Quin llibre tan bell, amb ressons de mite clàssic i de paràbola bíblica! I quina senzillesa tan fonda en totes les seves parts! Només tres personatges (dos germans que viuen sols i un nouvingut a casa seva), sempre al mateix indret (un lloc d’horitzons amplis, a la vora d’un llac, amb boscos a tocar). Hege, la germana, aviat farà quaranta anys i ja comença a comptar cabells blancs. Es dedica a teixir: fa jerseis, que després ven. El seu germà, Mattis, que tothom el coneix com el Talòs perquè és un xicot diferent, és tres anys més jove que la Hege i no té ofici ni benefici. Això sí, les seves preguntes sovint mostren les esquerdes més profundes en la mentalitat conservadora de la germana. El tenen per un beneit rematat, però, sense ser-ne gens conscient, tresoreja una mena de saviesa gairebé profètica, desconcertant. Prop d’on viuen, hi ha dos arbres bessons, dos trèmols: en Mattis sempre ha considerat que representaven tots dos germans.

Una noia de 16 anys es troba al llit amb un fotògraf que en té més de 40. Han passat tres minuts i ja no es pot fer enrere. Què ha passat i com aquest encontre marcarà la seva vida? Linn Ullmann (Oslo, 1966) reflexiona sobre un viatge que va fer a París, tota sola, quan tenia 16 anys a Noia, 1983 (Les Hores / Gatopardo). Han passat més de 40 anys i, a la novel·la, traduïda al català per Meritxell Salvany, l'escriptora noruega malda per recordar-ho tot. Quan la memòria se li resisteix, fa servir la imaginació per intentar trobar la veritat. La mateixa honestedat que destil·la el llibre la transmet l'escriptora en aquesta entrevista, que té lloc a la seva agència literària, a Oslo. Ullmann va passar la infància amb la seva mare, l'actriu Liv Ullmann, a Nova York, i molts estius a l'illa de Farö amb el seu pare, el cineasta Ingmar Bergman. Quan es va llicenciar en literatura va anar a viure a Noruega. Allà hi té el marit i els dos fills. El gran aviat estrenarà el seu primer llargmetratge. La petita després de l'estiu marxarà a estudiar literatura a Copenhaguen, cosa que l'entristeix una mica. A Ullmann li agrada passejar el gos, que ja té 15 anys. Diu que percep els seus estats d'ànim. Ullmann, que ha rebut diferents premis i ha vist com el cinema i el teatre adaptaven els seus llibres, s'encara amb coratge al seu passat. A les pàgines que escriu hi batega la passió per escriure, però també la lluita per reflotar.

Per Petterson viu en una cabana enmig dels boscos noruecs. Des d’allà escriu novel·les tan colpidores i literàriament impecables com Sortir a robar cavalls -un gran èxit internacional que s’ha traduït a 50 llengües- i la recent Homes en la meva situació, publicada per Club Editor i Asteroide, traduïda al català per Carolina Moreno. L’escriptor es torna a posar en la pell d’Arvid Jansen per explicar un any decisiu, el 1990: a la separació de la dona, la Turid, cal sumar-hi la pèrdua de la custòdia de les tres filles i una sensació de deriva creixent. El narrador del llibre es passeja per Oslo i per altres indrets del país coneixent gent i retrobant-se amb amics, sempre amb l’ansietat de no poder recuperar el control de la seva vida. Una vegada més, Petterson aconsegueix “explicar els paquets de follia menuda que som les persones”, paraules que Gabriel Ferrater aplicava a les bones novel·les.

Tres dècades després de seduir milions de lectors amb ‘El món de Sofia’, Jostein Gaarder continua escrivint novel·les en què els personatges es pregunten pel sentit de la vida. L’última d’elles és la breu i reflexiva 'La mida justa'