L'alerta per la detecció de casos positius de pesta porcina africana (PPA) en senglars a Catalunya ha fet saltar totes les alarmes. No se'n detectava un brot a l'estat espanyol des del 1994 i sorgeixen tot de preguntes sobre l'abast del problema. Què és aquesta malaltia i com es manifesta? És contagiosa per als humans? Quines conseqüències té a nivell sanitari i econòmic? Repassem les principals claus per entendre una crisi que fins i tot ha mobilitzat la Unió Europea.

Les sèries nord-americanes comencen a reflectir la crisi sanitària al voltant de l’addicció als opiacis fomentada per la mateixa indústria farmacèutica del país. Es calcula que mig milió de nord-americans han mort en els últims vint anys per culpa del consum de medicaments contra el dolor. La dependència del consum d’opioides inicialment receptats una mica a la babalà pels metges ha desembocat en una pandèmia tràgica vinculada a drogues il·legals com el fentanil o les metamfetamines. Les sèries, siguin documentals o ficcions o estiguin basades en fets reals, han començat a denunciar aquesta situació amb una indiscutible voluntat pedagògica. És un entreteniment televisiu que destil·la el desig per explicar a la població nord-americana els riscos i les conseqüències devastadores d’aquests medicaments, que en el seu dia van ser receptats com a miraculosos i inofensius.

Els crematoris són plens de morts, com si d'una guerra es tractés. Foc a tota hora. Incineracions massives. De nit, de fet, en certes àrees de Nova Delhi el cel s'il·lumina. I és que, a l'Índia, la malaltia és a tot arreu. A la majoria de cases hi ha algú malalt. Un dels meus companys està malalt. Un dels professors del meu fill està malalt. El veí de dues portes més enllà, cap a la dreta: malalt. Cap a l'esquerra: malalt. Assegut al meu apartament, esperant agafar el virus. Aquesta és la sensació ara mateix a Nova Delhi, amb la pitjor crisi de covid-19 del món avançant al voltant nostre. Sento com si emmalaltir fos només una qüestió de temps.

Quan a començaments d'any es va propagar el covid-19, els governs van haver d'ordenar confinaments per impedir que l'emergència sanitària es descontrolés. És possible que, en un futur pròxim, el món hagi de tornar a recórrer als confinaments, aquesta vegada per fer front a una emergència climàtica.

Fa dies que llegim i escoltem un gran nombre de reflexions, que sovint es converteixen en agres debats, al voltant de fets que ens han passat, ens estan passant i ens continuaran passant durant els propers mesos. Molts d’aquests debats s’han centrat en la capacitat de les diferents administracions públiques de preveure i gestionar bé la situació, i en l’evidència dels errors produïts en aquesta gestió. Acceptant que no puc pas ser gaire original, vull aportar-hi algunes idees de caràcter molt general des d’una perspectiva que intenta ser independent. Centro en quatre paraules el que vull dir: incertesa, invisibilitat, prioritats i irresponsabilitat.

Crítiques de Foment del Treball a la resposta de les administracions públiques a la pandèmia. La patronal ha qüestionat aquest dimecres la gestió hospitalària de la crisi sanitària i ha exigit que es reobrin les escoles, així com l'allargament dels terminis dels expedients de regulació temporal d'ocupació (ERTO).

El BOE descriu fins al mínim detall quins són els negocis que poden obrir i de quina manera ho han de fer durant les diferents fases del desconfinament. Determina, per exemple, si un viver pot tornar a vendre flors i plantes durant la fase 1 i fixa totes les condicions que ha de complir per fer-ho. Però l’ordre ministerial, publicada el 16 de maig, no diu ni una sola paraula dels 1.000 clubs de cànnabis que hi ha a l’Estat. ¿Poden obrir o no? La pregunta, de moment, no té resposta i deixa el sector desprotegit.

Quan tots acomiadàvem l’any i ens desitjàvem un bon 2020 per WhatsApp, en un altre xat el missatge era: “Què és aquesta malaltia de la Xina?” Durant les festes de Nadal, el coronavirus ja havia entrat a les vides dels metges del servei de salut internacional de l’Hospital Clínic. La malaltia encara no tenia nom però tres dies després de Reis els metges van decidir que la vigilarien de prop. En menys de quinze dies convertien la seva reunió setmanal en diària per “entendre què estava passant” amb el coronavirus a Hubei i la seva capital, Wuhan. Començava l’hora zero de l’epidèmia a Catalunya. El primer positiu el confirmaria el mateix equip al cap de cinc setmanes, el 25 de febrer.

Forma part de la naturalesa humana: quan encara no divisem la llumeta al final del túnel, ja hem començat a especular sobre si, i de quina manera, la pandèmia canviarà el món, l’economia, les estructures i les relacions socials, la política, la governança, etcètera.

“Fem una crida perquè necessitem material”. Són les paraules que més han repetit en les últimes setmanes pràcticament tots els centres hospitalaris de Catalunya, que han patit la manca de previsió per part de les administracions i han hagut de recórrer a la solidaritat de veïns i empreses per aconseguir equips de protecció individual. I, gràcies a la solidaritat dels ciutadans, els centres han rebut una allau de donacions de tota mena -des de mascaretes fins a bates, pantalles protectores, bombons, dibuixos o plantes-, aportades per entitats, fundacions, ferreteries, perruqueries, químiques, càrniques i milers de ciutadans anònims que han volgut ajudar els que són a primera línia en la lluita contra el coronavirus.