Hem de deixar de romantitzar les relacions paternofilials. L'amor cap als pares no ha de ser incondicional perquè, si donem per garantit que, fem el que fem, els fills ens estimaran i ens ho perdonaran tot, abonem les condicions per a una relació abusiva i en què els drets dels infants s'acabin veient compromesos.

“No tornaràs a veure el teu fill. És en algun lloc d’Europa”. Amb aquestes paraules la mare de Clas Lindholm va saber que l’havien enganyada i que li havien robat el fill acabat de néixer. Lindholm, que va arribar a Suècia el 1975 amb poques setmanes de vida, va descobrir quan tenia 43 anys que la seva mare no l’havia abandonat, sinó que darrere de la seva adopció hi havia una història més fosca. Ell és una de les més de 2.000 víctimes d’una perversa campanya diplomàtica de la dictadura d’Augusto Pinochet per millorar la seva imatge internacional que, quatre dècades més tard, també fa enrojolar Suècia.

“Va ser una sotragada molt gran, ara estem en uns llimbs estranys. Al gener havíem començat a preparar l'habitació, l'havíem pintat. Ara està buida, amb la il·lusió que teníem per omplir-la. Vaig tancar-ne la porta i no l’he obert durant un mes, és com haver fet una marató molt llarga i que et diguin que encara et queden 30 quilòmetres més”, diu la Marta Grau. El tancament de fronteres ha allargat un procés d’adopció internacional que va començar l’estiu del 2015, quan va presentar els primers papers a l′Institut Català de l′Acolliment i de l′Adopció (ICAA). La Marta i el seu marit esperaven tenir el seu fill o filla aquest estiu a casa, compartir la seva arribada amb la família, però ara no s’atreveixen a posar una data al calendari. A més, tot plegat s’ha agreujat per un error que es va cometre al país d’adopció, el Vietnam.