A vegades passat i present es toquen. Aquest mes de maig, tres anys i 20 milions de morts després, es va donar oficialment acabada la crisi que va provocar el covid-19. Mentre el coronavirus sacsejava tot el planeta, al Penedès s'investigava una altra pandèmia que va provocar milions de morts fa segles. "Al segle XIV, amb la pesta negra, no devia ser tan diferent. Van ser molts morts inesperats i es va haver de fer front a les dificultats per enterrar-los. A la necròpolis de Cal Pa i Figues de Vilafranca del Penedès hem trobat molts paral·lelismes amb l'actualitat", explica Núria Armentano, arqueòloga i antropòloga de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i responsable del Laboratori de Paleopatologia del Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC). A Vilafranca del Penedès, la pesta negra va fer estralls: el 1367 tenia 4.350 habitants, i tres anys després menys de 4.100. La crisi poblacional es va agreujar perquè molts vilatans es van desplaçar fora del nucli urbà buscant espais més aïllats. Un segle més tard, al cens del 1497 només constaven 1.575 habitants.

Les anàlisis d’ADN de set individus morts al segle XIV i enterrats als cementiris històrics de Kara-Djigach i Burana, situats a la vall de Txui, a l’actual Kirguizistan, podrien esdevenir la prova definitiva de l’origen de la pesta negra, la malaltia infecciosa que entre el 1346 i el 1353 va provocar la mort d’almenys 20 milions de persones a Europa i prop del 60% als diferents territoris de l’Àsia central i el continent europeu per on es va estendre. Les dades, que es publiquen avui a la revista Nature, han estat obtingudes pels investigadors Johannes Krause i Philip Slavin, de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva de Leipzig. A l’estudi també hi han participat científics de les universitats de Tübingen, a Alemanya, i Stirling a la Gran Bretanya. 

Recentment s’han recuperat diversos textos literaris que contenen la descripció d’una epidèmia. S’han citat, per exemple, el Diari de l’any de la pesta de Daniel Defoe, situat a Londres, o el final de De rerum natura, amb el relat esborronador de la pesta d’Atenes realitzat per Lucreci. Naturalment s’ha revisat La pesta d’Albert Camus i s’ha al·ludit a les circumstàncies florentines en les quals va ser escrit el Decameró de Boccaccio. També ha estat recordada la novel·la d’Alessandro Manzoni Els nuvis, amb la seva incursió en la pesta bubònica que va assolar Milà entre el 1629 i el 1631.