Des de fa quaranta anys, cada maig els versos s'apoderen durant una nit del Palau de la Música Catalana "com un gest de delicada insurrecció". Ho recorden Maria Callís i Manuel Forcano, directors del festival Barcelona Poesia, al pròleg del llibre que els assistents al recital, esquitxat dels paisatges sonors i lumínics a càrrec de Clara Aguilar, s'han emportat a casa després d'una hora i mitja intensa en què han pogut endinsar-se en la veu subtil de la romanesa Ana Blandiana, en la ironia del georgià Shota Iatashvili i també en l'enigmàtica Anne Carson, un dels grans reclams de la vetllada, que ha llegit una desena de poemes en prosa del llunyà Short talks (1992).

L'abril hauria de ser, aquest sí, com diu la llegenda, el mes més cruel. Però l'abril s’ha acabat i la crueltat té forma de sequera interminable, l’abril se n’ha anat com se’n va tot: sense esperar-se. La millor forma de tornar a un lloc és recordar-lo i això no cal que ens ho diguin, a nosaltres, que en un dia d’abril vam alçar una llegenda mil·lenària on ens aferrem per dir que el nostre dia tracta de sang, de roses, de salvacions, de monstres errants i, per què no, de llibres. Escric ara per recordar i escric, sobretot, perquè escriure és l’única manera que conec, infal·lible, de moure’m. Vull dir: de moure’m de veritat. De tornar per ser-hi. Ser-hi de nou i per sempre.

L'any passat, un dels noms que sonava més a les travesses del premi Nobel de literatura era el d'Anne Carson, poeta canadenca resident a Nova York des de fa anys. L'esclat internacional de la seva obra ha estat recent, però premis com el Princesa d'Astúries –dotat amb 50.000 euros– demostren que els jurats estan disposats a reconèixer una veu que arrenca del món clàssic i experimenta amb una llibertat envejable: així, La belleza del marido –disponible en castellà a Lumen, traduïda per Andreu Jaume– porta com a epígraf "assaig narratiu en 29 tangos", i Autobiografía de rojo és descrita per la mateixa autora com "una novel·la en vers".