És octubre de l’any 2025. Som al segle XXI i a aquestes altures de la vida encara hi ha qui no té clar què és el feminisme. A mi m’ho pregunten sovint. L’altre dia en un dinar, algú que m’acabava de conèixer, en saber de la meva trajectòria, em va llançar la pregunta com dient “a veure com te’n surts”. Em va sobtar el to, però no era la primera vegada que em trobava en una situació similar i sé que no serà l’última. I a algunes publicacions d’Instagram també se’m demana que ho expliqui, com en aquell vídeo que vam compartir l’Imma Sust i jo sobre la secció feminista que fem els dimecres a Les tardes de Catalunya Ràdio ("El tutorial de les senyores com cal") i als comentaris ens ho escrivien: “Ho heu d’explicar perquè s’entengui!”. I de tant en tant també m’ho pregunten amb curiositat sincera: “Però tu què consideres que és el feminisme?”. I, sincerament, flipo.

Activitat 1: cal·ligrafia. Agafa un full de paper en blanc. Copia cent vegades la frase: “Si no ets feminista, ets masclista”. La frase no és meva, és de l’enyorada Itziar Castro. Copia-la fins a integrar-la. No, estimat, no hi ha punt mitjà. Que no. No hi ha punt mitjà. No hi ha punt mitjà, et dic. Que no, punyeta. Ja ho sé, que dit així queda fatal. I em despertaries una certa peneta per aquesta cara de desconcert que indica clarament que no t’agrada la paraula feminista ni tampoc la paraula masclista si no fos que la cosa masclista de peneta no me’n fa ni gota.

Fa unes setmanes vaig assistir a la Xona Xou, un espectacle teatral de Marta Pontnou i Laura Fa a favor de les dones potents i amb sentit de l’humor. I ho vaig fer lluint un vestit daurat espaterrant. Duia l’esquena a l’aire i en lloc de firar-me uns sostenidors d’aquells que semblen dissenyats per la NASA perquè no es vegin o d’enganxar-me uns cercles adhesius als pits, vaig triar no dur res. I esclar, es marcaven els mugrons, cosa que per a moltes persones és terrible, terrible. Terribilíssim. Però allà, envoltada de dones potents i meravelloses no me'n vaig estar de res a l’hora de declarar que al meu món els mugrons desacomplexats (o sigui, tots) són benvinguts. Tothom ho va trobar perfecte i vam posar-nos a parlar de l’absurditat d’amagar els mugrons i d’evitar que es marquin sota la roba. Algunes d’aquestes dones van admetre que sota les samarretes i els bodis ajustats portaven tires adhesives que només tenen la funció de tapar els mugrons, i que no tenia cap sentit. Els mugrons formen part del nostre cos, de la nostra anatomia, i capar-los sota adhesius, teles rígides i altres trampes només perquè no es marquin llança el missatge que aquests centímetres de pell són absolutament indignes.

Ja fa un any i escaig que visc l’etapa de la menopausa i sovint em toquen els nassos algunes visions que no m’acaben d’encaixar. Per començar, m’agradaria dir que igual que amb les malalties mentals no s’identifica la persona amb la malaltia (ningú no és depressiu sinó que es parla de persones que tenen depressió, per exemple), les dones no som menopàusiques, sinó que estem en aquesta etapa. No és cap prejudici, senzillament em resisteixo a definir la meva vida pel sol fet de no tenir la menstruació.

L’estimada Anna Manso escrivia a l’ARA un article sobre “homes infantilitzats” on explicava que havia vist una dona en una cotilleria del seu barri que li comprava calçotets al seu marit. “A mi tot plegat em treu de polleguera, perquè encara és hora que vegi un home entrar en una cotilleria o en una botiga de roba interior i comprar calces de cada dia per a la seva parella. Roba interior sexi, sí; sostens bàsics, no”, deia ella. La qüestió em sembla interessantíssima, però, sobretot, per la idea de roba sexi contraposada a la roba de cada dia.

Arribo tard a Castellnou de Seana per culpa d’un embús. Sé que m’estan esperant i pateixo, però un cop dins de l’escola em passa tot. Allà hi són els cinquanta alumnes del cicle superior fent rotllana dins d’una aula decorada per a l’ocasió amb un “Benvinguda Anna Manso” preciós, dibuixos, els meus llibres exposats i una pissarra digital que apunta sorpreses. La Txell Giné, responsable de l’equip de biblioteca de la ZER (Zona Educativa Rural que agrupa dues petites escoles) m’anuncia que són una escola diferent i que volen fer-me una rebuda igualment diferent. Han preparat un vídeo i també un parell de partides del concurs Pasapalabra a partir d’alguns dels meus llibres que s’han llegit. Després responc a les preguntes que em fan els alumnes ajudada d’una petita caixa d’eines que duc carregada de petits objectes per explicar el procés d’escriptura i l’acte creatiu. I per acabar signo el llibre a cada alumne, i aquest moment amb cadascun d’ells em permet mirar-los als ulls i dedicar-los uns segons que són un petit tresor.

No, no som suecs. No tinc ni idea de si a Suècia la gent crida, parla alt i expressa les seves emocions de manera poderosa, però el mite i les pel·lícules d’Ingmar Bergman ens han fet creure que nord enllà la manera d’expressar-se és més moderada. Aquí no. Aquí ens parlem els uns als altres amb un to altament mediterrani. Però quan ho fem les dones... Ai, passen coses.

