La política del fill únic, l'enginyeria social duta a terme pel govern xinès per contenir la natalitat, està passant factura. La població xinesa decreix i envelleix mentre augmenta el nombre de persones que viuen soles i aïllades socialment. El 2025 la Xina va perdre uns 3,39 milions d'habitants i la taxa de natalitat va caure un 17%, fins al nivell més baix des que es fan estadístiques. Els esforços per estimular la natalitat i el matrimoni no donen resultat i es calcula que el 2030 hi haurà més de 200 milions de llars unipersonals.

Fa uns anys vaig tenir un professor d'escriptura creativa que, el primer dia de classe, va dir, solemne: "Al meu curs no hi acceptaré novel·les roses ni de fantasia, ja podeu canviar de projecte si veniu amb aquestes idees". Aquesta afirmació, impròpia d'algú que ha d'acompanyar l'aprenentatge de les noves veus, va més enllà d'una preferència literària i condensa una herència antiga: la idea que hi ha literatures serioses i literatures menors. No és casual que el menyspreu acostumi a caure del cantó dels gèneres considerats tradicionalment femenins: la literatura romàntica, la fantasia i l'autoficció; mentre que el pensament, associat culturalment a l'esfera masculina, s'ha considerat l'emblema de la literatura seriosa.

Quan em vaig separar, ara ja fa uns quants anys, vaig començar a valorar de debò el temps en solitari que vaig recuperar. Vaig poder tornar a llegir molt i, sobretot, a escriure. Una cosa que he tingut clara des de llavors és que no tornaria a viure en parella, ja que el meu temps d’estar sola és una de les coses que més valoro i necessito per tenir qualitat de vida.

Tots ens sentim sols de tant en tant. Per exemple, les criatures poden sentir-se soles quan passen a una escola nova, grans i petits ens podem sentir sols al traslladar-nos a una altra ciutat, quan un fill se'n va de casa o quan la parella mor. Però algunes persones senten solitud no només de manera temporal, sinó crònica. Llavors la solitud es converteix en “una característica de la personalitat, una cosa que és difícil de treure”, segons explica Ellen Lee, professora associada de psiquiatria a la Universitat de Califòrnia, San Diego. Aquestes persones semblen tenir “aquesta emoció de forma persistent, i modela el seu comportament”.

La casa materna torna a ser l'espai en què Celia Rico Clavellino redimensiona les distàncies entre una mare i una filla. Si la seva opera prima, Viaje al cuarto de una madre, se centrava en aquell moment en què una filla abandona la llar per fer la seva vida tot deixant la mare sola, en aquest segon llargmetratge la protagonista renuncia a les vacances d'estiu i torna a ca la mare per tenir-ne cura després que la dona hagi patit un accident casolà. A Los pequeños amores, el retrobament serveix de caixa de ressonància de les decisions voluntàries i de les circumstàncies que han portat aquestes dues dones a viure soles.

Després de jubilar-se, Sania Jelic volia recórrer món i va decidir fer un viatge tota sola per Sud-amèrica que li ha permès complir el seu somni de bussejar a les illes Galápagos. Al seu compte d'Instagram (@sania.jelic) ha anat explicant l'experiència per demostrar que els seixanta són perfectes per viatjar per tot el món i que la vida no s'acaba després de la jubilació. La Marta (@imartatravels) fa més de deu anys que viatja sola, comparteix a TikTok i a Instagram les seves aventures i hi dona consells i recomanacions. Ana Ayuso es va embarcar en el seu primer viatge tota sola quan era jove i va visitar Cuba. L'experiència li va agradar tant, que l'any següent va repetir i va decidir fer un viatge amb un grup de desconeguts a Tunísia. Anys després recorda els seus viatges de joventut i amb la seva experiència, la de la Sania i la de la Marta, us oferim 10 consells per viatjar en solitari.

Fa pujada, sí, però en un no res (vint minutets) hi ets. La preciosa caminada d’Ansovell, on cal deixar el cotxe, fins al santuari de la Mare de Déu de Boscalt, situat a tocar de la impressionant barrera muntanyosa del Cadí, és el que se’n diu apta per a totes les edats. No tens temps de cansar-te. De la vista que ofereix tampoc no te'n canses en cap moment. I si mireu a terra, gaudireu, en alguns trams, d’una catifa de pinyes de mides petites, i a l’hivern probablement trepitjareu neu (el santuari és a uns 1.500 metres d’altitud).

El confinament i la resta de mesures de distanciament social per mantenir a ratlla el covid-19 han afectat greument la salut mental de totes les societats, però especialment la japonesa. Si bé el país acostuma a tenir una de les taxes de suïcidis més elevades del món, les xifres havien experimentat una reducció contínua els últims onze anys gràcies a la recuperació econòmica i els programes implementats per millorar el sistema d’atenció i consultes. Però el 2020, l’any del coronavirus –i de la crisi econòmica, l’atur, l’aïllament i la digitalització–, els suïcidis han tornat a augmentar respecte al 2019, que va registrar el nivell més baix des del 1978. En total, l’últim any s’han tret la vida 20.919 persones, amb un augment interanual del 3,7%, sis vegades el nombre de defuncions per coronavirus (3.460).

La pandèmia ens ha encarat amb velles amistats interiors, entre elles la soledat. Estem més sols, menys acompanyats. Les relacions s’han reduït a mínims. Els humans som éssers socials, ens necessitem els uns als altres, ni que sigui per afirmar la pròpia individualitat. Tot això ara ha quedat tocat. Les xarxes socials són un placebo fantàstic, però placebo al capdavall. El virus ens ha replegat cap endins, ens està fent viure sols en societat. Sols.

La derrota resulta irreversible quan el protagonista és vençut no pas per un atzar incontrolable sinó pels seus propis errors de càlcul. La Mila havia pujat a la muntanya per ser feliç i de cop entén que no ho serà mai: “Aquest, un jove amb ànima de vell; l’altre, un vell amb aparença de jove. En tots dos l’anomalia, l’eterna anomalia, que la perseguia a n’ella sense parar, emmetzinant-li i destruint-li la vida...!” Poc després d’establir-se a l’ermita, el seu marit, Maties, se li va revelar com algú sempre absent, abduït, inert com una pedra. I ara la jove s’acabava d’adonar que el pastor Gaietà, que li donava escalf humà i comprensió, era un ancià: “Un negat...! Un vell!”, s’exclama desconsoladament, conscient que allò que ella reclamava obtenir de la vida mai li podria ser donat. Però per què no?