Quan una dona protagonitza un fet, el discurs públic versarà sobre el seu cos i la seva psicologia, com si fos una emanació al servei de la fantasia masculina. Categoritzar les dones com a “monstruoses” és una estratègia de distorsió dels fets i de misogínia clàssica. En una mateixa setmana, Donald Trump ha anomenat Greta Thunberg "boja", "problemàtica", "airada", "enfurismada", i la plana major de l’alt-right catalana li dedicava a Eva Piquer, que ha presentat el seu llibre Difamació, adjectius com "feble" o "furiosa". Per què una dona furiosa els resulta tan amenaçadora? Per què aquest gest d’infantilitzar les dones com si no fossin sobiranes de les seves accions? La dona furiosa és una dona incontrolable, insubordinable al cabdill o a la lògica militar del control. La dona airada organitza les raons des de la força i el discurs, no des dels atributs que, tradicionalment, s’han associat a les dones, com la compassió, la discreció o el sentimentalisme.

Fa deu anys, quan l’escriptora i periodista Eva Piquer era a la sala d’espera de l’Hospital Vall d’Hebron tement el pronòstic de càncer que encararia el seu marit, el periodista i llavors director de l’ARA, Carles Capdevila, en un blog van aparèixer una sèrie d’articles difamatoris que els atacaven, sobretot a ella, a qui –un any, set mesos i divuit dies abans que morís el seu marit– ja titllaven de “la vídua oficial de la tribu”, "la nostra futura Pantoja". "Quan tot just acabaven de diagnosticar un càncer al pare dels meus quatre fills i em trobava al llindar de l’infern, quan intentàvem bandejar dels cervells respectius la idea d’una mort a curt termini, just en aquell moment de vulnerabilitat i desconcert i autoengany, un ésser humà va trobar oportú assetjar-me", escriu Piquer.

Encara que vivim temps accelerats i força deshumanitzats, es diria que en algunes coses avancem, com per exemple en la necessitat de cuidar-nos a nosaltres mateixos (self-care), cosa que inclou aprendre a negociar amb les pèrdues perquè no ens esquincin gaire per dintre. Ho demostra l’abundància d’obres que en parlen i que ja ningú considera morboses. Fa menys d’un any comentava en aquestes mateixes pàgines Esperem el millor, la crònica de la sobtada mort del seu company que va escriure la sueca Carolina Setterwall. Sigui des de l’autobiografia o des de la ficció, parlar dels adeus ens ajuda a sobreviure a aquells que estimem.

Escriure sobre el llibre d’algú que coneixes massa no és fàcil. Després de molts anys, l’Eva ha tornat a la literatura amb Aterratge (Club Editor). És també un retorn a la vida. Vida i escriptura sempre han anat íntimament units, en ella. Des dels llunyans temps de l’Avui, quan ens vam conèixer ja fa més de trenta anys, no ha parat d’escriure i llegir. No és una obsessió: és una cosa més senzilla, és la seva inevitable manera de ser al món. Aquest llibre va d’això. És un triomf perquè per fi torna a ser ella. S’ha tret de sobre el pes mort dels últims anys de dol i els ha donat forma de novel·la. Una conclusió: la infelicitat perfecta no existeix.

Eva Piquer (Barcelona, 1969) mantenia un silenci novel·lesc des de feia 21 anys. El 2002 va llançar Una victòria diferent (Destino) –amb la qual va guanyar el premi Josep Pla–, i fins ara l'escriptora i periodista no havia publicat cap altra novel·la. Amb Aterratge (Club Editor), Piquer retorna a la ficció i obre una nova etapa literària. "Sempre m’explico a mi mateixa i faig les paus amb mi mateixa escrivint. És la meva manera de situar-me al món. La meva supervivència passava per escriure aquest llibre", explica Piquer. La novel·la acompanya una dona que està sortint d'un dol i que veu com la seva experiència ressona amb la del pilot d'un avió que es va accidentar el 1973 a Islàndia. L'editorial Tránsitos el publicarà en castellà a l'abril.

Després de la petita pausa de les festes nadalenques, la maquinària del sector editorial torna a posar-se en marxa, i no deixarà de fabricar llibres fins poc abans de Sant Jordi. El primer trimestre és un dels més intensos de l'any, i aquest 2023 no serà cap excepció. Fem una tria de 50 dels títols més esperats de la temporada –n'hi podria haver molts més, però per qüestions d'espai cal acotar la tria– i els endrecem en funció dels temes que exploren.

"A voltes el món s'atura però no en baixem", escriu Eva Piquer. I aquesta decisió d'esperar, encara que sigui mig arraulida, que s'acabi "el parèntesi" és el que guia els passos del nou llibre que signa la periodista i col·laboradora de l'ARA juntament amb l'artista Eva Armisén. Si a Evasions (2018) convidaven a escapar-se de la realitat per qualsevol finestra, a Com abans de tot (Bridge) celebren el retorn a la vida normal encara que sigui "estabornits, amb ferides que no deixaran de sagnar, amb cara de ves a saber si el futur existeix". Va ser durant aquest intent de "reconnectar amb la vida" després d'una bona sotragada quan va arribar la pandèmia i ho va aturar tot. De manera que, encara que sigui de manera involuntària, els dos processos s'han col·locat en paral·lel i el llibre també funciona avui com un cant a la vida precovid, aquella que tenim tantes ganes de recuperar després del parèntesi col·lectiu. "Al llarg de la vida tenim l'oportunitat de renéixer unes quantes vegades i cada vegada hem de tornar a construir, a arrancar, a crear rituals i rutines, a construir relacions, a fer plans de futur, encara que això faci molta por perquè mai es compleixen com els havies previst", diu Piquer.

El títol de l’article no és meu. L'he pres a l’Eva Piquer i a l’Eva Armisén, que acaben de publicar un llibre il·lustrat que es diu així. A la coberta hi ha una dona que neda al mar, just a sota del títol, Com abans de tot (Bridge). És molt bonica, igual que tot el llibre: els dibuixos de l’Eva Armisén són preciosos. L’altra Eva, la Piquer, l’escriptora, diu que hi parla sobre el retorn al món, i ho fa a través de records, de reflexions i de moments íntims que comparteix amb nosaltres. És el seu retorn, però és inevitable que algunes coses ressonin també dins nostre. Cap al final, la dona de la coberta ens diu que neda “com abans del virus, com abans de les desgràcies”. Parlant d’ella, Piquer aconsegueix traslladar-nos a aquest mar i a aquest abans que compartim, l’abans de la pandèmia. El recorregut que fa al llibre és únic, personal, però la seva resistència fa de mirall de la nostra, i és bonic com ens fa retrobar amb coses que fèiem, que sentíem, i que tant hem enyorat.

L’escriptora i col·laboradora de l’ARA Eva Piquer i la il·lustradora Eva Armisén signen aquest llibre de relats curts i grans il·lustracions que retraten la vida quotidiana amb les ulleres que engrandeixen les coses petites i aparentment insignificants -el fill que et dona la mà, els amics inesperats, la música que t’activa, una trucada a la mare, els projectes a l’horitzó i tots els "nosaltres” construïts al llarg dels anys-. També hi apareix la falta de “temps-per-a-tu-mateixa” i les hores que li sobren a la nit. Hi vol retratar allò que permet tirar endavant dia rere dia.

Això era i no era una escriptora que volia i no volia ser hermètica

Quedarien dijous a la cua del forn i se saltarien la distància de seguretat. “Ens robarem un petó”, va proposar en Blai. L’Anna no va dir que no.