22 de juny de 1580. Un senyor ric de 47 anys surt del seu castell, prop de Bordeus, en direcció a Itàlia. Pateix còlics nefrítics sovintejats –flatulències i flegmes, pedres, pedretes i sorra–, per això sempre que pot s'atura en balnearis on pren aigües bones per als ronyons i es fa banys. Aquest senyor és Michel de Montaigne (1533-1592), que entre els cercles erudits i aristocràtics s’acaba de fer famós per la publicació de dos llibres que ha anomenat Assaigs, amb els quals inaugura un gènere literari: el d’assajar-se un mateix per comprendre’s i comprendre el món. L’home, i ja no Déu, ha passat a situar-se al centre de l’existència. I l'home té necessitats concretes, prosaiques.

Saint-Michel-de-Montaigne (en occità, Sent Miqueu de Montanha) és un nucli rural minúscul, una petita perla d’un inqüestionable i orgullós afrancesament. La llengua d’oc fa temps que hi ha passat a millor vida. No hi falta la bandera nacional a la façana de l’Ajuntament, ni una d’addicional a la placeta del davant, al peu del monument als caiguts de la Primera Guerra Mundial. ¿A la Segona no hi va anar ningú? Potser, seguint el penetrant escepticisme del seu patró històric i filosòfic, ja s’havien desenganyat dels honors militars. En aquest llogaret del Perigord porpra, dins la frondosa Dordonya, tot batega a l’ombra de l’autor dels fabulosos Assajos. Tot?

Com pot ser que tan poca gent sàpiga qui és Pere Lluís Font? La nostra capacitat col·lectiva de menystenir la saviesa és colossal. La fama ha esdevingut un assumpte volàtil, frívol i poca-solta. La saviesa humanista, entesa com a suma de coneixement i valors, que no té una utilitat directa ni falta que fa, ha quedat arraconada al racó dels mals endreços. Tant se val que t’hagis passat la vida llegint i escrivint, pensant i ensenyant a pensar, educant la sensibilitat intel·lectual de milers d’alumnes i lectors de la mà sobretot del trio francès Montaigne, Descartes, Pascal, però també de Kant, Leibniz, Kierkegaard, Bergson, de Ramon Llull i sant Agustí, dels clàssics grecollatins i d'un llarg etcètera.

D’on sou, vosaltres? Jo soc un català d’Europa. Confesso, fins i tot, un deix de mala consciència eurocèntrica. A Europa, en general, m’hi sento com a casa, en especial a Itàlia i Anglaterra (ja sé que han marxat de la Unió, però són Europa). El fred em tira enrere als països del nord. En molts llocs no hi he estat, però els he llegit, els he gaudit culturalment. La cuina, esclar, la mediterrània. La de l’oli d’oliva, que diria Josep Pla. Ell també era un europeu viatger, alhora practicant i escèptic, una mica a la manera fin de siècle de Zweig. Però més vital. Quan a principis del segle XX els catalans havíem aconseguit fer-nos europeus, de cop amb la guerra tot es va esfondrar. Ara l’ombra allargada de la ultradreta tampoc no augura res de bo.

És sabut que Montaigne parla als seus Assaigs de quasi totes les coses humanes i una mica de les divines (vegeu-ne la traducció catalana de Vicent Alonso, Ed. Proa). Al llibre tercer de l’obra, el filòsof, si es pot dir així –igual podríem dir-ho de Josep Pla, que també va escriure sobre quasi tot–, parla de L’art de conversar en un dels capítols, llarg.

L’aspiració al bé absolut és perillosa. L’ambigüitat moral ens és constitutiva. La condició humana és imperfecta per naturalesa. Aquest és, segons el filòsof Jordi Bayod, el nucli del pensament de Michel de Montaigne. A l’assaig La vida imperfecta: una introducció a Montaigne (Quaderns Crema), Bayod, traductor al castellà del brillant gentilhome del Perigord, va al cor del cèlebre autor per destil·lar-ne l’essència. La seva indagació és precisa, sòlida i respectuosa. Despulla l’autor dels Assajos amb suavitat i lentitud. Fa més translúcides les seves idees recurrents, les seves dolces obsessions, la principal de les quals és gaudir de la vida tal com ens ve donada. Al capdavall, en Montaigne res no és extrem. Tot flueix. També flueix, depurat i sobri, el text de Bayod.

Presentar un llibre al magatzem d’un restaurant de cuina casolana pot semblar una idea extravagant. Però en aquest cas no podia ser més indicat. Perquè el llibre de què parlem és Diccionari Montaigne, d’Ignasi Aragay, i Montaigne és els Assaigs, és a dir, la cuina de l’ànima a foc lent, l’experimentació continuada i nutritiva, la indagació en la tradició per, sempre en relació amb els altres i amb el món, construir-se un mateix. Qui conegui el restaurant Gelida del carrer Urgell sap que portar-hi aquesta actitud vital és com portar diners a la banca. A més, es tracta d’una reedició, i per tant el llibre anava de rebotiga (editorial) a rebotiga. Tot encaixava per al rellançament.

L'home a qui volem imaginar llegint a la llum d'una espelma, en una torre circular que sembla sorgida d'un quadre oníric de Giorgio de Chirico, prop de l'ensopit riu Dordonya, al Perigord, només té 38 anys, tot i que potser n'aparenta més. Es diu Michel de Montaigne (1533-1592) i ha decidit retirar-se del món, tancar-se a casa. No sap que ja és el primer modern. Més ben dit: que està començant a ser-ho. La perífrasi verbal resulta aquí necessària per comprendre l'abast històric d'aquest confinament voluntari, que no és altra cosa que un procés que el portarà a canviar les regles de joc expressives del pensament occidental. Com succeeix amb els arbres borrosos que veiem des d'un tren en marxa, el moviment –un procés sempre és una modalitat de moviment– dificulta i alhora amplia la nostra percepció de la realitat. El moviment de les coses, el seu vertiginós i alhora previsible transcórrer, acabarà sent, de fet, la matèria primera dels Assaigs, com va intuir molt bé Jean Starobinski. Tot i que reclosos a les nostres respectives cases, aquests dies de març estem presenciant –i, d'alguna manera, també protagonitzant– un canvi que podria arribar a ser molt profund.