El primer temporal Gloria que hi va haver, la família Noè va passar-lo confinada a l’arca, amb una parella de cada espècie. Al cap de dos-cents dies sense wifi els van deixar desembarcar, a ells i a les mostres genètiques que han arribat fins avui. Hi havia cadàvers de negats podrint-se arreu i Déu se’n va penedir molt i va prometre que no tornaria a passar.

No tenia cap idea al cap, només que volia marxar del restaurant. El cap de departament s’havia assegut el meu costat i no parava d’importunar-me parlant-me de la reunió amb els inversors de UK. Iukei. Cada cop que pronunciava les sigles en anglès, els ulls se me n’anaven darrere del ganivet, que era allà, afilat, esperant a ser utilitzat quan el meu superior acabés de parlar-me. Em donava copets a l’espatlla mentre em parlava, això ho feia molt, i tenia una taca als dits. “No em toquis que em taques”, li vaig dir, agafant un tros de pa calent per entretenir-me i semblar ocupada. Iukei, un altre cop. M’havia estirat la faldilla i havia mirat l’infinit, ja ni m’esforçava a fingir que l’escoltava de debò. Era una de les comercials bones, no tenia por, en principi, que em fessin fora.

Mentre ella llegia, al sol del terrat, la novel·la, va sonar el timbre. Era l’home, que tornava amb la compra i requeria ajuda per pujar les bosses des del maleter fins a l’àtic sense ascensor.

Devia ser durant el segon mes de confinament quan em van venir al cap els conills que havíem vist l’estiu passat en un descampat a tocar de l’autovia i del cementiri. Fèiem una d’aquelles passejades de nit d’agost per dissimular que no teníem on anar. Tot desert, el roc-roc de les granotes a la riera, una tele massa alta, tres xavals que s’amaguen el porro, l’àvia escarxofada que es venta, la criatura que fa una marranada i un policia fora del cotxe contemplant les musaranyes. De fons, encara, el xunda-xunda d’un pati de casa que es creu bona, una festa a tot drap, altaveus inclosos, com si no tinguessin ningú a un quilòmetre a la rodona. Havíem sortit perquè ja no aguantàvem més ni la nit arrencant el bull ni la barra dantesca dels refotuts pijos -ara ja no té cap sentit que m’hi empipi; tot s’ha capgirat, també per a aquests tifes, encara que fossin dels primers a saltar-se el confinament per venir al poble-. Tot és remot i ridícul com una mona de Pasqua desfent-se al mig de la plaça sense que ningú s’atreveixi a tocar-la.

Anàvem sumant dies de confinament amb la preocupació de no saber ni com ni quan el nostre món començaria a refer-se de la pandèmia. Així i tot, dins la nostra bombolla de l’Eixample, l’Ester, les nenes i jo érem feliços i ni tan sols les expansions sorolloses d’algun veí incívic aconseguien expulsar-nos d’aquell petit paradís de sostres alts i rajoles hidràuliques on vivíem des de feia vuit anys.

-És fàcil, és inevitable -em vas dir un dia-. No saps ni com ho fas: un procés inconscient et manté amb vida, ja té nassos. Respirar és un prodigi. Màgia entrant i sortint sense interrupció: mentre menges, mentre parles, fins i tot quan dorms. Increïble, no trobes?

La duu arrepapada al cor fa només unes setmanes. Li va vendre la moto. No en sentit figurat, li va vendre una Vespa Primavera de 75 per restaurar. “És del 83, com jo”. Ho va dir tot passant la mà pel seient de cuir estripat. “Te la deixo per nou-cents si em promets que no la pintes de verd menta o fúcsia. Odio aquestes collonades”. I ja va estar. A ell se li va escapar el riure mentre ella movia l’anella de la cremallera del mono de mecànic esperant una resposta amb actitud seriosa. Li va demanar si tenia una targeta i ella n’hi va lliurar una amb l’expressió més aviat amarga. Sense voler, el va tacar d’oli a la mà i va fer veure que no se n’adonava. Acostumada a fer-se valdre el doble al taller, adopta un posat força distant amb els clients. L’hi escriuria un dia més tard, això, com a disculpa, i seria l’inici d’una conversa infinita. Ara ja estan en el punt de confessió dels moments estel·lars de les seves biografies. Avançat el confinament, el tic-tac tediós dels rellotges omple l’aire de ressentiment, però ells toregen la mesquinesa d’aquest sotrac víric amb l’espera dels seus missatges. Senten que, durant aquest terror, i malgrat la distància física, ha nascut alguna cosa magistral entre ells. Són els primers colons d’un nou tipus de relació. Dos solitaris que han construït una fortalesa dissenyada per fer-se companyia. Es priven el tacte però humanitzen al màxim la conversa. Ell sap quina olor li fa el canell a ella, i ella aconsegueix esborronar-li la pell de la nuca amb paraules. Han fet un pacte: ho deixaran estar el dia que s’aixequi l’estat d’alarma. Són així de retrofuturistes. Estan convençuts que en un món tàctil, la realitat acabaria alterant la imatge temptadora que tenen ara l’un de l’altra. Ignoren que el desafiament serà mantenir això seu durant els anys que encara no es podrà sortir de les cases, que les paraules també es gastaran i el confort raurà en la soledat del balcó a les nits d’estiu, o en la foscor del taller amb una Vespa mai més restaurada.

Quedarien dijous a la cua del forn i se saltarien la distància de seguretat. “Ens robarem un petó”, va proposar en Blai. L’Anna no va dir que no.

Va ser la lectura de l’ Opus mago-cabalisticum, d’un tal Welling, el que em va portar a aquest lloc. Quan vaig voler, però, ja no en podia sortir. Havien tancat la ciutat per protegir-nos del còlera. Tanmateix, també el teníem a dins. Jo li havia escrit una llarga carta a l’iniciat Cornelius Vandeval, de Gant, perquè m’acceptés com a deixeble. Aquest correu va sortir del davant de l’església del Pi el dimecres 8 de març de 1820, i fins a l’any següent no vaig rebre una resposta. Volia veure’m. Van ser cinc nits i cinc dies els que vaig trigar a trucar a l’enorme porta d’aquell casalot tocant els molls del carrer Graslei. La remor del riu Leie era l’única música que se sentia dins d’aquest edifici de maons vermells i porticons de fusta corcats per la pluja.

Al matí es desperta, es troba en una illa, té consciència del naufragi. Mira cap al cel, completament serè, i el veu immens, blau clar, bellíssim. Li sembla envoltant, com mai abans. “I què?”, es pregunta.