A diferència d’alguns dels clàssics indiscutibles de la literatura distòpica, per exemple Un món feliç d’Aldous Huxley, 1984 de George Orwell o Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, que d’una manera més o menys definida i precisa mostren com són i com funcionen les societats monstruosament controladores que literaturitzen, a la seva nova novel·la, Gliff, la britànica Ali Smith (1962) només ens ho mostra d’una manera vaga, parcial, a partir de pocs detalls significatius, fent-ne un dibuix global tirant a abstracte. Ho fa a posta, és clar, i aquesta diguem-ne aquesta imprecisió deliberada té en els millors passatges de l’obra un poder de suggestió francament inquietant. En conjunt, però, li treu capacitat simbòlica i representativa, i en desactiva la força expressiva i en rebaixa la temperatura emocional i dramàtica.

Fa un parell de setmanes es va fer viral un vídeo que encara m'apareix a les xarxes. No sé si l'heu vist: és l'actuació d'un còmic alemany, que es diu Shahak Shapira, a Barcelona. Parla amb una noia del públic, en anglès. El vídeo comença quan ell li pregunta si ara ella viu a la Ciutat Comtal, i la resposta és "Sí, malauradament". Shapira li demana que s'expliqui, i ella es queixa que la gent només parla català. Ell se sorprèn, li pregunta on viu. "A l'interior de Catalunya". L'humorista és ràpid: "Em sembla que el problema el tens tu. No pots arribar a un lloc i preguntar «I com és que parleu la llengua que se suposa que es parla aquí?»" La gent riu. Shapira encara vol saber a què es dedica. "Soc traductora". L'humorista té els ulls fora de les òrbites. Fa algun renec, i li diu: "Ets traductora i et queixes que la gent parli català? L'únic motiu pel qual tens feina és que ells no parlen anglès!" 

Després d’haver pogut llegir en català el quartet estacional i Noia troba noi (2022), la prosa d’Ali Smith (Inverness, 1962) torna a commoure i a fer riure a parts iguals a la nova proposta de Raig Verd: La torna, traduïda per Dolors Udina. Els retrats socials d’Ali Smith, entre poètics, polítics i eròtics, contenen una dosi important de crítica. Les visions líriques s’alternen amb rondalles i farses i l’epidèmia del covid, en aquesta, podríem dir, cinquena part del quartet estacional de Smith. L’escenari és el típic de l'autora: interrupcions abruptes, debats sobre la nacionalitat, passat i present superposats, i el descens sobtat a temps i llocs dissemblants. 

Fa 25 anys, la traductora Dolors Udina tenia una companya de feina a la revista The Barcelona Review que sempre li preguntava si coneixia Antoni Clapés. Al dir-li que no repetides vegades, la companya de feina la va informar que organitzaria un dinar perquè es coneguessin, que no podia passar un dia més sense que tots dos sabessin l’un de l’altre. “No sé si ella tenia tan clar el que passaria, però jo vaig sortir d’aquell dinar pensant que havia conegut l’home de la meva vida. Vaig pensar: «Té raó, com és que no coneixia aquest home?» Va ser, com diuen en francès, un coup de foudre”, relata la traductora.  

Joan Manuel Serrat, que es va acomiadar dels escenaris amb una gira de 74 concerts que va començar a Nova York i va acabar al Palau Sant Jordi de Barcelona l'any passat, ha estat reconegut amb un dels Premis Nacionals de Cultura 2023 que atorga el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). Una altra cantant, Sílvia Pérez Cruz, li ha fet entrega del premi. "Fa més de 50 anys que escric cançons, i ho faig perquè a l'escriure-les i cantar-les trec enfora sentiments, sensacions... Escriure és fer servir els sentits, mirar-se endins i explicar el que et passa, però també als altres, escriure cançons és transformar els somnis, petites realitats, imprescindibles per entendre el meu temps, el que passa, el que vull". I ha afegit: "Sense cançons no sabríem viure".

Quan el 1969 Graham Greene va publicar Viatges amb la tieta, Anglaterra ja no era un idíl·lic país de camps verds, te a les cinc i music-hall, sinó que els nois portaven els cabells llargs, les noies minifaldilla i tots escoltaven una música cridanera i elèctrica que seria coneguda com a pop. Greene, que ja tenia 65 anys i res per demostrar (literàriament parlant), va dir que era “l’únic llibre que havia escrit només per divertir-se”, i, vist el resultat, l’hi hem de agrair.