Pel grup de WhatsApp dels directors i gerents de centres i serveis d'atenció a la dependència corren els comentaris sobre la informació publicada a l'ARA sobre les multes de 5,2 milions d'euros a residències geriàtriques. Ho explica el president de DiGESCAD, Andrés Rueda, que lamenta la “criminalització” d'aquestes instal·lacions.

Una mala administració de medicació, una dieta pobra o inadequada, una pèssima higiene del centre o no garantir l'atenció continuada dels usuaris. També falsejar dades, ignorar els advertiments de l'administració o obstaculitzar la inspecció i la informació a la família. Són només part dels motius que han portat a sancionar residències de gent gran de Catalunya. Des del 2020 les multes econòmiques fermes ascendeixen fins als 5.321.733 euros, segons les dades aportades a l'ARA pel departament de Drets Socials en resposta a una petició a través del portal de transparència de la Generalitat. Tot i que no es detallen quantes són les residències sancionades, tret del 2020 i el 2024, en la resta d'anys se superen el centenar d'expedients sancionadors. Ara bé, el departament permet a les residències que han corregit les infraccions invertir l'import de la multa en actuacions de millora en les instal·lacions.

Són les sis de la tarda d'un diumenge i el Paco torna cap a la residència de gent gran després d'haver dinat a casa amb la família. Així que surt per la porta amb la cadira de rodes, l'Antònia, la seva dona, cau rendida sobre la butaca. "A mi això em trenca per la meitat", diu, i no pot evitar que les llàgrimes li comencin a lliscar per les galtes. Una davallada recent en la salut del Paco l'ha obligat a ingressar en un centre per rebre atenció mentre ella encara viu a casa. L'Antònia ha cuidat el seu marit durant anys, fins i tot a costa de la seva pròpia salut, i tot i que la situació ja no era sostenible, intentaven ajornar l'ingrés a la residència al màxim per no haver-se de separar.

En la pròxima dècada la xifra de persones de més de 60 i 65 anys a Catalunya gairebé es doblarà amb l'arribada a la vellesa dels fills de la generació del baby-boom. Aquesta situació complicarà encara més l'actual dèficit de places de residències geriàtriques, que en molts centres sumen llistes d'espera de més de dos anys i fins i tot hi ha demores en el cas dels centres privats. En un nou informe sobre l'impacte socioeconòmic de l'atenció a les persones dependents, que un altre any ha elaborat la Unió d'Entitats amb el suport de l'Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA), la patronal de les grans residències, posa xifres al repte de l'envelliment: fins al 2035 caldrà crear 80.000 noves places geriàtriques, que se sumarien a les 62.000 actuals, i contractar 26.000 professionals més per poder atendre amb garanties aquesta població de gent gran.

Una dotzena de persones estan assegudes al saló-menjador. Algunes en cadires de rodes, altres en butaques. Gairebé totes són dones i estan mig adormides, amb el cap tort, tot i que només són les deu del matí i tot just fa dues hores que les han llevat del llit. De fons sona una cançó de José Luis Perales, procedent d'un televisor encès. Les úniques que semblen despertes són un parell d'ancianes que bressolen unes nines, i una altra que llisca el palmell de la mà per sobre de les taules com si estigués netejant la pols, encara que no té cap drap. Al saló-menjador cap auxiliar de geriatria n’està pendent. Les dues que treballen aquest matí a la tercera planta de la residència van massa atrafegades atenent altres pacients.

Han hagut de passar cinc anys, però finalment una jutgessa ha admès a tràmit una denúncia dels familiars de les víctimes de covid que van morir durant la pandèmia a les residències madrilenyes a causa d'un protocol que establia que no se les havia de traslladar a l'hospital, i ha imputat els dos càrrecs responsables. Recordem que es tracta de 7.291 persones, una xifra que s'ha fet tristament popular i que el govern d'Isabel Díaz Ayuso ha intentat minimitzar en més d'una ocasió. La jutgessa ha citat a declarar dilluns vinent Carlos Mur i Francisco Javier Martínez Peromingo. El primer era director de Coordinació Sociosanitària de l'executiu madrileny quan va començar la crisi sanitària, i va firmar el conegut com a "protocol de la vergonya". El segon –segons les entitats de víctimes– va coordinar el protocol tècnic que complementava el primer i va substituir Mur en el càrrec a partir del maig del 2020.

CaixaBank s'ha llançat a captar clients de més de 60 anys, un segment creixent de la població. L'entitat, que té més de quatre milions de clients a tot l'Estat de més de 65 anys i gestiona un 34% de les pensions de jubilació, ha decidit llançar al mercat una gamma de productes i serveis destinats a aquesta població, seguint les directrius marcades al pla estratègic 2025-2027. La proposta inclou alternatives per a la planificació financera, però també opcions d'oci, formació i cures assistencials.

