Les reivindicacions de la pagesia de les darreres setmanes, que alerta del perill que el treball vinculat al camp desaparegui per les moltes traves que es troben pel camí, ha posat en el punt de mira la necessitat de dibuixar un nou model productiu, més sostenible, que permeti garantir la supervivència de la gent que hi treballa i, alhora, de tots els que depenem del fruit del seu esforç diari. Ara bé, dibuixar aquest nou model no és fàcil, especialment per la forta desconnexió que es registra avui entre els entorns rurals i els urbans, que fan difícil establir un diàleg necessari que ajudi a reconduir la situació. Un diàleg que cal fixar a escala local, però que podem extrapolar a escala global si ens plantegem quin món volem deixar a les generacions futures. 

Ara que des de la ciutat hem aplaudit la revolta dels agricultors i els ramaders, val la pena preguntar-nos si els aplaudíem a ells o a les nostres frustracions. És un mite, la saviesa pagesa? És un mite, l’arcàdia del camp? La ciutat fa temps, de fet fa segles, que ha idealitzat el món rural: la pau dels camps, la vida connectada als arbres, el cel estrellat. El bon salvatge de Rousseau ha fet forat, igual que la cabana de Thoureau. Qui més qui menys té el somni, a casa nostra associat a l’avi Macià i a les adossades amb jardinet, de la casa i l’hortet. Com més s’urbanitza el planeta, més desig hi ha de natura en l’ésser humà. Fa un segle i mig, des de l’idealisme científic, Ildefons Cerdà va formular la seva síntesi: «Urbanitzar el camp, ruralitzar la ciutat». S’ha avançat més en la primera part del lema que en la segona. El resultat és que els urbanites estressats que podem, fugim els caps de setmana a la recerca del somni natural, disposats a pagar com a peatge els embussos de tornada. La vida pagesa com un miratge efímer i superficial.

Repoblem és un projecte atípic, fill de la revolució digital. Parit a Twitter amb un compte que du el mateix nom, la plataforma ha traslladat a la virtualitat les xarxes humanes que teixeixen els veïns del món rural per ajudar-se mútuament. La idea va sorgir en els mesos durs de la pandèmia, quan Ton Lloret, un neorural que des de fa 16 anys viu al petit poble anoienc d’Argençola, va constatar, d'una banda, que els micropobles oferien habitatge i feina i, de l’altra, que hi havia urbanites que buscaven una fugida de la gran ciutat. De seguida, gairebé des del primer missatge a Twitter i Instagram, la cosa va anar bé i la resposta va ser molt satisfactòria. El jurat dels premis Tatiana Sisquella ha reconegut aquesta iniciativa per la seva contribució social per apostar pel repoblament de la Catalunya buidada.

"Pot ser que hi hagi aranyes... en aquella zona sempre n’hi ha, però no s’hi està malament, no?", pregunta la Teresa Rosell. L’Aïda Caballero confirma que sí, que hi ha aranyes, però també que durant les setmanes que va dormir en aquella cabana, amb caravana inclosa per si volia cuinar, hi va estar la mar de bé. La Teresa i l’Aïda ara són amigues. Es van conèixer fa gairebé un any quan l’Aïda buscava una altra vida. “Em sentia incoherent amb la meva forma de viure”, recorda. Treballava de mestra en una escola de l’Eixample de Barcelona i el ritme i la tensió que havia de suportar cada dia li van fer replantejar el model de vida. Dos anys d’excedència, mobles a Wallapop i carretera i manta.  

Hi ha vegades que els astres s’alineen. Ho explica la Marta en cotxe cap a la llibreria La Lluerna, a la plaça Gran del barri Vell de Ripoll. És l’única botiga que només ven llibres de tota la comarca, va néixer fa només vuit mesos i escalfa motors per a una tardor farcida de presentacions de llibres, concerts i l’estrena del club de lectura. Un nou espai de trobada per revitalitzar la vida cultural de Ripoll. “No sabia ni que tenia vocació de llibretera, però col·lectivament hi vam veure una oportunitat”, reflexiona. La Lluerna és una de les set empreses amb què està diversificada la cooperativa d’habitatge i producció Mas La Sala. És el projecte vital de sis joves que fa set anys van decidir entrellaçar les seves vides lluny de la ciutat, on s’havien criat, i ja en fa quatre que van aconseguir materialitzar-ho en una finca de 60 hectàrees a Sant Pau de Segúries, a 900 metres d’altitud.

