Fa cosa de mil anys, a la Catalunya medieval que emergia de l’Europa carolíngia es fundaven monestirs, que aleshores representaven la modernitat del saber i de l’economia. Eren franquícies de coneixement i de repoblació, sota l’empara de la bel·ligerant ideologia cristiana en lluita amb l’Islam. Fa dos segles, vam veure la florida d’indústries en el marc d’un capitalisme expansiu, també seguint el rastre dels països més dinàmics nord enllà. Avui, el que toca és la creació de centres de recerca lligats a tecnologies punteres, com els que s'acaben d'anunciar: el de xips i el d’intel·ligència artificial, igualment motors de saber i de riquesa. També aquest impuls ve d’Europa.

A l’associació Arquitectes per l’Arquitectura (AxA) no els fan por les emocions fortes, com ara reunir en un debat, aquest dimarts a l’Hospital de Sant Pau, l’actual arquitecte en cap de Barcelona, Xavier Matilla, i els seus predecessors: Josep Anton Acebillo (1999-2003), que portava una corbata amb el traçat de l’Eixample; Oriol Clos (2006-2011), i Vicente Guallart (2011-2015). “Era una plaça difícil”, reconeixia el moderador, el periodista cultural Llàtzer Moix, després que la trobada acabés amb soroll de sabres. Eclipsat Matilla pels seus predecessors, la gerent d’Urbanisme, Laia Grau, va prendre la paraula al torn de preguntes per enumerar les fites que ha aconseguit l’Ajuntament de Barcelona durant els últims vuit anys. Oriol Clos la va criticar de penjar-se “medalles” i va recordar com tots els participants del debat s’havien contingut a l’hora de parlar d’ells mateixos.

L'afany de fer edificis més verds, inclusius i connectats s'ha convertit en el punt central de l'agenda dels estudis d'arquitectura d'arreu, i de les línies més diverses. Des de Barcelona fins al Sud-est Asiàtic, els arquitectes estan desenvolupant projectes per respondre a reptes com la manca d'espai públic, d'habitatge i de verd urbà. També a la necessitat de donar una nova vida a edificis abandonats i velles infraestructures i a la convivència amb les altres espècies animals i vegetals.

Per a l’arquitecte Vicente Guallart, la pandèmia del covid “ha accelerat el futur”, com diu ell mateix. “Hem vist que som capaços de fer coses més radicals si és molt necessari i hem de lluitar en la crisi per la vida i la del clima al mateix temps”, explica. En els últims anys la Xina és el lloc on Guallart ha desenvolupat el seu afany per aconseguir una arquitectura més sostenible, i fa poques setmanes va guanyar el concurs per construir quatre illes d’habitatges i edificis destinats a altres usos a l’àrea de Xiong’an, una ciutat satèl·lit de Pequín, a un centenar de quilòmetres de la capital xinesa.

Quan ens disposàvem a afrontar la crisi urbana pel clima, ens hem hagut d’enfrontar a la lluita per la vida. Aquesta crisi deixarà marques en l’ADN urbà, així com en van deixar altres crisis de la història de les ciutats. Però quines seran les respostes més enllà dels plans ja imaginats?