Llegim a l’ARA el cas d’una dona, Yaqui, que buscava feina com a cuidadora i va ser violada per l’home que havia contestat el seu anunci. La dona, que estava en situació irregular quan van passar els fets, va tenir por de denunciar-ho per si la deportaven.

Inspiren i expiren. Posen les mans a la panxa i al pit per notar el moviment de l’aire, tal com els ha indicat el psicòleg. L’objectiu és que aquestes sis participants del grup de cuidadores aprenguin a relaxar-se, a estar tranquil·les cada cop que la càrrega de les cures a un familiar dependent les supera. Les dones seuen en rotllana, i algunes deixen la bossa a prop, potser per tenir el mocador a mà. Hi haurà llàgrimes per la pena o la ràbia pròpia, i per l’emoció de la companya. 

S'entén com a generació sandvitx aquell col·lectiu de persones de mitjana edat (40-64 anys) que, a més de treballar, es fan càrrec dels seus familiars grans i, sovint, també dels seus fills, amb importants repercussions sobre la seva salut i situació econòmica. Es tracta d'una massa de la població sovint invisibilitzada i que la Cambra de Comerç de Barcelona, juntament amb la cooperativa Suara, ha volgut posar en rellevància a través d'un estudi que analitza l'impacte econòmic i la projecció a escala social d'aquesta situació.

“L’amor no paga factures ni cotitza”. La frase l’exhibien en pancartes el 8-M les desenes de mares amb fills amb discapacitats que aquell dia van voler sortir al carrer per fer sentir la seva fatiga crònica i denunciar que, on haurien de trobar suport, topen amb burocràcia i tràmits. No hi ha descans ni vacances per a les cuidadores familiars, més del 90% de les quals són dones que es fan càrrec de fills, germans, marits i fins i tot sogres. Bé perquè les persones que cuiden requereixen una atenció de 24 hores, bé perquè la desconnexió és complicada i estan sempre pendents del mòbil, explica Marta Torruella, una prematura cuidadora de bona part de la seva família i fundadora de l’entitat Cuidadores Familiars. 

Arriba puntual a les vuit. Ajuda l’àvia A en la seva higiene personal mentre li pregunta com ha passat la nit. Li mesura la pressió. Li neteja la casa, li renta i li planxa la roba. Avui li cus un botó perquè pugui vestir-se les faldilles abans de sortir a estirar les cames. Després d’obrir la nevera constata que ha d’anar a comprar per fer-li el dinar. Primer es desvia, però, al CAP per renovar la recepta de la senyora A i fer parada a la farmàcia. No s’oblida mai de la conversa en què regalarà un bocí de la seva vida per rebre’n un altre a canvi i comprovar l’estat de salut emocional de l’anciana. Quan surti d’aquesta llar anirà disparada a la següent que té assignada i començarà de nou la seva tasca amb un somriure als llavis quan passi per la porta dels senyors B i C, tot creuant els dits perquè avui tinguin la festa en pau, sense cap brot psicòtic ni baralla, ni objectes volant finestra avall. I després es traslladarà rabent a casa de la senyora D, abans d’acabar a la de l’E o, fins i tot, l’F. Haurà esmorzat tot conduint per alguna carretera rural de la comarca, entre un domicili i un altre.

“Després de la pandèmia, Barcelona no ha tornat al 2019 sinó al 2014, quan es va trencar el consens social sobre el turisme a la ciutat: tenim un sector desbocat, una saturació de molts espais, increments de preus, i alhora, uns treballadors cremadíssims”. Ernest Cañada es va formar en geografia del treball i del 2004 al 2015 va viure a Centreamèrica, on va veure com convergien dos factors: per un costat la precarietat laboral, una de les seves fixacions, i per l’altre unes dinàmiques d’obertura turística semblants a les que s’havien viscut a Espanya als anys 60 i 70. Quan va tornar a Barcelona, va publicar un llibre molt crític amb les condicions laborals de les cambreres d’hotel, Las que limpian los hoteles (Icaria), que va provocar una certa sacsejada en el sector, i va centrar els seus estudis en tot allò que envolta el turisme i la precarietat. Alerta, per exemple, dels perills que suposa que ara Barcelona presumeixi de captar un turisme “de qualitat”. “Turisme de qualitat és un eufemisme per no dir turisme de rics. Aquest turisme elitista consumeix molts recursos, té més costos mediambientals, i que deixi més diners no vol dir que aquests diners es redistribueixin millor; de fet, és tot el contrari: les feines continuen sent tan precàries que aquest estiu no es trobaven treballadors disposats a fer-les. A més, altres ciutats com Palma o Venècia també competeixen per aquest tipus de turista i al final s’adonaran que no hi ha prou rics per a tothom. És un suïcidi que s’estigui promocionant aquesta idea amb diners públics”. I quina és la solució?

No sé què hauria estat del meu tancament sense les coronaconverses, per batejar-les d'alguna manera. Com diu una amiga editora, venen temps estetoscòpics en què serà vital escoltar la respiració aliena. Jo, d'entrada, em vaig posar còmoda a la butaca, em vaig treure els cabells de sobre l'orella i, amb la calma de qui es prepara per a un ritual, encara que sigui telefònic, em vaig acostar a l'aparell per escoltar la Yésica.