir la categoria de versió oficial. Una suma de veritats el que fa és una veritat més grossa, encara que per això no hagi de ser més autèntica que una veritat petita. Amb les persones passa el mateix, i per aquesta raó hi ha hagut tanta gent que s’ha acostumat a anar al cine sola.

L’home que va fer passar a la nau els dos amics i el gos portava guants de llana i una mascareta feta amb un cartró i unes cordes. Sense parlar, va indicar als seus convidats que el seguissin fins al fons d’aquell magatzem. A dreta i esquerra s’enfilaven llarguíssimes prestatgeries plenes de cartes, moltes sense obrir. Cada sobre estava escrit amb una cal·ligrafia singular. I també portaven tots els sobres la impressió d’un mata-segells diferent. “Agafeu el gos”, va dir sense girar-se. Al final de la nau hi tenia una mica de despatx consistent en una taula de menjador, un Pentium 462 clònic i un moble bar. “Darrere aquest pilar hi trobareu cadires plegables, acomodeu-vos si no us fa res. Heu tingut molta sort, ja que soc l’única ànima vivent que roman en aquest polígon. Quan van decretar el confinament vaig sortir corrent de casa per tancar-me aquí. Benvinguts al meu món. Col·lecciono cartes de tot el món. En tinc milions! Algunes les he llegit i d’altres no, perquè jo no soc ningú per violar cap correspondència. Així que podria dir que acumulo misteris i senyals de vida que ja ningú espera, i d’altres que ja van assolir la seva missió. Tot el que hi ha al món són senyals de vida. O, si més no, és el que penso”. El ressuscitat es va quedar rumiant si ell també devia ser un senyal de vida. Es va fer un silenci empipador. Per trencar el gel, l’home sense cap va voler presentar-se ell i el seu amic, encara que del gos no se li ocorria gran cosa a dir, de manera que ho va improvisar: “I el nostre gos es diu Mario Bros i és d’una raça molt comuna anomenada Schadenfreude o una cosa semblant”. L’amo del magatzem es va posar molt content de conèixer un home sense cap i un altre que havia ressuscitat. “Us podeu quedar a aixopluc tota la nit. Si no podeu dormir, darrere vostre hi teniu algunes revistes. Ja estan passades però a mi m’agrada molt rellegir-les”, va afegir assenyalant una pila de revistes en blanc i negre i amb una franja vermella al llom. La capçalera també estava impresa en vermell i les revistes es deien Signal. “Jo soc de Banyoles i em dic Giscard d’Estany. No cal que pregunteu, perquè no tinc parentesc amb cap president francès i, no obstant això, sí que hi ha un avantpassat comú de Miravet que em lliga amb Spiro Agnew, el vicepresident de Nixon. ¿Coneixeu la teoria dels sis graus de separació? Doncs jo la tinc amb dècimes. Cada dos per tres em surt un cosí”, i mentre deia això, l’home va agafar una revista i la va obrir per una pàgina on apareixia la foto d’un tanc.

L’Agostinho Acevedo Ferreira caminava al pas del seu amic, i el gos negre jugava enredant-se entre les cames de tots dos. L’home sense cap li feia carícies al llom però també tenia por d’entrebancar-se amb el gos i caure a terra. Com que l’aparegut portava una estona trepitjant els tolls del carrer, portava xopes les sabates, i el fred de l’aigua i de la nit se li agafava al fred dels seus peus de retornat de l’altre món. “¿Vas veure l’altre món quan et va passar allò al restaurant?”, li va dir l’home sense cap, i el gos negre va aixecar el seu cap mullat per escoltar també la resposta. Un fulgor llunyà, d’animal que hauria volgut ser mans, va sortir-li dels ulls. Potser els dos homes li donarien aquesta oportunitat, ja que li semblaven tan perduts com ell. “Ah, a Valença, vol dir?”, l’Agostinho va treure un mocador de quadres per eixugar-se l’aigua de la cara, i es va apujar fins al cap la part de dalt de l’americana com si fos una caputxa. L’home sense cap s’havia cobert el cap amb el jersei de Fred Perry, però com que no hi veia anava traient-lo per mirar. “Doncs no vaig adonar-me de res. El que em passa és que soc materialista. I també soc dialèctic, del dialèctic de Madrid. ¿Vostè es recorda de l’Heredia? No n’hi va haver cap com ell. Com que em considero materialista, crec que només hi ha aquest món, i ara que me n’han fotut fora em passa que no sé cap on anar. Això de l’altre món és per a economies més solvents, que es poden permetre segones residències”, el ressuscitat mantenia el tractament de vostè per delicadesa. Assolir-ho tot a la primera de canvi és una falta de respecte a la lluita per la vida.

