El cineasta Jean-Luc Godard (1930-2022) serà el gran protagonista de la programació de la Virreina Centre de la Imatge de Barcelona. L'espai de la Rambla li dedicarà una exposició del 28 de març al 4 d'octubre, comissariada per Manuel Asín, coordinador de l'àrea de cinema del Círculo de Bellas Artes de Madrid i, entre 2021 i 2025, director artístic del festival Punto de Vista de Pamplona. Asín basteix la mostra amb material inèdit, quaderns de rodatge, enregistraments, fotografies i pintures que formen part de l'arxiu personal del director d'Al final de l'escapada i El menyspreu, obres mestres del cinema i representants rellevants de la Nouvelle Vague. Per aplegar i triar el material expositiu, el comissari ha comptat amb el suport de l'entorn personal i professional de Godard, així com de diversos col·leccionistes.

L'artista Frederic Amat es va establir a Vallvidrera a finals dels anys 80. Va reformar dues cases amb l'ajuda d'amics arquitectes per fer-hi casa seva i el seu estudi, i al llarg dels anys els ha convertit gairebé en una obra d'art: l'habitatge té, en una de les façanes, unes olles deformades com les del mural que va fer per al Mercat de les Flors, i en una altra hi ha una estesa de banyes com les del mural que va fer per al Teatre de l'Escorxador de Lleida. La finca fa pendent i, a baix de tot, entre figueres i pins, hi ha algunes de les crisàlides gegantines que va exposar a La Pedrera l'any 2017.

"Serà un homenatge a la diversitat, però també a l'amistat, a la bellesa i a la gran força de la música", explica Jordi Savall sobre la cinquena edició del Festival Jordi Savall, que se celebrarà de l'11 al 17 d'agost. El monestir de Santes Creus continuarà sent la seu central d'una programació que també s'escamparà per Montblanc i que, per primera vegada, arribarà a Valls i al Convent de les Arts d'Alcover. Com és habitual, el festival combinarà concerts de les formacions de Savall amb altres d'artistes convidats. "Em fa molta il·lusió perquè és molt divers i amb programes molt contrastats", diu Savall, que a la roda de premsa feta aquest dijous al Palau Moja de Barcelona ha recordat el component utòpic que el va dur a tirar endavant el festival. "Sense utopia no hi ha creativitat", ha dit.

"Creia que Yerma tractava d'una dona que no pot tenir fills, però no: ella busca un fill com podria buscar una altra cosa. Busca una vida per no morir. Yerma és el que passa quan no ens conformem", diu Bàrbara Mestanza, una de les actrius de la producció de la tragèdia de Federico García Lorca que es podrà veure a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure del 18 de novembre al 16 de desembre. En aquest muntatge dirigit per Juan Carlos Martel i amb escenografia de Frederic Amat, Mestanza interpreta una de les dones que acompanyen la protagonista, una dona sense nom –yerma en castellà correspon a l'adjectiu erma en català– que no aconsegueix quedar-se embarassada perquè el marit no hi té gens d'interès, a tenir fills, i que viu sota la pressió d'un entorn social que exigeix que una dona casada tingui fills. "Som les dones que li estem dient a Yerma que hi ha altres opcions per viure, més enllà de tenir fills, però el sistema l'oprimeix de manera que no li permet veure aquestes opcions", afegeix Yolanda Sey, una altra de les integrants d'un repartiment que encapçala l'actriu madrilenya María Hervás i que completen Joan Amargós, David Menéndez, Isabel Rocatti i Camila Viyuela.

El poeta, crític i traficant d’idees Vicenç Altaió viu un moment d’efervescència: després dels llibres Miró i els poetes catalans (Univers) i Biathánatos o el elogio del suicidio (Huerga y Fierro), aquest dimecres a la tarda ha continuat la ronda de presentacions a la Fàbrica Lehmann de Barcelona amb Tardes de diumenge. Converses, postals i proclames en el 'reset' global (Comanegra), un nou llibre que té l’origen en els articles que va publicar a El Temps de les Arts des de Cadaqués durant el confinament. Abans, el mateix Altaió s'ha assegut entre el públic per escoltar què deien d’ell i del llibre dos bons amics. Un de llarg recorregut, l’artista Frederic Amat, que l'ha definit com un “posseït” i com un “multiplicador d’amatistes”. L’altre és un autor, com Altaió, entre les lletres i les arts, Gabriel Ventura. “El Vicenç és un poeta que veu l’enllà des d’aquí, el sempre des de l’ara”, ha dit Amat. La visió de Gabriel Ventura tambe ha tingut un punt misteriós i ha definit les relacions que Altaió teixeix al seu voltant com “una teranyina”, “una sèrie de trobades i relacions, sobretot intel·lectuals, amb un grup d’amics que tenen una història fascinant i que culturalment són diferents”. Ventura també ha descrit l’amplitud de la mirada d’Altaió “des d’un món microscòpic fins a un de macroscòpic”, entre els relats més íntims i els records de les trobades amb Jordi Cuixart dins i fora de la presó de Lledoners.