Campelles és un poble del Ripollès situat a sis quilòmetres de Ribes de Freser, en un altiplà a 1.300 metres que domina la vall de Ribes i que té un horitzó que abasta des del Puigmal fins al Montseny. Actualment, hi ha censades més d’un centenar de persones, però són menys de cinquanta les que hi resideixen tot l’any.

Des del passat 2 de desembre, Correos ha fet un altre pas de gegant per facilitar l’accés als seus serveis en l’entorn rural. Des d’aquell dia, tots els carters i carteres rurals de Correos prestaran a la porta de les cases molts dels serveis als quals fins ara només es podia accedir presencialment a les oficines. Això és gràcies a que ha finalitzat el desplegament dels dispositius electrònics portàtils (PDAs) amb aquestes noves funcionalitats entre els més de 6.000 professionals de repartiment rural amb què compta Correos a tot Espanya.

Arran de l’enorme sotrac causat per la pandèmia del covid-19, moltes famílies han sentit la necessitat de replantejar el seu projecte de vida, canviant l’ebullició de les grans ciutats per la calma del món rural. I en aquest auge de demanda de residències en pobles petits i el seu entorn, una de les opcions més buscades és la masoveria. Ara bé, no es tracta del patró tradicional en què el propietari cedeix la finca al masover, que treballa les terres i entrega un percentatge de la collita o el ramat, sinó que en aquest nou model el tracte es basa en la reforma d’una masia en mal estat. És a dir, el masover acorda amb el propietari l’arrendament d’una casa rural en estat més o menys ruïnós, sense terres ni bestiar, que paga indirectament fent-se càrrec de les despeses de les obres de millora i manteniment. Com que no entren en joc els conreus ni el bestiar i sovint són cases situades en nuclis de pobles petits, aquest tipus de cessió de la propietat s’anomena masoveria urbana.

“Fins i tot ara a l’estiu el foc solia estar permanentment encès en una casa de pagès. D’aquesta manera tenien brasa per cuinar, i a l’hivern, grans i petits hi passaven unes quantes hores per tenir escalfor”, m’explica Albert Carreras, responsable d’acció cultural del Museu de la Vida Rural, situat a l’Espluga de Francolí.

L'actual explosió de neoruralisme entre urbanites fastiguejats dels ritmes de la ciutat està produint obres d'exaltació de la natura i la vida rural que poden caure en certa idealització de parc temàtic incapaç de deslligar-se de la mirada de pixapins. El millor antídot contra això seria Los grandes espacios (Impedimenta, 2021), de Catherine Meurisse, una novel·la gràfica realment extraordinària en què l'autora ens acompanya al territori sagrat de la seva infantesa: la masia mig en runes amb un jardí enorme on els seus pares van traslladar-se amb les seves dues filles i en la qual es va forjar el seu amor per la natura, la fascinació pel passat –sense nostàlgia, que és “una cosa de vells”–, el rebuig de la impostura i, sobretot, una manera de contemplar el món.

Judit Solà és la titular d’una granja d’explotació de boví d’engreix a Castellfollit de Riubregós, a l’Anoia. Explica per telèfon, des de la seva granja, que tot sovint quan arriben els proveïdors pregunten per l’amo. “La frase que sempre diuen tot just arribar a la granja és «On és l’home?»”, explica la Judit, que ràpidament aclareix que no hi ha home, que allà ella és la mestressa. Aquest és un petit exemple del que viuen, cada dia, les dones pageses de Catalunya, un col·lectiu encara petit però creixent, que ha de fer-se forat en un món molt masculinitzat i ple d’inèrcies masclistes que fins fa poc les expulsava del camp com si no fossin prou vàlides. Per retre un homenatge a la feina que estan fent totes les pageses del país, la periodista i col·laboradora de l’ARA Laura Saula, juntament amb el fotògraf Jordi Borràs, acaben de publicar el llibre Terra de dones. Pageses de Catalunya (Editorial Fonoll), en què fa un retrat íntim i personal de la vida de vuit pageses per posar en valor una feina dura i tot sovint poc reconeguda.

Fer pa casolà s'ha convertit en un dels entreteniments preferits del confinament. I el forner Waldo González, que regenta un petit negoci de trenta metres quadrats –obrador inclòs–, ha decidit fer arribar a qualsevol punt de la Península Ibèrica "els millors ingredients" per elaborar artesanalment el pa típic de Mondoñedo, a Lugo. La seva idea, per ara, sembla que ha caigut en gràcia.