Hi ha l'infern i hi ha llocs pitjors que l'infern. El camp de concentració de Ravensbrück (Alemanya), l’únic ideat específicament per a dones i nens on van morir més de 92.000 persones, ho va ser per a moltes presoneres. Totes van patir un dolor majúscul i van dur sempre a sobre nombroses ferides. A algunes dones, els nazis els van tatuar un número al braç. D'altres, la marca la tenien al pit. Era un triangle invertit, de color negre, i s'hi podia llegir Feld-Hure [puta del camp]. "Quan les deportades entraven al camp, les guardianes feien una selecció. Les escollides passaven una segona revisió ginecològica i els injectaven un líquid a la vagina. Hi havia un temps de quarantena i després els donaven un sabó, els feien posar una camisa blanca fina, i havien de passar la iniciació", explica Fermina Cañaveras (Ciudad Real, 1977), que fa anys que investiga tot el que va passar a Ravensbrück i acaba de publicar El barracón de las mujeres (Espasa).

"Aquest any ens trobem amb la difícil situació de no poder reunir-nos a Ravensbrück per commemorar el 75è aniversari de l'alliberament", diu en un missatge enregistrat Ambra Laurenzini, presidenta del Comitè Internacional de Ravensbrück. Efectivament, a causa del confinament instaurat per la crisi del covid-19 a escala mundial, la trobada amb dones supervivents d'arreu del món i els seus descendents prevista per a aquest 19 d'abril, data en què es commemora l'alliberament del camp, no es podrà fer.