Avui dia, un dels grans reptes educatius que afronten famílies i docents és la relació que tenen els adolescents amb les pantalles. L'univers digital forma part de les seves vides, i és allà on també viuen la seva adolescència, ens agradi o no. Jaume Funes, psicòleg, educador i periodista, autor de diversos llibres –entre ells l’èxit de vendes Estima’m quan menys ho mereixi... perquè és quan més ho necessito (2018)– torna amb No sense el meu mòbil (2025). Un llibre que convida a la reflexió sobre com educar els adolescents en el món digital i que ofereix estratègies útils per a pares i mestres, sempre prioritzant l’acompanyament educatiu per sobre de la prohibició.

El psicòleg i escriptor Jaume Funes i la Mari Carmen porten tota una vida junts. Es van conèixer amb 17 i 21 anys i es van casar amb 21 i 26, el 1973, “la mateixa setmana que Carrero Blanco va volar pels aires”, recorda el Jaume. Els va casar Juan Garcia Nieto, “un mossèn jesuïta i obrer referent de la lluita social a Cornellà”, amb qui tant el Jaume com la Mari Carmen col·laboraven en activitats més o menys clandestines des que eren adolescents, i a través del qual es van conèixer. “Aleshores no teníem adolescència, estudiàvem i treballàvem. Érem fills de famílies obreres i tots dos vam heretar el desig de saber més i conèixer més”, explica el psicòleg. 

“Va venir el virus i tot es va acabar. Com tothom, vaig quedar una mica desconcertada. De cop, tot tancat i tots tancats. Les primeres setmanes van tenir el seu interès. Per sort em podia xapar a l’habitació i no havia de sortir més que quan la mare em cridava per dinar plegats. Amb el mòbil o l’ordinador les amigues i els amics estaven a prop i sempre disponibles. De quantes coses de les quals no parlàvem mai vam poder parlar! De sèries me'n vaig fer un fart! Només patia perquè la Sara, una de les meves millors amigues, no té habitació per a ella sola i sempre vivia del wifi de la biblioteca. Ho va tenir molt xungo. No podia gastar així com així les dades i estava molt sola.

Hi ha un passatge d’Encara he de viure (Columna), de Jaume Funes, en què un home recorda un episodi del seu passat, quan amb encara no 16 anys una nit es va trobar detingut a comissaria, amb les manilles posades: "A les tantes, va aparèixer el psicòleg estrany que ens ajudava. Em sembla que era el de l’ajuntament, però venia a l’escola i ens buscava pel carrer quan fèiem campana". Aquest psicòleg és un autoretrat de l’autor, un Funes que com a psicòleg, educador i periodista ha trepitjat molt de carrer, ha estat molt al costat dels adolescents. Després d’anys d’experiències i de llibres, aquest cop torna a reflectir el món dels joves que busquen un sentit a la vida, però no ha fa amb un assaig, sinó amb una novel·la.

La lògica adulta és la dels perills; la lògica adolescent, la dels riscos

El problema de tenir fills és que, a partir d’aleshores, els tens. La frase no agradaria gaire al psicòleg Jaume Funes, que sap veure oportunitats educadores allà on els altres veiem entrebancs de mal resoldre, però té la virtut de ressaltar una evidència: els fills porten incorporats uns quants maldecaps. I a sobre, tenen el costum d’anar creixent fins que arriba un dia que se t’enfronten per sistema. És a dir: tenen el costum de passar per una etapa que sembla eterna i que s’anomena adolescència.

]]>

Mai havíem viscut una situació com aquesta, ni les mares ni els pares, ni els fills petits ni els adolescents, ni els mestres ni els equips directius de les escoles i instituts. Quan se surti del confinament tots haurem canviat i, segurament, molts infants hauran madurat de manera ràpida. Com pot afectar tot plegat els més petits? Què es pot fer des de les escoles durant el confinament? Com podem ajudar els pares a encarar tants dies d’aïllament? Com es pot arribar als infants en situació més vulnerable? Com es pot gestionar l’endemà? Les escoles i els instituts podran continuar amb el mateix projecte, la mateixa manera de funcionar, com si no hagués passat res?

]]>