Sempre he pensat que si als instituts ens centréssim més a ensenyar i els alumnes ja vinguessin educats de casa obtindríem una millora exponencial en els resultats. Si fem el ridícul en els informes PISA és perquè ja no es prioritza l’aprenentatge dels continguts. A la universitat això és impensable. Tinc un familiar que és professor universitari i li vaig preguntar com gestionava el tema dels mòbils, ara que a secundària els hem prohibit perquè distreien. Em va confessar que molts dels seus alumnes no sap com es diuen. Que fa les classes sense passar llista i ells a vegades prenen apunts, a vegades s’adormen, a vegades, també, veu com perden el temps amb el mòbil. La línia vermella és no interrompre la concentració del professor. Per tant, la prioritat és “ensenyar”.

L'altre dia vaig renyar la meva filla per primera vegada. Ella es va posar a plorar i se'm va acostar perquè la consolés. A mi, que era la persona que havia causat el seu plor, em veia també com la persona que l'ajudaria a alleugerir-lo. Em vaig sentir la persona més horrible del món i, alhora, em vaig adonar que estava experimentant la innocència en la seva expressió màxima.

"No és el martell el que deixa polides les pedres, sinó l’aigua amb la seva dansa i cançó"

“La disciplina té una mala fama injusta, fins i tot sembla que faci por parlar-ne”, diu Alba Castellví, educadora, sociòloga i mediadora. Assegura que aquesta mala fama és deguda al record d'un passat educatiu en què l'educació de la disciplina es feia de manera “disciplinària”, molt estricta i fins i tot agressiva. Considera que, malgrat la mala fama, és imprescindible ensenyar-ne, “perquè sense disciplina no es pot fer realitat cap projecte que requereixi esforç i persistència, ni la facultat de posposar la gratificació”. Acaba de publicar Els hàbits que els faran feliços, on no parla d'educar amb disciplina, sinó d'educar la disciplina. És a dir, d'ensenyar als que creixen la capacitat de fer les coses amb constància i rigor per sortir-se'n de manera més eficient. Per a Castellví, la disciplina és la capacitat de mantenir els propòsits malgrat que no tinguin recompenses immediates, de treballar ordenadament i amb rigor i de controlar els impulsos que ens aparten dels objectius. Al llibre proposa trenta maneres d’ensenyar la disciplina i afirma que es pot fer d'una manera alegre i positiva.

El primer cop que realment vaig obligar un fill, mínimament conscient del seu jo, a fer una cosa que no volia fer va ser amb les farinetes de fruites. Va anar una mica igual amb tots tres: el Benet, el Jaume i el Feliu. Es volien quedar amb la dolçor dels cereals. Nyam! Per què canviar? Amb diferents graus, la gesta va tenir un punt de batalla campal: ells capaços d’escopir tot el que jo els entaforés a la boca, jo impassible davant tanta rebequeria. Ens estimàvem mútuament com bojos, però en aquest tràngol jo adoptava el paper de domador i ells feien de poltres salvatges. L’espectacle sempre era fenomenal el primer dia. Podia allargar-se una setmana. No més. Tots tres han estat sempre ganuts. Si no menjaven la de fruites, no hi havia res més. Van claudicar. Avui un és xef professional i els altres dos són uns grans aficionats a cuinar. A casa es menja bé i de tot.

Amb la parella, quan els fills discuteixen per qui s’emporta l’última croqueta o un tros de pastís, els diem que l’un talli i que l’altre triï. Aquest exemple reflecteix la manera com mirem d’encarar els conflictes: amb sentit comú. Convidem els nostres fills a utilitzar-lo, a posar-se d’acord, a trobar solucions que, més o menys, ens faci estar contents i feliços, perquè, de fet, d’això va viure en família: de compartir i passar-ho bé.

Que no li agradaria haver d’educar un fill quan hi va haver el canvi de segle i els meus fills eren petits, va dir-me la meva mare un dia. Es referia als canvis culturals que es colaven a la vida dels seus nets en diverses formes que a ella li semblaven desordres: paraulotes a la televisió, amics de la classe amb pares separats, vacances a Disneyland o haver-los d’anar a buscar de matinada a la discoteca. Severament adoctrinada per la dictadura civicoreligiosa i l’austeritat material de la postguerra, a la meva mare li semblava més difícil educar si tot era relatiu, excessiu, i l’educació dels fills passava de ser una exclusiva dels pares a una activitat que es repartien diversos tenidors. (Després admetia que, més que educació, a la seva joventut es va repartir repressió, hipocresia i hòsties polisèmiques, però és una altra història.)

De vegades els pares perdem la paciència amb els fills. Ens enfadem per coses que, ben mirat, hem d’acabar reconeixent (almenys en privat) que no eren gaire importants. Els escridassem, els insultem i denigrem (“però ets ximple, o què?”; “sembles un nen petit!”; “mira com tens l’habitació, no et fa vergonya?”). Llancem amenaces ridículament apocalíptiques (“no tornaràs a jugar amb la teva cosina fins que no demanis perdó”; “ja no t’estimo”; “els Reis et portaran carbó”; “et prendré totes les joguines i les llençaré”). Castiguem (incloent-hi això tan modern de la “cadira de pensar”, que ens permet fer veure que creiem que no és un càstig “de veritat”, encara que ningú s’ho cregui). Fins i tot “se’ns en va la mà” (però, esclar, una “bufetada a temps” és molt educativa). I després potser encara tenim temps per culpabilitzar la víctima (“mira el que m’has obligat a fer!”; “és que t’ho estaves buscant!”).

