Els curadors dels dietaris de Joaquim Molas (Edicions 62, 2021), potser l’editor mateix, han suprimit uns quants passatges que els han semblat impropis o que haurien pogut ferir la sensibilitat d’algun lector. Nosaltres hem tingut accés a un d’aquests passatges, escrit en un estil molt superior al que presideix els seus apunts, que transcrivim a continuació amb la vènia de la misteriosa persona al·ludida.

Joaquim Molas (1930-2015) tenia quatre ànimes: la de professor, la d'historiador de la literatura, la de crític literari i la d'escriptor. Les tres primeres són àmpliament conegudes gràcies a la seva tasca fervent per recuperar la cultura en llengua catalana de la segona meitat del segle XX, tant des del sector editorial com des de la universitat. La quarta s'havia pogut intuir amb la publicació d'algunes parts del seu dietari en títols com Fragments de memòria (Pagès Editors, 1997). Però la seva faceta com a escriptor no s'havia desplegat a les llibreries fins ara. Sis anys després de la seva mort, Edicions 62 publica El mirall de la vida, un volum monumental de més de 900 pàgines amb els dietaris que Molas va escriure entre el 1956 i el 2015. La historiadora de la literatura Rosa Cabré i la vídua de Molas, Maria Capdevila, s'han encarregat de l'edició del llibre, que es divideix en tres parts: els fragments ja publicats, els textos inèdits (que formen un 75% de tot el volum) i un apèndix amb textos sense datar. "El dietari és un projecte vital inacabat, perquè Molas constantment l'estava revisitant i refent", diu l'editor d'Edicions 62, Jordi Cornudella.

"Volia ser escriptor com qui vol ser astronauta, sabent que mai no ho seria", explicava Josep Maria Benet i Jornet al recull de textos autobiogràfics Material d'enderroc (Proa, 2010). Benet i Jornet, que des de feia anys es coneixia al món cultural amb el sobrenom de Papitu, s'equivocava: des que va començar a fer camí amb Una vella, coneguda olor (1963) –premi Josep Maria de Sagarra–, el barceloní va bastir una de les obres teatrals i televisives més prolífiques, significatives i influents del panorama català.

“En aquella multitud calmosa i arrossegada al ritme d’un cotxe de morts, que s’anava calant d’aigua, sens dubte s’hi produïa amb tota la paradisíaca bona fe de l’any 1902 un dels moments d’efusió col·lectiva més forta i més sincera que ha viscut el nostre país”. Així descrivia Josep Maria de Sagarra l’enterrament de Jacint Verdaguer a les seves Memòries (1954). Quan va morir l’autor de Canigó, el poeta i dramaturg barceloní tenia només vuit anys i no “caçava res de l’efusió”, però el meravellava la gentada, que temps després descriuria com “milers de tortugues circulars” -els paraigües- que navegaven “dins el toll de la pura tragèdia”. “Tot pertanyia més aviat al clima delirant que produeix només la poesia”, sentenciava Sagarra.