Els moviments feixistes del segle XX van demostrar a bastament que un moviment totalitari no necessita cap ideologia i amb prou feines un programa: en té prou amb unes quantes consignes, uns eslògans eficaços —“Un poble, una nació, un líder”, “Sang i terra”—, noves banderes, grans concentracions de masses, himnes emfàtics... i tot el poder a la mà. Com va explicar molt bé Hannah Arendt a Els orígens del totalitarisme, posseir una ideologia, un cos organitzat d’idees entrellaçades i subordinades entre si, fa més nosa que servei a un dictador, que ha de poder canviar les frases fetes i els eslògans quan li sembli bé, sense haver d’incórrer en cap contradicció amb una ideologia.

Era l'any 2004. Azione Giovani, les joventuts d'Aliança Nacional, feia el seu tercer congrés i els candidats a presidir l'organització hereva del Moviment Social Italià –fundat per un exministre de Mussolini– eren dos joves cadells, Carlo Fidanza i Giorgia Meloni. Ella es va imposar per quatre vots. Fidanza, eurodiputat de Germans d'Itàlia, va abandonar el partit per la porta del darrere ara fa un any, quan es van descobrir les seves presumptes connexions amb personatges de l'extrema dreta disposats a finançar el partit amb fons opacs. Meloni té ara tots els números per convertir-se en la pròxima presidenta del govern italià.

El britànic Ian Kershaw (Oldham,1943) és l'autor de la monumental i exhaustiva Hitler. La biografía definitiva (Península, 2010), i segurament un dels historiadors que més han treballat, investigat i intentat entendre els autoritarismes i les dictadures del segle XX. Hi ha una pregunta que sovint aflora quan es mira enrere: ¿van ser les personalitats de Hitler o Mussolini les que van canviar el curs de la història o el seu poder i les seves decisions són fruit de les circumstàncies històriques que els van tocar viure? A Personalidad y poder. Forjadores de la Europa moderna (Crítica), Kershaw analitza dotze personalitats i el seu context històric: des de Lenin fins a Helmut Kohl passant per Churchill, Stalin, Franco, Gorbatxov i Thatcher. L'autor es pregunta què tenen en comú.

¿Es pot olorar el feixisme? ¿Es pot experimentar en el propi cos el malestar que provoca la pèrdua de les llibertats? El que difícilment els llibres d’història poden arribar a transmetre ho aconsegueix Antonio Scurati en un dels projectes literaris més ambiciosos que ha vist el segle XXI. Després de M. El hijo del siglo, en què es narra l’ascens al poder de Benito Mussolini, ara arriba la segona part: M. El hombre de la providencia, que se centra en la construcció de l’estat feixista entre els anys 1925 i 1932.

Als anys 30, el lutier Nicola Utili va anar tres cops a l’estació de tren de Castel Bolognese per trobar-se breument amb Benito Mussolini, que baixava cinc minuts del tren entre Roma i Forlì. El primer cop, per rebre un regal d’Utili, un violí que havia fet ell mateix. La segona vegada, Mussolini li va donar un Stradivarius del 1690 perquè el reparés. La tercera vegada, Utili li va retornar l’encàrrec. “Aquesta nit el tocaré per veure com sona”, va dir el Duce. I aquella nit va tocar-lo acompanyat al piano del seu fill Romano, que tenia bona orella per a la música.

La crisi derivada del Crac del 29 va deixar molt tocada Alfa Romeo, una marca que acumulava pèrdues i xifres de vendes cada cop més petites que amenaçaven la seva supervivència. Però Benito Mussolini, aleshores primer ministre de la Itàlia feixista, no podia –i no volia– deixar caure un símbol de l’èxit del país com la seva principal marca automobilística. De fet, el feixisme va utilitzar l’automobilisme (mitjançant Alfa Romeo) i el futbol (només cal recordar l’escàndol de la Copa del Món de futbol disputada l'any 1934, que els transalpins van guanyar jugant com a locals al seu país) per comprendre el paper de la propaganda i del populisme en els règims feixistes.