Fa cinquanta anys que Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956) escriu el que ell considera un dels seus llibres "més importants", que no quedarà interromput fins que mori. Són els Dietaris, dels quals l'editorial mallorquina Lleonard Muntaner publica aquesta setmana una àmplia antologia, que arrenca el 1990 i arriba fins al 2017, feta per un dels seus traductors habituals, Xavier Montoliu Pauli, responsable també de Per què ens estimem les dones (2016) i Res (2018). La tria és impecable i es llegeix com una novel·la a estones existencialista i torturada, d'altres al·lucinada i onírica, vessant que els lectors de Cartarescu coneixen gràcies a dues de les seves obres mestres, la trilogia Encegador (1996, 2002 i 2007) i la novel·la Solenoide (2015), disponibles en català a Periscopi en versió d'Antònia Escandell Tur.

És molt difícil seguir la pista a D. Sam Abrams (Beckley, 1952). La quantitat d'articles, pròlegs, traduccions i edicions que ha signat en gairebé mig segle de feina és abassegadora. I no té cap intenció d'afluixar el ritme, tot i que acaba de fer 70 anys. D. Sam Abrams, el compromís amb la literatura, editat per Isabel Graña per a Lleonard Muntaner, és una selecció de textos apareguts a la premsa durant l'última dècada, amb algun excurs cap enrere. És una bona porta d'accés a la multiplicitat d'interessos de l'autor, que van des de Herman Melville i James Joyce a Joan Sales, Clementina Arderiu, Màrius Sampere i Sylvia Plath.

La concessió de l'últim premi Nobel de literatura a Annie Ernaux ha reobert, una vegada més, el debat sobre les particularitats de l'autoficció, una de les mutacions més populars –i, alhora, mal coneguda– de la literatura del jo, gènere que també inclou les memòries, els dietaris, les cròniques i els llibres de viatges.

Encara ressona la polèmica de quan l’actual govern va gosar apostar per la baixa de les dones en cas de menstruació invalidant. Es va dir, encertadament, que si la regla fos cosa d’homes aquesta baixa fa temps que existiria. És només un exemple de fins a quin punt el cos de les dones està travessat per decisions patriarcals que mai van a favor de les dones. La poeta i assagista nord-americana Adrienne Rich (Baltimore, 1929 - Santa Cruz, 2012) ho tenia clar: el cos de les dones és el territori sobre el qual s'erigeix el patriarcat.

A La paraula pintada (1975), el seu polèmic assaig sobre art modern i contemporani, Tom Wolfe teoritzava que, així com l’art en el passat havia estat una qüestió de “veure per creure” –és a dir, de veure una obra, pensar-la, avaluar-la i, a la fi, decidir o creure si era bona o no, si tenia valor estètic i substància expressiva o no–, l’art en la modernitat havia passat a ser una qüestió de “creure per veure” –és a dir, de creure, per ideologia o propaganda o apriorismes estètics, que una obra té unes determinades qualitats i, només aleshores, reconèixer-les, veure-les.

És un clau gegant? Un pètal de rosa? Una esquerda de la fusta?

La marca a la paret és negra i rodona. La narradora ignora d’on ha sortit, com s’ha fet. “Em podria aixecar, però si m’aixeco per mirar-la, m’hi jugo el coll que no ho sabré dir del cert; perquè un cop una cosa està feta, ningú sap com es va fer. ¡Mare meva, quin misteri, la vida! ¡Quina imprecisió, el pensament! ¡Quina ignorància, la humanitat!”.

]]>

Durant el confinament de la primavera del 2020, Josep M. Argemí es va dedicar a llegir el Decameró de Boccaccio. "Els personatges d'aquell llibre es van explicant històries per amor a la llibertat –recorda–. Va ser mentre llegia que vaig pensar que m'agradaria fer alguna cosa similar, en format de novel·la breu, i agafant el diable com a símbol de l'heterodòxia".