"No estaria malament que baixéssim aquí”, va dir l’home sense cap, i va afegir: “N’hi haurà prou amb aquesta provisió de xocolata”. “¿Baixar ara tots del cotxe? Vols dir? Però si aquest lloc és això que se’n diu un no-lloc!”, la Lleona li va contestar exaltada mirant-li les cames per veure-li la cara, perquè el veí tenia el cap agafat entre els genolls per evitar les sacsejades. “No sé què dir-te, Araceli. Els no-llocs no existeixen. Ningú té dret a excloure de la vida un indret, un paratge, a vetar-li l’aspiració de pertànyer al món. Un lloc és un lloc encara que ningú no hi pinti res. ¿Qui s’ha pensat que és la gent per dir si un lloc és un lloc o no ho és? Tot aquest embolic va començar quan van expulsar Plutó del sistema solar. M’ho vaig veure venir. «Carai -em vaig dir-, no n’hi havia prou amb la gent, que ara també se la carreguen els llocs». Perquè és clar que, amb la seva expulsió, Plutó quedava confinat a la condició de no-lloc galàctic. Encara que no és aquest el tema, el que ara dic no és que baixem tots. Em referia tan sols a l’Agostinho Acevedo Ferreira i un servidor, aquí presents, perquè d’alguna manera també tots dos som no-gent”. A la Lleona li va colpir aquesta reflexió i va voler matisar les paraules que acabava de sentir. “Però, Roger, ¿com que d’alguna manera sou no-gent? L’única manera seria d’una manera excloent”. L’home sense cap es va posar el cap al seu sí-lloc per conferir més formalitat a la situació i va argumentar: “O potser, d’una manera exclusiva, per citar Radio Futura”.

La Maire també va sentir llàstima per l’Agostinho Acevedo Ferreira. Ara passaven per un carrer molt llarg i molt fosc, i els llums del cotxe reverberaven dins els tolls com aquell aparegut es reflectia a la vida. “On anem?”, va dir l’Òscar Ideesnoires amb neguit. La dona anava a contestar-li que es dirigien a la trobada amb la seva germana mitjana, la Llobarra (la Maire era la petita de les tres), i que l’objectiu era ser a la platja d’Ocata a punta d’alba, coincidint amb la primera claror del sol rere el mar, ni abans ni després. “Hem d’anar a la costa, perquè marxar de l’edifici només és qüestió de rodes, però fugir de la situació costa més”, així ho va resumir. Posats a escollir entre fums, preferia el del tabac que el de les paraules. Els seus ulls blaus com el tramvia del Tibidabo van trobar-se amb el rostre de l’Òscar dibuixat al retrovisor.

Va començar a ploure i el cotxe blau mullat li va recordar a l’Òscar la portada del primer disc del Peter Gabriel. Només que ara era de nit i Solsbury Hill es deia aquí polígon de Montsolís. La Maire es va treure el cigarret dels llavis i continuà conduint tenint-lo ara entre els dits, les dues mans agafades al volant com si portés el darrer foc. L’home sense cap mirava furtivament el retrovisor per veure la cara de la conductora. En passar pel davant d’una panificadora els va arribar una dolça olor semblant a l’anís; però cap altre senyal d’activitat humana o inhumana es manifestava en aquells carrers tan rectes com la vida d’un quàquer. L’imaginari de l’Òscar Ideesnoires estava fet de les pel·lícules que havia vist de noi, i tot el cinema que després s’havia empassat no li va deixar cap empremta. Incapaç d’assimilar la cultura, havia de conformar-se amb els records. L’Òscar sempre estava ple de cabòries.

“Tapeu-vos el cap amb això abans de pujar al cotxe. No són mascaretes, però és el que hi ha”, va dir la Lleona traient de la bossa uns Panty Dusen, que va repartir entre els seus companys. Quan la Maire va frenar l’Astra a l’altura del grup, els va mirar amb desaprovació, però també va saber mostrar-se condescendent, ja que l’experta en fugides d’edificis era ella, i aquests pobres desemparats no eren més que un grapat de subscriptors de la HBO espantats enmig de la nit. “Vinga, pugeu de pressa, que em segueix la pestanyí ”, els va dir obrint la tanca de les portes. Era veritat que la Maire s’assemblava molt a la Pamela Anderson i no sols de cara. La llum blava d’una patrulla de la Guàrdia Urbana va començar a acostar-se amb el seu giravolt amenaçant. I així, la Maire va trepitjar a fons l’accelerador, i vist i no vist creuaren la Meridiana a tot gas. “D’això el pare en deia passar por el turbo ”, va dir la conductora saltant-se tots els semàfors.