Si al llarg del segle XX moltes monarquies d'Europa van poder ser justificades políticament com a garants dels valors democràtics –per exemple, per no haver cooperat amb el feixisme durant les grans guerres–, ara aquesta situació ha canviat. El perfeccionament del significat de la democràcia en les ments dels ciutadans europeus fa que els trons que han arribat als nostres dies hagin quedat desalineats amb el concepte de democràcia que tenen ara grans capes de la societat. Aquesta societat reclama als representants de les seves màximes institucions no només una adhesió formal als valors democràtics, sinó també una vida coherent amb aquests valors. Una adhesió tangible. Adaptar-se a aquesta nova fase resulta infinitament més complex per a les monarquies que cap anterior reforma, ja que aquestes institucions són intrínsecament contràries al que significa la meritocràcia i la igualtat, els dos pilars essencials sobre els quals s'edifica indefectiblement una democràcia avui dia.

A punt de tancar el primer quart del segle XXI ens preguntem quines són les sèries que han marcat la televisió dels darrers temps. ¿Quines ficcions són les que recordarem quan hagin passat 25 anys més? Aquesta selecció no es regeix pels gustos personals de l'equip de Mèdia de l'ARA que ha fet la llista, sinó per criteris com ara la popularitat global, la representativitat dels temps actuals, la influència dels seus creadors o el caràcter trencador de les trames i la seva realització.

Va començar amb l’atac a les Torres Bessones i ens ha portat el president dels Estats Units més disruptiu i abjecte de la història. Al segle XXI, els EUA han passat de víctimes del terrorisme global a avaladors dels botxins mundials: de Netanyahu a Putin. No és que abans fossin, com a gran potència, unes germanetes de la caritat. Però revestien el seu intervencionisme amb la retòrica de la llibertat. Ara Trump simplement branda la llei del més fort: tot és o ha de ser tough. És un líder gregari i antipoètic, que fa de la banalitat i la barroeria moral la seva marca. Molta gent, ves per on, s’hi sent identificada. El dolentisme li funciona.

El 1976, el cineasta suís Alain Tanner va titular una de les seves pel·lícules més icòniques Jonàs, que farà 25 anys l'any 2000. El Jonàs del títol ara en faria 50 i hauria passat bona part de la seva vida en un segle, el XXI, que llavors semblava molt llunyà i ple de possibilitats. Com Jonàs, gairebé tres quartes part de la població catalana va néixer el segle passat i la mitjana d'edat, els 43,5 anys segons l'IDESCAT, mostra que la immensa majoria van créixer amb l'imaginari del segle XX. Això, potser, pot fer pensar que el XXI és una continuació del segle anterior i que no hi han passat coses tan significatives com les que ens sembla que van marcar el XX. L'exercici que hem fet avui a la redacció amb el dossier sobre els fets més rellevants d'aquest primer quart de segle demostra fins a quin punt està equivocada aquesta percepció.

Entrem a l'any en què es compleix un quart del segle XXI. Mirat en perspectiva, en aquests 25 anys han passat moltes coses que ens han canviat la vida per sempre que ressonen en el nostre dia a dia i també en l'evolució general del món. La redacció de l'ARA ha fet una difícil selecció dels fets que han tingut lloc aquests anys i n'ha escollit només un per any començant per l'any 2000, amb la pujada a la presidència de Vladímir Putin, i acabant amb la DANA del País Valencià, la mostra més clara de fins a quin punt la crisi climàtica està agreujant els fenòmens meteorològics extrems. Moltes coses per recordar, i per reflexionar.

