En l’entrevista que li va fer Ana Pastor a Rafael Nadal el tenista va tirar fora totes les pilotes sobre igualtat i la seva decisió de convertir-se en ambaixador de l’Aràbia Saudita per a aquest esport. A cinc sets hauria estat un triple 6-0. Explica que no va ser el guany econòmic el que el va moure a acceptar ser imatge d’una dictadura teocràtica que vulnera sistemàticament els drets més fonamentals, que el seu objectiu no és blanquejar el règim sinó contribuir a millorar la salut dels saudites. Doncs o bé els espectadors som uns crèduls i ens empassem aquest globus veient com la pilota ens sobrepassa i entra o bé són els saudites els que li han col·locat una bona bola a contrapeu que Nadal ni ha vist passar. Aquesta segona possibilitat és poc versemblant per a algú que s’ha passat la vida viatjant pel món i que assegura que es va informar abans d’acceptar la proposta. Que fins i tot va visitar el país. Doncs no sé què és pitjor, si equivocar-se per ignorància o fer-ho amb coneixement de causa. Ara, que caldria saber on va mirar el tenista quan va fer un volt pel paradís del petroli. Dubto molt que tingués accés a les dones o que intercanviés una sola paraula amb alguna de les moltes immigrants que treballen en el servei domèstic en condicions d’esclavitud. No crec que consultés les lleis que obliguen tots els ciutadans a seguir un islam fonamentalista i radical. Si Rafael Nadal coneix bé tot aquest panorama i tot i així s’ha venut al poder saudita, la seva decisió és encara més ignominiosa. 

1. Operació Catalunya. L’expresident valencià Ximo Puig deia, a l’ARA, que l’operació Catalunya és “el més greu que ha passat en democràcia”. I Pedro Sánchez hi afegia: “Com no s’uneix Espanya és amb retallades, corrupció i la guerra bruta de Rajoy”. Ara veurem en què queda tot això. Els papers comencen a estar sobre la taula, resultat de diverses investigacions (i filtracions) periodístiques i no pas fruit d'actuacions ordenades dels poders de l’Estat. Documenten una verdadera guerra bruta, en temps de Rajoy i de l’inefable Fernández Díaz, l’home que considera que en nom de Déu tot li està permès.

L’esperàvem; i no ens ha decebut. Per tercera vegada, en Rafel Nadal ens ha permès entrar a dins de la casa familiar i retrobar els personatges i els escenaris que ens va presentar a Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany. Ara, però, l’autor, el número sis d’aquella família nombrosa gironina, se’ns presenta enderiat pel desig –gairebé l’obligació– de preservar la memòria. Tres motius fan que aquesta voluntat s’hagi tornat prioritària: la pèrdua de la veu de la mare, la consciència de la seva pròpia fragilitat i el desig de perdurar en la memòria dels seus nets. Amb aquests elements, en Nadal trena un cistell que va omplint de records, de lèxic familiar, de consells rebuts i cedits, de penediments i, sobretot, de tendresa. Un fermall meravellós per a la seva trilogia.

El nou llibre de Rafel Nadal, Quan s'esborren les paraules (Columna), tanca la trilogia que l'autor gironí ha dedicat a la seva família amb un sentit –i a estones corprenedor– homenatge als pares. A través del relat de la vellesa extrema de l'un i de l'altra, de la proximitat amb la mort i de les malalties, Nadal mira també cap al seu present, on s'ocupa sempre que pot dels tres nets, escriu i cuida l'hort.

Rafel Nadal publicarà el 24 de novembre la seva última novel·la, La baba Montserrat. Quan s'esborren les paraules (Destino), amb la qual tanca la seva trilogia sobre memòria familiar formada també per Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany. Serà una de les novetats literàries més destacades del Grup 62 de la tardor, juntament amb la primera novel·la de Carlota Gurt (Sola), el nou recull de poemes d'Enric Casasses (Soliloquis de nyigui-nyogui) i la traducció d'A foc lent, l'última novel·la de la bestseller Paula Hawkins.

La memòria és personal, però bé pot trobar algú altre a qui digui alguna cosa, li expliqui fets que ja ha viscut i els hi corrobori. I si no hi ha cap ressò de la memòria d’un escriptor en la memòria d’un lector, sempre l’hi pot servir de descoberta.

L'escriptor gironí Rafel Nadal realitza aquest cap de setmana un 'tour' per terres pirinenques per tal de presentar els seus darrers llibres, Mar d'estiu: una memòria mediterrània i El somni d'en Blai. El primer acte s'ha fet aquest dissabte al migdia a la terrassa del Ràfting Parc de la Seu d'Urgell. L'esdeveniment estava promogut per Òmnium Alt Urgell i ha comptat amb la presència del també escriptor Albert Villaró. A la presentació hi ha assistit una cinquantena de persones, que s'han col·locat respectant les distàncies de seguretat.