Palabras para Julia, el poema de José Agustín Goytisolo, forma part de la meva vida. Passen els anys i cada cop que el rellegeixo pren més sentit. Per edat em sento més a prop de l’autor que la Julia, la filla del poeta, en el moment en què el poema va ser escrit i signaria cadascuna de les paraules que li dedica. No importa el final vital de l’autor. No es pot jutjar una vida i una obra per un acte tan íntim i tan lligat a mil factors que no tenen res a veure amb la veritat i l’amor del poema, com la decisió d’acabar amb la pròpia vida. Sigui com sigui, Palabras para Julia continua sent un pou de saviesa.

Des de fa gairebé sis anys tinc un pis propi, un espai meu i només meu. Em vaig divorciar i els fills es van quedar al domicili familiar i hem sigut els pares els que ens hem mogut una setmana cadascun. Sé que soc una privilegiada i que no tothom pot fer-ho, perquè cal un pis per a cada progenitor a banda del pis familiar, però a mi la decisió em va canviar la vida.

Entro a casa la Maite Carranza (Barcelona, 1958), a Sant Feliu de Llobregat, i em rep dedicant-me el seu somriure acollidor. La Maite és escriptora multipremiada i prolífica, sobretot en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil, i guionista de llarga trajectòria. M’agrada anomenar-la la nostra J.K. Rowling encara que a ella la incomodi el títol honorífic. Però no vivim a Anglaterra i en els darrers anys s’ha vist obligada a combinar l’escriptura amb un retorn a la docència i ara gaudeix de l’inici d’una prejubilació de l’àmbit educatiu guanyada a pols.

Aquest mes de març que ja s'acaba porta incorporat un fenomen paranormal anual. Oh sorpresa, durant la primera quinzena es parla de dones i feminisme com a tema imprescindible a partir de la celebració del 8-M. I, oh sorpresa, durant la segona quinzena el tema fa cagar per suat, gastat i esgotat. O sigui, les dones i el feminisme som un tema puntual. No fos cas.

Duc un penjoll daurat amb un petit clítoris que em va regalar la meva amiga Imma. No me’l trec ni per anar a dormir. Sento que, ara mateix, forma part de mi. El porto perquè com a joia m’agrada, però també com a reivindicació política. Hi ha qui troba innecessària la reivindicació i sempre responc el mateix: si dugués penjat un petit penis tothom l’identificaria i en canvi la majoria de gent, homes i també moltes dones, el confonen amb una petita papallona. Perquè el clítoris, la seva forma exacta, és molt desconegut. No se'n va definir l'anatomia completa fins al 1998 gràcies a la uròloga Helen O’Connell (fins llavors s’utilitzava la descripció incompleta del segle XVI feta pel metge Mateo Colomo i més tard pel doctor Kobelt el 1850). De fet, jo mateixa vaig fer un somriure de gat de Cheshire quan l’Imma ens va ensenyar una reproducció d’un clítoris en un dels tallers de divulgació sexual que fan a la botiga eròtica on treballa, perquè no tenia ni punyetera idea de què era i no vaig voler quedar com la ignorant que era. Perquè ho era. 

Fa temps que duc les ungles pintades de color rosa fluor. Acostumo a canviar de color, però aquest cop m’he quedat atrapada en la força i el bon rotllo que em dona mirar-me les mans i veure’m els dits encesos de rosa potent. Soc de posar-me colors forts, blaus, verds, però rosa mai. Fins que un dia vaig topar amb l’Estívaliz que estava fent-se la manicura al meu costat i em va enamorar el color que havia triat. "Com m’agrada, però no sé si seré capaç de posar-me’l. Canta moltíssim". L’Estívaliz, de la mateixa edat que jo, cabells rapats, jaqueta caqui moderníssima, em va clavar la mirada, poderosa i burleta, i em va dir: "És qüestió d’actitud". I de sobte, ho vaig tenir clar.

Sí, ja torno a escriure en aquest diari que em sento tan meu per començar una nova etapa. Però si teniu la necessitat de penjar-li el mort a algú (caguntot, la Manso altra vegada) us ho posaré fàcil. La culpa la té la Caitlin Moran, periodista, escriptora i feminista hilarant, amb una manera de comunicar el seu feminisme que fa pixar de riure. 

Anna Manso (Barcelona, 1969) és autora de més de 50 títols de literatura infantil i juvenil, entre els quals hi ha els premiats Canelons freds (Gran Angular, 2008), Allò de l'avi (Gran Angular, 2016) i El llenguatge secret (Edebé, 2021). Ara debuta en la literatura per a adults amb Un cor de neu (La Magrana), la història de la Sara, una dona a la seixantena que viu aïllada al bosc i no parla amb el seu fill des de fa vint anys. La novel·la ressegueix el retrobament dels dos personatges i com un passat terrible emergeix a mesura que intenten reconstruir el vincle malgrat les ferides, el ressentiment i el dolor.

Ha sigut Anna Manso, escriptora i guionista, qui ha aixecat la veu aquests dies de reclusió forçada a causa de la pandèmia de coronavirus sobre com els autors, una vegada més, apareixen poc en les reivindicacions del sector editorial. I quan ho fan és com si fossin "un complement barat de Bershka", afegeix. A Catalunya, només un de cada deu escriptors en català pot viure professionalment de l'escriptura i gairebé el 80% guanyen menys de 5.000 euros a l'any pel que fa a les activitats provinents de la seva creativitat literària. Aquestes xifres podrien empitjorar quan l'activitat editorial torni a arrencar, perquè, tal com ha advertit recentment el Gremi de Llibreters, la facturació del 2020 pot arribar a caure un terç del total.