<![CDATA[Ara.cat - sèrie de tv]]> 10 <![CDATA[16/1: Altsasu]]> No he vist la sèrie televisiva Altsasu que TV3 començarà a emetre dilluns vinent, però vaig seguir fa poques setmanes algunes de les crítiques polítiques arran de la seva emissió per la televisió basca. Altsasu és una sèrie de ficció basada en fets reals, però que no es presenta ni com un reportatge ni com una reconstrucció. Ficció. Però quan es va emetre, el PP i Ciutadans en van demanar la retirada perquè, deien, no era una sèrie neutral. Des de quan es demana neutralitat a la ficció? Pot agradar-te o no. Però no hi ha ficció neutral. No ho és ni La cartoixa de Parma ni Doctor Jivago ni la tan aplaudida Patria, sobre el conflicte basc. No ho són els centenars de pel·lícules americanes que parlen –bé o malament– del seu exèrcit o de la seva policia. La ficció, com el seu nom indica, no es presenta com una veritat. No aspira a la veritat, sinó a la versemblança. No fingeix ser una crònica real dels fets. Només els qui creuen que no s’ha de poder dir ni una paraula fora de la veritat oficial que emet el poder polític, policial i judicial voldrien excloure una ficció perquè no s’ajusta a aquesta veritat dictada. Quan de vegades resulta que la que es presenta com a veritat incontestable és precisament la més gran de les ficcions.

]]> <![CDATA[Què delata el nou èxit d’Antena 3]]>

Antena 3 ha trobat en les telenovel·les turques una màquina de captar audiència. Aquestes festes la nova proposta és Mi hija (Kızım), una adaptació d’un drama televisiu sud-coreà. La protagonista és l'Öykü, una nena de vuit anys òrfena de mare que és abandonada per la seva tieta, una dona de mala vida que mai ha tingut cura d’ella. A través d’una carta envia la nena a buscar el seu pare, a qui no coneix. Quan el trobi descobrirà que és un estafador amb molts problemes amb la justícia. El pare no entrarà a la presó gràcies a l’excusa d’haver de tenir cura de l'Öykü, tot i que la rebutjarà i no atendrà les seves necessitats. El melodrama potser té alguna coherència i versemblança sota el règim d’Erdogan, però des de la nostra perspectiva la trama fa feredat. Es normalitza la situació d’abandonament i maltractament a una criatura tot i que es compensa amb la suposada maduresa de la nena, que és tan espavilada que sap subsistir per ella mateixa com si fos una persona adulta. A la sèrie, les dones són víctimes constants de l’infortuni, suporten grans dosis de patiment i aguanten les males passades dels homes. Els personatges masculins són una colla d’irresponsables fatxendes. I s’és indulgent amb la delinqüència i l’estafa com a delicte.

]]> <![CDATA[‘Por qué matan las mujeres’, insatisfacció femenina en tres temps]]>

Tres dones d’èpoques molt diferents unides per una mateixa circumstància i un mateix espai: totes tres viuen en anys diferents en una mansió de Pasadena (Califòrnia) i totes tres descobreixen que les seves parelles els han sigut infidels. Marc Cherry, creador de Mujeres desesperadas (2004-2012), torna a mostrar la seva cara més juganera amb Por qué matan las mujeres, una comèdia negra que examina com han canviat els rols de les dones al llarg del temps. La sèrie, que s’estrena avui a la HBO, ja té confirmada una segona temporada.

]]> <![CDATA[La dona blanca que volia ser negra]]> Netflix ha estrenat The Rachel divide, un documental que vol fer reflexionar l’espectador sobre la identitat racial a partir d’un cas insòlit, el de Rachel Dolezal, una activista dels drets dels afroamericans a la seva petita comunitat de Spokane, a l’estat de Washington. Quan comences a veure el documental tens la sensació que t’introdueixes en el drama personal d’una dona excèntrica que, necessitada d’atenció mediàtica per sentir-se realitzada, construeix una ficció al voltant de la seva raça. Dolezal és una dona indubtablement caucàsica, filla de pares blancs, que en un determinat moment, ajudant-se de l’estètica associada als trets afroamericans, enganya el seu entorn més immediat fent-se passar per negra, fins al punt de convertir-se en una figura important dins d’aquesta comunitat. La història esclata quan un periodista li pregunta de manera molt concreta per l’ètnia a la qual pertany i els seus pares apareixen als mitjans de comunicació insistint que la seva filla és blanca. Rachel Dolezal passa a convertir-se, doncs, en la protagonista d’un escàndol de grans dimensions, perd la seva feina com a professora d’història afroamericana a la universitat i pateix un linxament mediàtic. El documental mostra la divisió que provoca al seu voltant. D’una banda, les persones que li donen suport i comprenen les circumstàncies personals que la porten a aquella situació. De l’altra, la comunitat afroamericana que se sent ofesa per la manera com Dolezal s’apropia de la seva història i la seva cultura valent-se d’uns canvis estètics, tot i que, en realitat, pertany a un grup privilegiat.

]]>