A Frederic Amat cap llenguatge artístic li és aliè, des de la pintura i l’escultura fins a l’art públic, l’escenografia, el cinema i la performance. “Una de les tasques de l’artista contemporani és la dissolució de les fronteres entre performance, pintura, acció, arquitectura, cinema, música...”, diu Frederic Amat amb motiu de l’exposició que presenta a l’Albergueria de Vic, Obra negra, que consisteix en set pintures que reflecteixen l’afany de l’artista per arribar al que és essencial. “Cada vegada que m'he posat a treballar al llarg d'aquest any ha sigut per arribar a l’essencialitat. No eren obres en què la feina fos anar-hi afegint sinó anar restant i restant”, explica Amat.

Per començar, posem-nos en situació. És dijous 12 de març de 2020. Dos quarts d’onze del matí. A la ràdio sonen campanes de confinament, de suspensió de tota l’activitat. El coronavirus ja és aquí. Bé, fa estona que hi és, però comença a colpejar fort. La majoria de teatres, museus i cinemes de la ciutat han anunciat que tanquen. En aquell moment, en aquella hora, el Teatre Lliure encara no ho ha fet. Servidor és a Vallvidrera, a casa del Frederic Amat, perquè la setmana següent hauria de passar per la seu de Gràcia del teatre, on faran RRR, l’espectacle que va estrenar l’any passat a L’Auditori amb La Veronal i Cabosanroque. Fa un dia esplèndid, de primavera, tot i que encara no ha arribat. La peça, m’avança l’artista, no es farà. La nit anterior n’havia parlat amb el director del teatre. M’ho diu mentre em mostra la seva biblioteca, un temple fastuós on hi és tot, fins i tot un petit altar mexicà dedicat a la mort, esclar. Malgrat això, mentre les notícies volen, asseguts davant d’un finestral des d’on podem veure Barcelona a contrallum, Amat accepta conversar. De tot i de res. Preveient el temps que vindrà.Al final de la xerrada em deixa anar en anglès uns versos que Shakespeare posa en boca de Macbeth: “ Life is a tale / told by an idiot, full of sound and fury, / signifying nothing ” (“La vida és un conte / explicat per un idiota, ple de soroll i fúria, / sense cap significat”). Li havia demanat sobre la R de record, sobre si els artistes escènics aspiren a ser únicament record. Li dic que el seu treball és efímer, que se’n va així que acaba la funció i el públic marxa. “Ai, els artistes que volen ser perdurables. Els artistes que fan Davids i Goliats de trenta metres i, quan se’n van a fer punyetes, cosa que és preciosa, sobretot quan defensem la fragilitat, protesten”. Sense dir-ho, crec que em parla de l’escultura d’Antoni Llena a la Vila Olímpica, caiguda per mor del temporal Gloria. Amat segueix: “Però després diuen: s’ha de tornar a aixecar! Però si estava preciosa, a terra. Cap artista hauria imaginat el seu David i Goliat desfet. Per un cop d’atzar meravellós, el vent. Arriba el Gloria i fa que el gegant quedi tombat, esclafat, i l’artista no ho veu. Quan era perfecte. Retira l’escultura. I ara allà no hi ha res”. “Si en l’art no tenim capacitat de visió, si no som visionaris, què som? Catequistes, dogmàtics”, remata.

“Amb la cançó bastim en la foscor / altes parets de somni”, recitava Salvador Espriu, enfilant amb solemnitat l’últim quartet del Poema XXV de La pell de brau. Acabava així: “Anem tancant les portes a la por”. Llavors, els gairebé 4.000 assistents al Primer Festival de Poesia Catalana -que ha passat a la història com a Price dels poetes - aplaudien, enfervorits. Potser sí que es començava a perdre la por al règim franquista, perquè la cloenda de Joan Oliver - Pere Quart acabaria amb crits de “Llibertat, llibertat!” que van afegir el matís polític a un dels recitals de poesia catalana més emblemàtics del segle passat.