Una Barcelona ravalera i sòrdida però desbordant de vida i passions grotesques és l'escenari de Furia española, la comèdia que Francesc Betriu va rodar el 1974 sobre un aficionat culer que treballa a les golondrines del port (Cassen) i es va enredant en una relació esperpèntica amb la filla d'un company de feina (Mònica Randall). Aquesta sàtira subversiva sobre la passió futbolera com a mecanisme d'alienació social (i fins i tot sexual) va ser una de les pel·lícules més massacrades per la censura espanyola, que li va exigir 23 talls, que equivalien a 162 metres de pel·lícula de cel·luloide. Per sort, quasi cinc dècades després, Furia española reviu intacta aquest diumenge al Festival de Sant Sebastià. I aquesta vegada els restauradors de la Filmoteca no han hagut de rastrejar còpies antigues en filmoteques, arxius o col·leccions privades: la versió original de la pel·lícula es trobava al DVD oficial de la pel·lícula.

L'any que commemorem el centenari de Josep Benet ve al cas tenir present una de les seves grans lliçons, en un moment especialment tens de l’independentisme fraccionari: per anar a Madrid a aconseguir les fites més altes per a Catalunya cal unitat en funció del projecte, cosa que de cap manera vol dir que els que s’hi apleguen hagin de desnaturalitzar de tot allò que, si bé els defineix, en queda fora.

Ja ha passat l’agost d’aquest estiu estrafolari en què, tan bon punt l’autoritat competent ha obert la comporta del confinament, la gent s’ha llançat al carrer, àvida d’això que es pensa que és la llibertat. S’ha apilonat a les platges i a les terrasses de bars i restaurants (mai un metre havia estat tan curt!), i els que tenien barques i llanxes han fondejat feliços a les cales més tranquil·les per respirar aire pur i agafar forces per a un futur si de cas. La mascareta, protectora d’un mateix i dels altres, moltes vegades s’exhibeix per sota el nas o del tot caiguda, dissimulant la papada. I tan bon punt la gent s’asseu en un bar o restaurant, se la treu del tot. Com si pel fet de seure no calgués portar-la. Els primers que se la treuen, on sigui, són els joves. Ja ho entenc, els tapa les faccions agraciades de la joventut, la pell de pètal, ara envejablement colrada, i ells estan a l’edat de ser guapos i de lligar, que la vida és curta. I les festes nocturnes a les platges són a l’ordre del dia.

És evident que la derrota del Barça contra el Bayern a Lisboa per 2 a 8 conté tots els elements per considerar-se un punt d'inflexió històric, d'aquells que marquen la memòria col·lectiva i demanen una revisió profunda del rumb que ha portat la institució en els últims anys. A Lisboa es va constatar que l'era que es va encetar amb Joan Laporta a la presidència, i que va tenir els seus anys de glòria amb Josep Guardiola a la banqueta, ha acabat, i ho ha fet de la pitjor manera possible. Aquest equip que ha protagonitzat els millors anys de la història del club, i que ha ofert el futbol més espectacular del segle XXI, no mereixia viure una nit així. Però l'esport de competició és cruel i té poc respecte per la història, i el club no va voler o no va saber veure els signes alarmants de les últimes dues eliminacions de Champions a mans de la Roma i el Liverpool.

Era un projecte que portava temps al forn i que ja és una realitat. El F.C. Barcelona ha anunciat avui que ja té online i disponible la seva plataforma de continguts digitals, Barça TV+, el seu primer peu en el ja atapeït mercat de l'streaming. El projecte forma part d'un pla a llarg termini que vol millorar el posicionament digital del club i que inclou l'explotació de tots els continguts que pugui generar a través d'un departament ad hoc anomenat Barça Studios.

Els lectors amb una mica de memòria encara recorden Tenim un nom, la novel·la amb què Vicenç Villatoro reconstruïa el viatge a París d'un adolescent amb el seu pare per veure la final de la Lliga de Campions entre el Barça i l'Arsenal el 2006. El partit va acabar amb la segona Copa d'Europa blaugrana: va ser el cim de l'etapa de Frank Rijkaard com a entrenador, i era el tercer any de l'era Joan Laporta. El llibre, publicat el 2010, va guanyar el premi Ramon Llull, en aquells moments el més ben dotat de les lletres catalanes, amb 90.000 euros.