És freqüent, aquests dies, sentir dir que els abusos imperialistes de Donald Trump i Vladímir Putin ens retrotreuen al segle XIX. Al marge de les qüestions imperials, però, es donen altres semblances amb aquell segle, potser més profundes. La primera meitat del XXI, com la primera meitat del XIX, és una època de romanticisme i por, d’avenços tecnològics i crisis socials, de desconfiança en els sistemes parlamentaris i de capitalisme desbocat.

Emili Vilanova (1840-1905) és un escriptor oblidat. Fill d’un adornista i constructor d’envelats de la Ribera, barri on ell també va viure sempre, el seu costumisme l’ha arraconat. Avui, però, les narracions i sainets de Vilanova tenen valor com a testimoni d’una Barcelona menestral i popular desapareguda. Basant-se en els seus textos, Joan de Déu Domènech ha escrit un llibre deliciós: Un plat d’escudella (L’Avenç), recorregut culinari i ciutadà per la vida barcelonina de fa un segle i mig. És una Barcelona xarona de tavernes, fondes i cafès (el 1868 n’hi havia 65), de serenos i bullangues, de quan va néixer la pesseta (la va crear Laureà Figuerola), quan els homes es banyaven despullats a mar (fins al 1845, amb l’ordre governativa de dur vestit de bany), quan els ous eren un luxe i el plat de cada dia era el bacallà: fregit o guisat, esqueixat, amb patates o cigrons, daurat a la paella i servit per esmorzar amb una llesca de pa. I no era, ni de bon tros, un producte de proximitat: venia d’Islàndia, Terranova i Escòcia.

"Va ser un boom, un furor que ens ha sorprès mentre ho estudiàvem. Sabíem que existia aquesta potència, però no que fos tan elevada, i no era sols en els nuclis burgesos. Obres els diaris de l’època i veus el piano a tot arreu: anuncis de gent que busca pianos per comprar, per vendre, per llogar, per estudiar", explica Estel Marín, doctora en història i ciències de la música, llicenciada en piano i coautora de l’estudi La cultura del piano a Catalunya (1788-1901): dels inicis a la pianomania, juntament amb Oriol Brugarolas, doctor en història i llicenciat en piano. Tots dos havien publicat treballs sobre l’instrument, ell més centrat en la fabricació i el comerç a la primera meitat del segle XIX, i ella en l’ensenyament entre 1850 i 1901.

Hi ha una fórmula novel·lesca que, a priori, encara fa posar els ulls en blanc d’editors i agents literaris: la de l’assassí en sèrie que actua en un escenari històric -per exemple, la Barcelona de l’Exposició Universal de 1888-, perseguit per algun personatge esforçat, que carrega algun secret pesant. I enmig de la caça de l’assassí ressona un personatge real a hores d’ara poc conegut -com a mínim fora de l’àmbit de la medicina-, Andreas Vesalius, que al segle XVI va escriure un gran tractat sobre la dissecció, De humani corporis fabrica [Sobre l’estructura del cos humà]. Amb aquests tres ingredients, vehiculats amb ganes de “generar aventura” i aconseguir un “ritme trepidant”, Jordi Llobregat dóna a conèixer la seva primera novel·la, El secret de Vesalius, publicada a Destino i Columna i que l’agent literària Ella Sher ha aconseguit vendre en 18 països abans i tot d’arribar a llibreries.

Quan va publicar El carrer de l’Embut el febrer del 2013, Pilar Rahola va dir que “l’aposta literària que assumia” tindria continuació ben aviat. Ha complert la promesa, i un any i mig després publica una nova novel·la, Mariona. Igual que la seva predecessora, torna a ser una ficció històrica -que mira cap enrere per parlar, de retruc, del present-, però aquesta vegada Rahola ha volgut explicar una història lineal, que arrenca l’any 1824 i acaba el 1870, ambientada a Barcelona i amb un personatge femení que passa “de l’acceptació a rebotar-se amb el segle”.