Quan cada roca era una illa i cada platja, un continent

Conta la llegenda familiar que el meu avi menorquí, que als divuit havia emigrat a Barcelona amb els seus pares i germans, es va dedicar a tastar tots els mars de la costa catalana i va arribar a la conclusió que l’aigua de les platges de Palamós era la que més s’assemblava a l’aigua de la seva illa enyorada. A partir dels anys setanta, els avis es van acostumar a allotjar-se uns pocs dies d’estiu en un hotelet palamosí a dos minuts del mar. Se’ls veia cada matí a la platja Gran: l’avi agafava l’àvia per les aixelles i, potser amb la mirada a l’horitzó i amb el cap a Menorca, li feia fer la sardineta; ella picava de peus i es deixava portar.

]]>

La col·lecció Joie de Vivre, de l’editorial Univers, ha hagut de començar una mica més tard del compte a causa de la interrupció de l’activitat del sector editorial entre el març i el maig. Però l’espera ha valgut la pena: a Diari de Florència l’editora Diana Athill recupera el quadern que va escriure a la ciutat italiana el 1947, i a Mar d’estiu Rafel Nadal (Girona, 1954) hi explica diversos viatges per la Mediterrània -a les illes Cíclades gregues, a les Eòlies sicilianes i a Xipre- connectant passejades i apunts culturals amb la memòria íntima. El veiem meravellar-se amb una erupció del volcà Stromboli, buscant un hort al centre de Naxos que amaga estàtues monumentals i recordant una trobada fortuïta amb Leonard Cohen a Bèlgica per parlar de la temporada que el cantautor va viure a l’illa grega d’Hidra escrivint poemes, novel·les i cançons com l’enlluernadora So long, Marianne.

]]>

La col·lecció Joie de Vivre d'Univers ha hagut de començar una mica més tard del compte a causa de la interrupció de l'activitat del sector editorial entre el març i el maig. Però l'espera ha valgut la pena: a Diari de Florència l'editora Diana Athill recupera el quadern que va escriure a la ciutat italiana el 1947, i a Mar d'estiu, Rafel Nadal (Girona, 1954) hi explica diversos viatges per la Mediterrània –a les illes Cíclades gregues, a les Eòlies sicilianes i a Xipre– connectant passejades i apunts culturals amb la memòria íntima. El veiem meravellar-se amb una erupció del volcà Stromboli, buscant un hort al centre de Naxos que amaga estàtues monumentals i recordant una trobada fortuïta amb Leonard Cohen a Bèlgica per parlar de la temporada que el cantautor va viure a l'illa grega d'Hidra escrivint poemes, novel·les i cançons com l'enlluernadora So long, Marianne.

]]>

Rafel Nadal no les ha trepitjat totes, ni molt menys, però les ha trepitjat bé. Des de les Eòlies -amb Stromboli com a joia de la corona- fins a Creta i Xipre, passant per les Cíclades -Naxos!-, per Patmos, Samos -pàtria de Pitàgores-, Icària i tantes altres. Hi ha anat a la recerca de la nostra cultura clàssica comuna, com els viatgers europeus d’antany, els del grand tour. Ha trescat pels monuments, n’ha assaborit els peixos i les verdures, ha furgat en els noms i els topònims, ha olorat i admirat la natura de les coses, s’ha emmirallat en la història, ha parlat amb la gent que té memòria. És molt difícil avui dia intentar no fer de turista convencional, viatjar d’una altra manera, fugir de la postal i el col·leccionisme fotogràfic. Cal anar llegit i amb la ment oberta.

]]>

Ha sigut Anna Manso, escriptora i guionista, qui ha aixecat la veu aquests dies de reclusió forçada a causa de la pandèmia de coronavirus sobre com els autors, una vegada més, apareixen poc en les reivindicacions del sector editorial. I quan ho fan és com si fossin "un complement barat de Bershka", afegeix. A Catalunya, només un de cada deu escriptors en català pot viure professionalment de l'escriptura i gairebé el 80% guanyen menys de 5.000 euros a l'any pel que fa a les activitats provinents de la seva creativitat literària. Aquestes xifres podrien empitjorar quan l'activitat editorial torni a arrencar, perquè, tal com ha advertit recentment el Gremi de Llibreters, la facturació del 2020 pot arribar a caure un terç del total.

]]>