El Barça va celebrar una assemblea el 2 de desembre del 1908 amb un únic punt a l’ordre del dia: la dissolució. Però Joan Gamper va decidir que el futur que li esperava al club era molt diferent. Tenia una idea per salvar-lo i la va posar en pràctica. En aquella assemblea va convertir-se per primera vegada en president i va acostar l’entitat a la Lliga Regionalista amb l’objectiu que l’emergent catalanisme se sentís el club com a propi i el catapultés. 

S'ha publicat un llibre sobre el Barça que explica millor la història del poder a Catalunya durant el segle XX que molts llibres sobre el poder de la Catalunya del segle XX. L'autor es refugia rere un pseudònim, Roger Vinton, malgrat que cada vegada més persones de l'entorn blaugrana coneixen el seu nom real, que no coincideix amb el de cap estrella mediàtica. La major part de la massa social culer (un terme rellevant en aquest reportatge) se'l podria trobar pel carrer i el seu rostre no li resultaria familiar.

Era l'estiu del 1920. Joan Gamper portava un barret de palla d'estil Chevalier que estava de moda, llavors. Acompanyat per la seva dona, Emma Pilloud, caminava al costat del periodista Josep Elias i Juncosa, conegut com a Corredisses, i la seva dona, bons amics del fundador del Barça. L'escenari era la ciutat d'Anvers, on el Barça tanca aquest dimecres la fase de grups de la Champions (21 hores, Movistar). La ciutat flamenca és plena d'històries, és un lloc on hi ha passat de tot. Tragèdies i alegries, saquejos i festes. Anvers comparteix moltes coses amb Barcelona, ja que també va somiar amb ser olímpica. De fet, aquell estiu del 1920 en Gamper i l'Elias i Juncosa hi eren per veure en directe els Jocs Olímpics d'estiu, perquè en tenien una al cap: que Barcelona també fos olímpica. A Anvers, Gamper va somiar una Barcelona olímpica. Somni que no es va fer realitat en part per culpa d'un enemic inesperat: el Comitè Olímpic Espanyol.

Els camins del Barça i l'Olot es creuen de nou en el primer amistós de pretemporada de l'equip de Xavi Hernández (19h, Barça TV i Esport). Durant dècades, els dos clubs han viscut en realitats diferents, amb el Barça voltant amb el cap alt per Europa i els garrotxins patint en camps regionals, un periple que es va acabar ara farà uns 10 anys, quan l'Olot va esdevenir un exemple de bona gestió amb la presidència de Joan Agustí, amb qui va arribar fins a la Segona Divisió B. Són dos clubs aparentment distants però units per una història en comú, ja que molts dels fundadors del Barça van participar en el naixement de l'Olot el juliol del 1912.

En el primer partit oficialment sense Leo Messi a l'òrbita blaugrana, el Barça va intentar il·lusionar la parròquia en un Gamper de mínims contra un Juventus també de mínims. I, tot i que va ser una mica enganyós, el marcador va somriure als catalans, que a una setmana per a l'inici de la Lliga van sumar un triomf de consol amb prometedores formes de Yusuf Demir –l'únic jove supervivent a l'alineació–, grans detalls de Memphis Depay i parades transcendentals de Neto Murara. Almenys els quasi 3.000 aficionats no van haver de suportar que Cristiano Ronaldo salés la ferida en un dia tristament històric.

Al Johan Cruyff només ha sonat un nom: Leo Messi. Als passadissos (plens de samarretes blaugranes amb el 10 de l'astre argentí), als lavabos, a les boques d'entrada i als bars. "I llavors no juga Messi, papa?", deia un nen petit a l'entrada de l'estadi Johan Cruyff. Com ell, molts socis culers aplegats a l'estadi de Sant Joan Despí per celebrar el trofeu Joan Gamper tenien una preocupació ben latent mentre trobaven els seus seients: "I ara què fem?", es preguntaven.

La història, cíclica, se sol repetir. Generacions de barcelonistes han viscut el mateix debat, el debat entre qui sua la samarreta i qui lluita per mantenir l’estabilitat a la llotja. L’eterna lluita entre els futbolistes i els directius, dos col·lectius que no sempre caminen en la mateixa direcció. Alguns jugadors, aprofitant el bon temps i demostrant ser ben llestos, han evitat ser objecte de judicis públics escollint el moment en què calia marxar-ne. Ho van saber fer Puyol, Xavi i Iniesta, renunciant a anys de sou però també evitant el dolor de veure’s a la banqueta. D’arribar a ser qüestionats. Són l'excepció.

El que havia de ser una visita temporal per aprendre castellà es va convertir en una estada vitalícia i fecunda. El jove Hans-Max Gamper va posar els peus a Barcelona l’octubre del 1898 procedent de la seva Suïssa natal amb la intenció d’aprendre una llengua, el castellà, que li resultés útil en diversos projectes professionals a les colònies espanyoles. La seva primera residència va ser a casa del seu oncle Émil Gaissert, representant de la companyia asseguradora Zurich a Espanya i membre de la maçoneria a través de les lògies La Verdad i Avant. Aquesta última tenia com a colors propis el blau i el grana, els mateixos que el club que Gamper acabaria fundant, però probablement només és una casualitat.

Els lectors amb una mica de memòria encara recorden Tenim un nom, la novel·la amb què Vicenç Villatoro reconstruïa el viatge a París d'un adolescent amb el seu pare per veure la final de la Lliga de Campions entre el Barça i l'Arsenal el 2006. El partit va acabar amb la segona Copa d'Europa blaugrana: va ser el cim de l'etapa de Frank Rijkaard com a entrenador, i era el tercer any de l'era Joan Laporta. El llibre, publicat el 2010, va guanyar el premi Ramon Llull, en aquells moments el més ben dotat de les lletres catalanes, amb 90.000 euros.