Quan el 1969 Graham Greene va publicar Viatges amb la tieta, Anglaterra ja no era un idíl·lic país de camps verds, te a les cinc i music-hall, sinó que els nois portaven els cabells llargs, les noies minifaldilla i tots escoltaven una música cridanera i elèctrica que seria coneguda com a pop. Greene, que ja tenia 65 anys i res per demostrar (literàriament parlant), va dir que era “l’únic llibre que havia escrit només per divertir-se”, i, vist el resultat, l’hi hem de agrair.