Potser mai el món ha estat un lloc en pau, però probablement no teníem tanta consciència, tanta informació i alhora tants intents d’intoxicació sobre la percepció de la nostra realitat. Portem ja 25 anys en un segle que va acabar amb l’esperança ingènua de la caiguda del Mur de Berlín i la victòria d’Occident, quan en realitat el fracàs de l’URSS covava la revenja de l’imperi humiliat. En 25 anys hem viscut l’auge del fonamentalisme islàmic, fanàtics que han sembrat la destrucció imposant sistemes polítics teocràtics que han esclavitzat les dones i han condemnat a la misèria milions de persones. Hem vist com la Unió Europea s’ampliava posant en risc els valors dels fundadors mentre es reforçava amb una moneda comuna i aprenia a actuar conjuntament en la pandèmia de la covid. Aprendre de la crisi del deute i mancomunar les obligacions futures pot ser la clau per evitar la decadència del Vell Continent. El món és avui més multipolar que mai i s’estableixen noves aliances mentre es deteriora l’autoritat dels organismes internacionals. La Xina s'ha alçat com el gran gegant, juntament amb l’Índia, i la seva influència econòmica i geoestratègica obre noves relacions internacionals. Taiwan és el punt més delicat del planeta i la producció de xips el més cobejat. En els pròxims anys podríem assistir a una guerra comercial amb els EUA de la qual la UE no es podrà escapar i en la qual haurà de marcar un perfil propi. Avui els conflictes regionals són conflictes globals, i quan Israel converteix Gaza en un solar on només queda mort i destrucció, Síria acaba amb la dictadura dels Al-Assad, Teheran es mou entre l’amenaça a l’exterior i la fragilitat interna i el Líban s’ensorra. El món sembla un castell de cartes.

El documental The coming of age comença amb una xifra demolidora. Quatre de cada cinc noies abandonen l'esport abans dels 16 anys. La peça audiovisual segueix les vivències de dotze noies que durant dos anys han format part del Centre d'Alt Rendiment Segle XXI amb l'objectiu de perseguir el somni de convertir-se en jugadores professionals de bàsquet. "Investigar els casos de les esportistes que persisteixen ens pot donar pautes per entendre què passa a les que abandonen", assenyala Mar Rovira, que ha liderat un complet informe sobre l'abandonament del bàsquet entre noies.

Quan el calendari va assenyalar el pas de l’any 1999 al 2000, per aquella tradició escatològica que solen portar els canvis de segle i més encara els de mil·lenni, la gent, en especial els polítics i els periodistes, van començar a proclamar les excel·lències d’una suposada nova edat d’or, i exclamaven –encara ho fan–: “Això no és propi del segle XXI”.

Fa uns dies, l'amic i col·lega a la universitat Jordi Busquet, sociòleg, va tenir la gentilesa de regalar-me una edició difícil de trobar d'Oswald Spengler. Es tracta d'una traducció castellana publicada per Ediciones Nacionales y Extranjeras a Santiago de Chile el 1934 de l'obra Anys decisius, que Spengler havia tret a començaments d'aquell mateix any a Alemanya. Explico aquests detalls perquè tinc ganes de fer un breu apunt del seu antic propietari, i avi del Dr. Busquet, el senyor Josep Duran i Vilajoliu (1895-1988). Aquest terrassenc inquiet va reunir una immensa biblioteca de milers de volums, i al llarg de la seva vida va sentir-se atret també per la fotografia, la pintura, la ciència... No es pensin que era catedràtic d'alguna cosa ni res per l'estil: era manyà. Aquest tipus de personatges no s'han reivindicat mai prou, malgrat haver format part del veritable nervi cultural del país quan les coses anaven mal dades. Faig aquest breu apunt, doncs, en forma d'homenatge. 

Quan Jorge Valdano, una de les veus més respectades entre les que comenten futbol, diu que "Messi és Maradona cada dia" posa de relleu una de les grans virtuts de l'astre argentí: la regularitat. L'excapità del Barça regna a l'esport rei des que Pep Guardiola va saber potenciar el seu talent la temporada 2008/2009, la del primer triplet de la història blaugrana. Messi ja havia demostrat de quina pasta especial estava fet amb Frank Rijkaard, que el va fer debutar en partit oficial amb 17 anys al camp de l'Espanyol. Però no va ser fins als 21 que va agafar la velocitat de creuer per marcar una època que ara, amb 34, vol allargar des de París perquè encara té corda per seguir menjant-se el món. No hi ha talent més perdurable en un planeta que ha canviat en tots els sentits que el de Messi, que ha evolucionat el seu joc amb el pas dels lustres sense cedir el tron mundial a cap jove ben preparat. El seu mèrit és superlatiu.

L’esport mundial està pràcticament paralitzat arreu del planeta i la data en què els campionats de seguiment massiu es podran anar reprenent encara és una incògnita. Però mentre duri el confinament, des de l’ARA us animem a tornar-vos a posar la samarreta amb els vostres colors preferits o que traieu de l'armari aquella bufanda que sempre us acompanya a l’estadi faci fred o calor. Per fer-ho, us proposem reviure alguns dels grans esdeveniments esportius del segle XXI.