Fes cada dia, com a mínim, cinc coses que no t’agrada fer.

La majoria d'iniciatives públiques o privades d'abast col·lectiu solen tenir una finalitat concreta i verbalitzable. Hom pot estar d'acord o en desacord a fer un túnel que, segons alguns, estalviarà als conductors uns quilòmetres perillosos, mentre que segons uns altres només incrementarà la pressió sobre el medi ambient. Sempre que no surti de mare en termes argumentals, una discussió d'aquest tipus sembla si més no raonable, sigui quin sigui el desenllaç final: tots sabem que estem parlant de fer o de deixar de fer un túnel, no de ballar un foxtrot. De vegades, però, una acció política amb una repercussió social potencialment molt gran pot donar lloc a debats encesos encara que l'objectiu de la iniciativa no estigui gens clar. Tots donen per fet, com passava amb el cas del túnel, que la finalitat és concreta i definida, però a l'hora de la veritat potser pensen en coses diferents. Imaginem, continuant amb l'exemple, que uns han entès que aquesta obra pública servia per donar feina, uns altres per boicotejar el poble per on abans passava la carretera, i els de més enllà per preservar un paisatge. El debat està llavors condemnat al fracàs. Crec que això és el que està passant ara mateix amb les polèmiques sobre l'ensenyament secundari, on enguany s'han produït importants episodis de tensió. 

Ja estem immersos en l’estiu, i si ens és possible podrem gaudir de temps de descans i d’oci familiar. Us proposo cinc lectures imprescindibles per enriquir-nos mentre ens connectem amb el plaer de llegir i aprendre.

Kukis Music va néixer en ple confinament. Va ser aleshores quan els fundadors van observar que a l’escola “es treballava poc amb música i, quan es feia, la qualitat musical, pedagògica i educativa era molt irregular”, afirma la directora del projecte, Glòria Mitjana. En la seva trajectòria, ella com a psicòloga i músic, i Jordi Vivancos com a divulgador musical, ha constatat que "el professorat, en general, té pocs coneixements musicals", la qual cosa significa "que un recurs tan potent i important per al desenvolupament de la plasticitat cerebral s’utilitza poc per falta de formació i recursos que permetin als mestres amb pocs coneixements musicals fer-lo servir de manera habitual". L’objectiu del projecte és, per tant, "donar un recurs de qualitat i adaptat a les necessitats del professorat amb coneixements musicals o sense perquè pugui emprar la música com a instrument central de l’aprenentatge, així com que tots els infants tinguin l’oportunitat de desenvolupar la seva plasticitat neuronal i consolidar els aprenentatges curriculars utilitzant la música i l’art des de l’entrada a l’escola". 

En un article publicat l’abril de l’any 1933 al butlletí de l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella, el director Josep Estalella diu així: “Aquesta lluita amb l’antiga educació, aquesta feina de deseducar abans que tot, resta un temps malaguanyat a la tasca d’educació progressiva i rebaixa l’eficiència de la nostra acció”. En el context de l’època, la reflexió d’Estalella ens mostra la intensitat amb què els mestres de la renovació pedagògica catalana hagueren de confrontar maneres de fer barroeres i mentalitats rònegues mancades de perspectiva. Per això fa servir la paraula deseducar. Es tractava de qüestionar una pràctica escolar que convertia l’estudiant en un objecte de mortificació a mans del mestre, que feia servir les matèries com a instrument de pressió. En temps de lluites socials aferrissades, s’havia de revertir l’impacte d’un sistema escolar autoritari. Però la lluita constant -deia Estalella- ens fa perdre energies per les coses essencials que ens han d’ocupar.

El curs 2001-02 Begoña González i Cristóbal Gutiérrez materialitzaven amb El Roure el somni de crear el seu propi projecte educatiu. Es tractava d’un projecte inèdit com era l’escola viva, que basa el seu procés d’ensenyament i aprenentatge en l’impuls natural d’aprendre i madurar i que, 20 anys després, ha esdevingut tot un referent. Avui ja són 60 els infants d’entre 3 i 12 anys que van a l’escola, ubicada en una masia del municipi de Mediona (Alt Penedès).

Música, rialles, xerrameca, joves que ballen i altres que acaben de dinar. Eren quarts de tres de la tarda quan, fa unes setmanes, a la plaça Margarida Xirgu de Barcelona, just davant la seu de l’Institut del Teatre, una reunió esvalotada de joves estudiants de batxillerat artístic de diferents centres i modalitats es preparava per encarar la segona part de la jornada CompARTir, una trobada d’intercanvi que els permetia posar en comú diferents disciplines artístiques i treballar-les de forma conjunta. Era la segona edició després de la del curs 2018-2019, que no es va poder repetir abans arran de la pandèmia.