Potser amb més motiu que mai, els protagonistes de l’ascens dels nazis al poder continuen sent objecte d’anàlisi i de debat. És el cas de Leni Riefenstahl (Berlín, 1902 - Pöcking, 2003), la cineasta per excel·lència del Tercer Reich, que protagonitza el documental que inaugura el DocsBarcelona aquest dijous, precisament el dia en què es compleixen vuit dècades del final de la Segona Guerra Mundial a Europa. Riefenstahl, d’Andres Veiel (Stuttgart, 1959), es capbussa durant prop de dues hores en els arxius de la directora d’El triomf de la voluntat i Olímpia, un fons de més de 700 caixes de documents, cartes, pel·lícules i prop de 200.000 fotografies. “Va ser un repte perquè ella era molt manipuladora i, abans de morir, va netejar l’arxiu de documents incriminadors i, per tant, hi faltaven coses”, explica Veiel.

La reaparició de Charles Thomas és una de les històries més fascinants dels últims anys. Després de ser donat per mort durant 40 anys, l'exjugador del Barça de bàsquet va donar senyals de vida fa quatre anys, quan es va posar en contacte amb Norman Carmichael, un altre jugador, amb el qual va compartir vestidor. "Mentre conduïa vaig rebre un missatge d’una infermera que em deia que estava amb Charles Thomas i que volia parlar amb mi. Li vaig dir que no sabia de quin tipus d’acudit pervers es tractava, però que el Charles havia mort feia anys. Ella em va dir que havia estat vivint en una residència per a gent gran els últims quatre anys. Després em va fer una videotrucada. Un home negre més gran em va dir: «Hola, Norman. Quant de temps, oi?» Em va sacsejar tot. No era possible. El vaig reconèixer pel somriure i la manera de parlar. Vaig xerrar amb ell durant deu minuts i es va comportar com si fos el més normal del món. Vam parlar de bàsquet, del temps que vam compartir equip i dels seus anys vivint al carrer", assegura Carmichael.

Els Jesuïtes sabien des del 1968 que el sacerdot Lluís Tó era un depredador sexual. I el van encobrir i protegir fins a la seva mort. Van enviar-lo a Bolívia el 1992 després que fos condemnat per abusos sexuals a una alumna del Col·legi Sant Ignasi de Sarrià de Barcelona. És el que retrata el documental La fugida, que ha produït el 3Cat, de la mà de la investigació que durant vuit anys ha fet el periodista Guillem Sánchez per a El Periódico.

Hi ha tàndems que han aconseguit aliar els seus talents per crear grans obres. D’alguns d’ells han sorgit grans pel·lícules, però parlar de la intimitat d’aquestes parelles no és gens fàcil. Així ho reconeixia aquest divendres la productora, cineasta i enginyera de so Claudine Nougaret. Amb el fotògraf i cineasta Raymond Depardon han fet films com Délits flagrants (1994), Paris (1998), La vie moderne (2008) i Journal de France (2012), entre d’altres. Nougaret, amb ironia, deia que és tan complicat parlar de la intimitat entre ells dos que a l’inici de la conversa entre els dos cineastes, que ha tingut lloc a la Filmoteca, Depardon només era capaç de parlar de la seva vida abans de conèixer-la. En la seva 27a edició, el DocsBarcelona, Festival Internacional de Cinema Documental de Barcelona, va retre homenatge a aquest tàndem de llarga i fructífera carrera, que va rebre els Docs d’Honor.  

La directora grega Efthymia Zymvragaki, establerta a Barcelona des de fa dues dècades, va rebre fa uns anys el correu d’un home, l’Ernesto. "En la violència familiar sempre hi ha una víctima i un maltractador. Doncs bé, jo soc el maltractador", deia l’home, que volia convertir la seva vida en una pel·lícula. L'Ernesto buscava explicacions al seu comportament perquè ell no es considerava "mala persona", tot i assumir haver fet "coses molt dolentes". I adjuntava al correu una novel·la que havia escrit "sense excuses", amb la "genuïna aportació del dolent de la pel·lícula". A Zymvragaki li va sorprendre molt "la claredat i el coratge" que requeria presentar-se com a maltractador. "La novel·la estava escrita de manera visceral, sense tècnica literària, però amb una força que em va emocionar –explica la directora–. Ell no sortia ben parat, però tenia el valor d’enfrontar-se als seus dimonis i el desig de tenir una bona vida i calidesa emocional en les seves relacions".

Fire of love, de Sara Dosa, ha estat reconegut amb el Docs a la millor pel·lícula, dotat amb 5.000 euros. En aquesta èpica història d’amor d’una parella d’exploradors que es juga la vida per filmar els volcans, el jurat ha destacat “la forma en què treballen elegantment amb el material d'arxiu per construir la història del seu amor, treball i passió, i com els protagonistes passen de ser científics interessats en els volcans a apassionar-se l'un per l'altre, i a dotar-se de les seves noves eines científiques per evitar futures morts per catàstrofes naturals”. En aquesta 25a edició, s'han pogut veure vint-i-nou llargmetratges i dotze curts i el festival ha tingut 45.000 espectadors. Joan González, director del festival, ha destacat que el 60% de la programació i dels projectes d’Indústria han tingut una dona com a directora o productora.

L'èxit d'espectadors de l'edició online de l'any va assenyalar el camí del DocsBarcelona 2021, una edició híbrida amb projeccions als cinemes Aribau i el CCCB i visionats online a Filmin. Balandrau, infern glaçat, sobre el brutal temporal de neu i vent que l'any 2000 va acabar amb la vida de nou excursionistes al Pirineu, serà aquest dimarts el tret de sortida d'una programació amb prop de 40 títols de 33 països, xerrades, conferències, taules rodones, tallers i un mercat professional en què 44 projectes de documental lluitaran per trobar finançament.

El festival DocsBarcelona torna del 18 al 30 de maig amb un format híbrid que es podrà seguir presencialment al CCCB i al Cinema Aribau i online a Filmin. Durant aquesta 24a edició, que té com a lema Tria el món on t'agradaria viure, es podran veure més d'una quarantena de títols de 33 països del món i assistir a conferències i debats. El director del festival, Joan González, ha assegurat en declaracions a l'ACN que "el format híbrid ha arribat per quedar-se" i que "van multiplicar per sis l'audiència de l'any anterior" gràcies a l'adaptació del format a plataformes online.

¿Són bons temps per al documental? Això sembla si veiem com proliferen a les plataformes les sèries de true crime, un format que fa uns anys era gairebé residual. També es pot deduir de les llistes de crítics que van incloure els documentals My mexican bretzel i El año del descubrimiento entre les millors pel·lícules del 2020 a l'Estat, i dels premis que aquestes pel·lícules han guanyat als Goya i als Gaudí en categories no limitades al documental. El mateix ha passat amb el documental Adolescentes als César, i els Oscar porten dos anys nominant documentals a millor pel·lícula estrangera –aquest any el romanès Collective, també nominat a millor documental–. L'any passat, a més, un documental va batre rècords de taquilla en plena pandèmia, Eso que tú me das, que va ser un petit baló d'oxigen per a les sales. I fa un més va néixer un nou festival de no-ficció, La Inesperada, que té entre els seus fundadors Núria Giménez Lorang, l'autora de My mexican bretzel. "Potser hi ha més quantitat de documentals, però no millors, perquè sempre hi ha hagut bons documentals; venim d'una tradició excepcional que va obrir camí –diu la directora–. El que sí que es detecta ara és una receptivitat més gran del públic. És com si una porta s'hagués obert i la gent s'estigui apropant a tafanejar".