]]>

Mireille Gansel ha fet de la lectura -i les seves variacions, com ara la creació o la traducció- l'acte central de la seva vida. Tal com recorda en un dels enlluernadors capítols de Traduir com transhumar, en alemany lesen vol dir, a més de llegir, "collir, recollir". Ha estat aquesta polisèmia la que ha inspirat l'autora -que va créixer a la França de la postguerra, filla de jueus refugiats- durant una llarga i fecunda trajectòria que ens descobreix en català Lleonard Muntaner gràcies a les magnífiques traduccions de Dolors Udina i Antoni Clapés.

]]>

Sebastià Perelló, que ha destacat darrerament com a prosista singular, és, de bell antuvi, poeta, ara i sempre. Sense fer soroll va donar-se a conèixer en prosa amb Exercicis de desaparició l’any 2000. Talls d’ombra fou el darrer llibre de poemes. En l’activitat poètica és on la densitat es fa més salabrosa. Novalis deia que el poeta usa de llenguatge com el pianista que polsa les tecles del seu instrument. El coneixement del teclat se li suposa. Hi ha en l'escriptura de Perelló, ultra els saborosos balearismes, tant en la prosa com en la versificada, una mena de palpeig que furga en la consciència, i que fa sonar una música verbal que ve de dins. Vesteix una tessitura diferent segons si vol construir una història d’inici que esclata en un nus i tanca amb un llaç ben anusat, o no…

]]>

El flâneur és el que es passeja sense rumb ni propòsit per una ciutat, deixant-se endur per la curiositat tranquil·la i expectant de qui sap que cada barri és una galàxia, cada parc o cada edifici públic una constel·lació, cada carrer un planeta, cada casa una estrella, i que la ciutat sencera, amb el passat que s’hi acumula, el present que hi batega i el futur que s’hi gesta, és meravellosa, diversa i inexhaurible com un univers.

]]>

El primer sonet que Jordi Llavina (Gelida, 1968) va escriure, fa aproximadament dos anys i mig, tractava sobre retirar-se del món. "Basteix la casa lluny de la ciutat, / de cels nocturns il·luminats d'escòria", comença. "Mirat en perspectiva, m'adono que el llibre funciona com un dietari poètic. M'he dedicat als sonets perquè volia textos que pogués controlar molt bé del principi al final. Quan he escrit novel·les o contes sempre he tingut la sensació que hi havia coses que se m'escapaven", explica l'autor. Després de Ningú ha escombrat les fulles i Londres nevat -publicats per Amsterdam el 2008 i el 2009-, Llavina va tornar a la poesia. País de vent (Lleonard Muntaner, 2011) i Vetlla (3i4, 2012) van precedir la molt esperada novel·la de l'escriptor i periodista, El llaütista i la captaire , que va arribar a les llibreries aquesta primavera. "Si fas sonets, encara hi ha gent que arrufa el nas. És per això que a sota del títol de Contrada hi poso poemes . És impossible trobar el text perfecte, però em fa l'efecte que un sonet es pot controlar lingüísticament i formalment", explica Llavina.

]]>

Per a Raymond Roussel, la literatura era un joc en què hi deixava la pell. "Mai no es va barrejar amb cap escola ni amb cap moviment literari", escriu el seu biògraf, François Caradec. Roussel, encara pràcticament un autor desconegut per als lectors catalans, podria deixar de ser-ho ben aviat gràcies a la traducció de Locus Solus que Joaquim Sala-Sanahuja acaba de publicar a Lleonard Muntaner. "L'obra de Roussel és la d'un solitari. Les seves obsessions i la sensibilitat que trobem als seus llibres és del tot original -explica Sala-Sanahuja, que va començar-lo a llegir mentre traduïa Nadja d'André Breton, a mitjan dècada dels 80-. Locus Solus és una novel·la intemporal. Està totalment deslligada de la producció anterior i posterior".

]]>