Després de l'èxit d'audiència del documental 7.291, sobre la gestió de la pandèmia a la Comunitat de Madrid, emès dijous a la nit a TVE amb un 15% de quota de pantalla, Isabel Díaz Ayuso no s'ha quedat de braços plegats i ha passat a l'atac. En una entrevista a la Cope, ha tret pit de com ho va gestionar el seu govern, malgrat que es va saldar oficialment amb la xifra de morts amb què es titula el documental, tot i que ella l'ha reduït aquesta setmana a la meitat, i ha assegurat que contradir les mesures de confinament que va imposar el govern espanyol ha permès a Madrid convertir-se en una potència econòmica.

Al geriàtric Tàber de Barcelona li queden dues setmanes abans de tancar portes i que els 23 residents amb plaça pública es distribueixin pels centres que el departament de Drets Socials i Inclusió els ha hagut de buscar a correcuita. Un fons voltor ha comprat la finca, en ple Eixample, per construir-hi habitatges de luxe, en una operació que es repeteix en molts edificis del districte. La direcció de la residència va notificar el passat 6 de febrer als familiars que per causes de força major no continuaria amb l’activitat, tot i que setmanes abans ja ho havia comunicat a la conselleria perquè tingués temps de poder fer el reallotjament d’aquestes persones molt vulnerables.

Feliciano Villar (Zamora, 1970) és catedràtic en psicologia evolutiva de la Universitat de Barcelona (UB) i expert en envelliment.

Cada víctima mortal que els serveis d'emergències localitzen als municipis assolats pel temporal ha de travessar el Túria. A l'altra banda del riu la tasca dels forenses és incessant: han d'identificar-les per poder donar una resposta a les desenes de familiars que esperen notícies des de fa gairebé tres dies. Molts d'ells encara no se sap qui són. Altres sí, com els sis ancians que van morir a la residència de Paiporta on vivien. El testimoni del seu turment va quedar enregistrat en vídeos. 45 minuts d'angoixa condensats en unes imatges que mostren com els ancians esperen que els treballadors els salvin la vida traslladant-los als pisos de dalt de l'edifici.

L'arribada de la generació dels baby-boomers a la vellesa agreujarà els actuals dèficits de les residències a Catalunya, que presenten ja una manca estructural de professionals i una llista de 12.000 persones que esperen des de fa més d'un any una plaça pública. Es calcula que el nombre de persones de més de 80 anys (el 6% de la població catalana) es doblarà d'aquí al 2040, i superarà el mig milió. Segons un estudi elaborat per l'espanyola Unió d'Entitats i la patronal catalana del sector ACRA, de cara al 2030 caldrà augmentar les plantilles en 20.000 treballadors i obrir 25.000 places noves per donar cobertura a un envelliment amb més fragilitat i dependència que una dècada abans. Un cop calculat què es necessita, la pregunta que es fa el sector és d'on es traurà tant de personal si, ara per ara, hi ha unitats de centres que no es poden estrenar perquè no hi ha prou cuidadors.

Carles Mundó es preguntava fa uns dies on viuran els nostres fills, víctimes principals dels preus estratosfèrics de l’habitatge. Amb nul·la capacitat d’estalvi, no poden somniar ser propietaris i es converteixen en llogaters precaris, compartint pis amb amics més enllà dels 30 anys. Formar una família? Complicat, val més deixar-ho córrer. La crisi de natalitat no deixarà d’agreujar-se. Em pregunto que els passarà als seus pares i avis. L’envelliment de Catalunya augmentarà: les projeccions demogràfiques apunten que el 2050 una de cada tres persones tindrà més de 64 anys (i dins d'aquest col·lectiu, un de cada quatre superarà els 84 anys). Amb menys naixements i més persones d’edat avançada, la necessitat de mà d’obra estrangera, és a dir, d’immigrants, també s’incrementarà. Entre altres coses, en ells recau i recaurà la cura dels ancians.

El març del 2020, quan va esclatar la pandèmia de la covid, 230 persones grans vivien a la residència Ca n’Amell de Premià de Mar. En només dos mesos, més d’un terç dels residents (87) van morir i, com va fer en altres centres, la Generalitat va assumir-ne la gestió. Mesos després, una querella de la fiscalia va incentivar que una jutgessa de Mataró investigués si, més enllà dels efectes de la crisi sanitària, es podien atribuir responsabilitats per homicidi imprudent. Ara, familiars d’aquests avis critiquen que la fiscalia s'hagi "desdit" en un informe en què demana l'arxivament del cas. Malgrat que les males condicions al geriàtric van quedar constatades, la jutgessa comparteix que no es pot atribuir cap delicte a la direcció de la residència i ha decidit arxivar el cas. Aquesta és la segona investigació que s'arxiva de les tres que van arribar a la justícia per morts en residències de Catalunya durant la pandèmia de covid, i dels tres Ca n'Amell és el geriàtric on hi va haver més morts durant la primera onada de la pandèmia.

