La preocupació per allò que (encara) es pot dir és en el fonament d’aquest bell llibre, guanyador de l’última convocatòria del premi Carles Riba –la primera celebrada en data nova–. Fixem-nos en la poesia que obre el foc, Baixar a collir cireres. El pretext, com la majoria de pretextos de la poesia de Jaume Coll Mariné (com s’agraeix, això!), ve de la vida a pagès, d’una convivència familiar amb la naturalesa: en aquest cas, una escala recolzada en el tronc d’un cirerer, que s’hi ha quedat després de la collita, feta mesos enrere. Aquella escala que, a deshora, ja no fa cap servei, “voldria que volgués dir alguna cosa”. Potser com la poesia. Més endavant, trobem un poema de caràcter més ideològic –que, en les notes finals, l’autor reconeix que és “un intent de lectura d’algunes maneres de fer de [Pere] Gimferrer”–. S’hi repeteix cinc vegades aquest vers: “Ja no sabem com n’hem de dir”. I es fa per insistir en tot allò que se’ns va desfent: “No hi ha res més podrit avui / que caminar amb el nom d’Espanya”; i, uns quants versos enllà: “Tot Catalunya és una closca / una clovella clivellada / No hi ha res més podrit avui”.

L’anglesa Alice Oswald (Reading, 1966) és una poeta d’imaginació poderosa que en cada llibre fa un nou experiment. Dart (2002), per exemple, gira al voltant del riu homònim a Devon, i és un poema llarg en què les veus de personatges diversos (un barquer, un caçador, un ofegat, una nimfa, entre d’altres) conflueixen, es confonen i s’integren en la història viva del riu. A Bosques, etc. (Pre-textos, 2013) hi ha una balada amb notes al peu que incorpora, en majúscules i en negreta, totes les lletres de l’alfabet, on cada lletra representa un arbre talat. Falling awake (Despertant-se, 2016) culmina amb Titó, subtitulat Quaranta-sis minuts en la vida de l’alba, un soliloqui de l'amant immortal i decrèpit de la deessa Eos, travessat per una línia graduada que marca el pas dels segons i mesura els silencis entre paraules. L’experimentació constant d’Oswald no respon, però, a una recerca buida d’originalitat, sinó al desig de fer cristal·litzar cada idea, sensació o atmosfera en una forma idònia.

Des de fa 16 anys, l'editorial Cafè Central convoca el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia, un dels més destacats del país, no només per la dotació –6.000 euros– sinó pel palmarès, que inclou versions al català d'Alda Merini per part de Meritxell Cucurella-Jorba, de Sylvia Plath per part de Núria Busquet i Molist i d'Ana Blandiana a càrrec de Corina Oproae.

“La literatura és aquesta cosa que per a un mateix és el més important del món però que, en canvi, per a la resta del món no en té cap, d’importància”, diu el poeta Jaume Coll Mariné. Amb 28 anys s’ha convertit en un dels guanyadors més joves del premi Ausiàs March de poesia, dotat amb 8.000 euros. El guardó literari -que enguany ha celebrat la 55a edició- ha distingit durant l’última dècada Dolors Miquel, Joan Navarro, Txema Martínez, Laia Noguera, Elies Barberà i Rubén Luzón.