La pruïja nacionalista derivada de la Renaixença va generar un moviment de solidaritat entre intel·lectuals castellans i catalans que va donar molts fruits: no tots els que potser s’anhelaven, però sí una colla. Des del 1888 fins al 1984, ja en plena transició democràtica, van produir-se diversos contactes i trobades entre uns i altres, començant per l’intercanvi epistolar entre Marcelino Menéndez y Pelayo i Antoni Rubió i Lluch. Menéndez no tenia res en contra de la llengua o la literatura catalanes, i en va preuar molts fruits. Va haver-hi un contacte igualment fructífer entre Joan Maragall i Miguel de Unamuno i Francisco Giner de los Ríos, facilitats pel fet que Maragall, al seu torn, no mostrava cap animadversió radical envers Espanya. Les dues cultures, la catalana i la castellana, van assolir un cert acord de respecte mutu a la Universitat Autònoma de Barcelona als anys de la Segona República.

Demà dissabte, 30 de maig, hauria fet cent anys el professor i lingüista Antoni M. Badia i Margarit, romanista de projecció internacional, professor de la Universitat de Barcelona i primer rector elegit democràticament, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i científic al servei de la llengua i la cultura.