Els nous requisits per tenir oberta una residència geriàtrica deixen a la corda fluixa entre 12.000 i 16.000 places del sistema públic, segons el càlcul d'Upimir, la patronal de les residències petites i mitjanes, i l'associació Ascad, que aplega gerents i directors de centres d'atenció a la dependència. Es tracta de les places que no podran complir les noves condicions que imposa el decret 69/2020 per al procés obert d'acreditació de geriàtrics col·laboradors i concertats amb la xarxa de titularitat pública. Els nous requisits afecten diversos aspectes de la residència, que poden anar des de temes arquitectònics, com la mida d'una habitació o l'amplada dels passadissos, fins a temes organitzatius o urbanístics.

La història d’una motorista que es va aturar a cordar-li les sabates a una dona gran que anava carregada amb bosses a Barcelona ha transcendit com una història emotiva i solidària que posa de manifest la necessitat que tenim de notícies que, en realitat, no ho són. Certament, el gest de la motorista a qui aquella senyora va fer pensar en la seva mare, i a qui va voler evitar la probabilitat de caure, reconforta en una ciutat que cada vegada té la seva ciutadania més alienada, on sembla que si no vas a la teva ets ingènua o directament imbècil. Però la veritat és que si no fos per aquests gestos quotidians que es donen cada dia arreu, la vida seria molt més insostenible. Es donen, afortunadament, i la majoria no acaben esdevenint una notícia, diria que també afortunadament, perquè se’ls dona una categoria excepcional quan en realitat haurien de formar part de la nostra quotidianitat. A més a més, s’expliquen amb una dosi de carrincloneria innecessària que treu a l’anècdota part del seu encant. Una dona n’ajuda una altra sense esperar res a canvi, l’altra li vol donar les gràcies, i finalment es troben perquè l’agraïment es faci efectiu. És bonic quan ens ajudem sense esperar convertir-nos en heroïnes, i és bonic agrair als altres tot allò que fan perquè la nostra vida sigui més agradable, però no cal magnificar-ho ni buscar una emotivitat forçada. Encara que la fam que tenim de gestos de bona voluntat faci que les emocions també siguin exagerades, controlem-nos, per favor. Perquè al final només serem sensibles a la carrincloneria, i això sí que ens tornarà imbècils a tots plegats. Consti que ho dic amb respecte, encara que no ho sembli. I consti també que la majoria de nosaltres hem actuat moltes vegades com la motorista, potser sense cordar sabates però sí acompanyant quan la situació ho ha demanat. Perquè malgrat la sensació (?) que el món se’n va a la merda, encara hi ha empatia i refugis, sovint molt menys noticiables.

Per primer cop el departament de Drets Socials posa xifres al finançament de les places de residències amb ajuda pública. L’any 2022 abonava als centres uns 200 euros menys al mes de les despeses reals de mantenir una plaça concertada. Les dades s’extreuen d’un informe que l’equip del conseller Carles Campuzano ha presentat aquest divendres a patronals i sindicats del sector, complint el compromís que va fer fa un any. 

Quatre anys després que a les residències sumessin 9.000 dels 30.000 morts per la covid, les conclusions del grup de treball del Parlament sobre què va fallar, no assenyala responsables. Al llarg d'aquest temps, els centres han anat recuperant la normalitat, però en molts aspectes no s'han acabat de corregir les deficiències estructurals que arrossega el sector. El que sí que s'ha reafirmat és la tendència que les persones que hi ingressen són grans dependents, amb les facultats cognitives molt afectades i que ja no poden ser cuidades a casa, sinó que requereixen cures professionalitzades.

El Departament de Drets Socials de la Generalitat ha posat en funcionament un cercador web de centres assistencials per a gent gran amb informació detallada i fotografies dels espais i els serveis de cada equipament. En concret, s'hi poden buscar residències, centres de dia, habitatges tutelats i serveis d’atenció integral en l’àmbit rural (SAIAR) per a gent gran, tant de titularitat pública com d’iniciativa social o privats. El nou cercador web es pot consultar a dretssocials.gencat.cat/cercadorresidencies

El departament de Drets Socials ha estrenat la web de la transparència de les residències, els centres de dia i els habitatges assistencials per a gent gran, una eina que ha de servir per dotar de més transparència tant el procés de tria de geriàtric per part de l'usuari i les famílies com els temps d'espera. Actualment el 40% de les residències amb places públiques tenen una llista d'espera d'entre un i tres anys, i un 17% la tenen de més de tres anys. En total ara mateix hi ha 12.000 persones en llista d'espera segons el departament, tot i que aproximadament la meitat estan pendents d'un canvi de centre i no d'obtenir la plaça. Aquesta espera es fa eterna en moltes ocasions per als familiars, i és també un indicador de la necessitat de fer un tomb a tot el sistema residencial per adaptar-lo als canvis demogràfics. L'objectiu hauria de ser que cap persona hagués d'esperar més d'un any per tenir accés a una plaça pública, un objectiu que avui sembla difícil però que hauria de ser un compromís adquirit per tots els grups polítics.