Aquest desembre, Netflix ha estrenat La II Guerra Mundial: desde el frente (World War II: from de frontlines) una sèrie documental de sis episodis construïda exclusivament a partir d’imatges reals del conflicte. Els responsables de la producció, dirigida per Rob Coldstream, van visionar fins a vuit mil hores de material recopilat d’arxius d’arreu del món. Se’n va fer una selecció acurada, després es va fer una restauració fotoquímica, un tractament cinematogràfic del so i un procés d’acoloriment per incrementar-ne la vivesa. Un rètol inicial en el primer capítol adverteix l’espectador que, tot i que les imatges són reals i gravades durant el conflicte, “s’han combinat imatges d’alguns esdeveniments per crear una experiència immersiva” a l’espectador. Un avís honest, perquè són molts els documentals històrics que utilitzen aquest recurs sense comunicar-ho. Escenes que no coincideixen en espai i temps es combinen en benefici de la construcció del relat i l’impacte visual. Per exemple: tot el material recopilat sobre el desembarcament de Normandia es combina per oferir una mirada més global i detallada dels fets.

Xosé Manoel Núñez Seixas (Ourense, 1966) és un historiador i intel·lectual gallec que el 2019 va rebre el Premio Nacional d'assaig per la seva obra Suspiros de España. El nacionalismo español 1808-2018 (Barcelona, Crítica, 2018). Una de les seves especialitats, però, és la memòria de la Segona Guerra Mundial als països de l'Est, un tema al qual ha dedicat diversos llibres. El seu coneixement enciclopèdic ajuda a entendre quin pes té la memòria en el conflicte actual entre Rússia i Ucraïna.

Aquest divendres fa 75 anys de la derrota del nazisme i la fi a la Segona Guerra Mundial, un dels capítols més sagnants de la història amb almenys 40 milions de morts, segons els càlculs més baixos (alguns s'enfilen fins a 70 milions). El Dia de la Victòria, que commemora la capitulació alemanya la nit del 8 de maig del 1945, serveix de recordatori en molts països. Començant per Rússia, molts governs havien organitzat grans actes institucionals. El fet que fos el 75è aniversari atorgava una especial transcendència a l'esdeveniment. Però, un cop més, la crisi sanitària ha passat per davant de la política i cada estat ha hagut d'empescar-se la manera de celebrar la data sense que els ciutadans hagin de sortir de casa.

Aquest 22 de juny es commemoren els 75 anys de l’inici de la invasió nazi a l’antiga URSS. Aquesta data tan transcendent de la Segona Guerra Mundial amaga un munt de petites històries protagonitzades per individus gairebé anònims que la història engoleix sense pietat en allò que els francesos anomenen tan finament le tourbillon de la vie. El protagonista d’una d’aquestes històries és el barceloní Emili Salut i Payà (1918-1982). Trompetista i compositor de professió, format a Barcelona pels mestres Balsells, Rovira, Basses i Climent, el jove Emili, soldat republicà durant la Guerra Civil, es va allistar en els cursos de pilots de caça que l’URSS feia per als republicans a Kirovabad (actual Azerbaidjan) i Khàrkiv (actual Ucraïna). Un total de 800 alumnes espanyols dividits en quatre expedicions s’hi van enrolar els anys 1937 i 1938.