Arran del covid-19, els centres educatius d’arreu van haver de fer un esprint cap a la total digitalització de la docència. La competència d’alumnat i professorat ja era urgent i aquells que no s'hi havien posat prèviament van patir de valent fins que no van veure les seves estratègies digitals consolidades. Altres, com els centres de Jesuïtes Educació, ja feia temps que treballaven en projectes d’innovació pedagògica tals com Horitzó, vigent des del 2014, en el marc del qual aquest curs han decidit incloure una assignatura virtual a l’oferta educativa del batxillerat. Tal com destaca Jordi Rull, director pedagògic de Jesuïtes Sant Gervasi i coordinador de les matèries virtuals de batxillerat de la xarxa, el context pandèmic va servir per demostrar “que les noves tecnologies ens permetien repensar els espais i els temps en els quals es desenvolupen els processos d'ensenyament i aprenentatge, així com que gràcies a les noves tecnologies ens podem plantejar noves formes d'ensenyar i aprendre igual o més eficients en aquesta etapa tan condicionada per factors externs com la selectivitat”.

Quant de temps es necessita perquè una universitat que ofereix formació presencial es transformi en una universitat en línia? I quina quantitat de recursos es necessiten per aconseguir-ho? No és fàcil respondre a aquestes dues preguntes, però tampoc no cal dir que demana uns quants anys i una gran quantitat de diners, a més de personal format i amb mitjans tecnològics d'última generació al seu abast. Doncs bé, les universitats presencials hem hagut d'adaptar-nos a la formació en línia en un parell de mesos, i ja sabem que sense recursos de sobres sinó al contrari. A més, a les universitats presencials se'ls demana que facin més o menys el mateix que feien en condicions normals. No se'ls demana que es converteixin en universitats virtuals, sinó en universitats presencials en la virtualitat. No se'ls demana que es converteixin en universitats del tipus de la UOC o la UNED, sinó que segueixin sent les mateixes universitats de sempre.

A causa de l’estat d’alarma decretat per la crisi sociosanitària per la irrupció del coronavirus, aquest any l’edició dels Reptes EduCaixa s’ha transformat en un campus virtual, que es va celebrar entre el 5 i el 7 de maig. Dirigits a alumnes d’ESO i batxillerat d’Espanya, Portugal i Colòmbia, els Reptes EduCaixa han reunit més de 300 estudiants i 80 docents que formen 81 equips seleccionats dels 1.537 totals que s’hi han presentat.

A la universitat portem dos mesos fent classes en línia: Zoom, Moodle, correu electrònic, Whatsapp i trucades amb els alumnes. Sabia que es perllongaria perquè a Stanford (universitat que m’havia convidat a la tardor per fer-hi un curs –com tot, anul·lat–) des del març havien previst fer classes virtuals fins a l’estiu. Quan em connecto al Zoom, primer veig els rostres dels estudiants uns breus instants, llavors ells es desconnecten l’àudio i la imatge, i contemplo el meu rostre menut rodejat d’un fractal de finestres fetes de noms sobre quadrats negres. Quan pesa el meu rostre? Poc. Convido els alumnes a participar de la classe, però la pantalla esdevé el seu refugi multitasques. No m’hi puc acostar, trencar la distància social de la pantalla. En algunes finestretes de càmeres no desactivades, fins i tot apareixen altres persones, entren en pla i riuen –mutejats– d’alguna cosa que se t’escapa. Tu segueixes oferint temari mentre, alhora, mires tot allò com un revenant, com quan a les pel·lícules dolentes el protagonista es veu des de fora i entén que ha de canviar de rumb vital. Em sento a prop de Max Headroom, el primer presentador virtual de la televisió que Eminem va fer famós anys després emulant-lo en un videoclip.