Superats els 80 anys i els 60 de carrera, Carme Sansa (Barcelona, 1943) encara un nou repte interpretatiu: el monòleg Rose, de Martin Sherman, el testimoni d’una jueva nascuda a Rússia i emigrada primer a Israel i després als Estats Units, la vida de la qual ha estat marcada pels grans fets històrics del segle XX. Per a Daniel Anglès, que la dirigeix a La Villarroel (del 28 de setembre al 15 d’octubre), Sansa era no només l’actriu idònia pel seu bagatge, sinó la persona que millor podia encarnar la Rose pel seu compromís polític. "Sempre he pensat que abans d’actriu soc jo, soc una persona que pensa", exposa Sansa, que troba que hi ha pocs periodistes a la presentació de l'obra.

“Amb la cançó bastim en la foscor / altes parets de somni”, recitava Salvador Espriu, enfilant amb solemnitat l’últim quartet del Poema XXV de La pell de brau. Acabava així: “Anem tancant les portes a la por”. Llavors, els gairebé 4.000 assistents al Primer Festival de Poesia Catalana -que ha passat a la història com a Price dels poetes - aplaudien, enfervorits. Potser sí que es començava a perdre la por al règim franquista, perquè la cloenda de Joan Oliver - Pere Quart acabaria amb crits de “Llibertat, llibertat!” que van afegir el matís polític a un dels recitals de poesia catalana més emblemàtics del segle passat.