Quan les vacances s’acaben i la rutina comença a fer-se present, sovint apareix aquella sensació amarga de comiat. Però hi ha qui ha trobat una manera diferent d’allargar l’estiu: aixecar la vista i deixar-se sorprendre per les aus que travessen el cel. El que abans semblava un hobby reservat a ornitòlegs amb llibretes i prismàtics, pot ser una activitat de lleure accessible per a tots els públics. I els últims dies d’agost i l’inici de setembre són ideals per endinsar-se en aquest món.

Que ens entri aigua a les orelles no és greu, això és el primer que deixa clar el metge de família del CAP la Pau de Barcelona, Fran Fernández Segura, però sí que pot ser molest. "L'orella externa és com un tub i quan ens hi entra aigua a la platja o a la piscina, sortirà sola de forma natural", explica. Si triga a fer-ho o ens molesta, ens podem ajudar amb una tovallola per eixugar l'orella o moure el cap. En cap cas, però, s'ha de manipular l'orella introduint-hi objectes o bastonets de cotó "perquè es pot inflamar i hi podem introduir bacteris".

Activitat 1: sortida. Foteu el camp juntes. El lloc no té importància. Podeu triar el pis o l’habitació del pis compartit d’una de vosaltres i tunejar-lo com si fos una illa paradisíaca, o podeu triar una illa paradisíaca. Però compartiu dies de vacances. Obtindreu punts extres per cada riallada deixada anar quan l’Antoniu de torn us etzibi la frase: “I ja us aguantareu, tantes dones juntes tots aquests dies?” Feu-vos fotos prenent daiquiris amb alcohol o sense. Envieu-les cinquanta-tres vegades “per error” a tots aquests Antonius de ment estreta. No us disculpeu.

Fa bon temps i sortir a córrer a primera hora per cuidar-se una mica ve de gust. A l'estiu, els carrers, senders i platges s’omplen de gent que vol aprofitar les hores fresques del dia per moure’s i gaudir de l’aire lliure. Entre els runners, excursionistes i ciclistes, hi ha un grup que ha fet un pas més. Es tracta de practicants de plogging, persones que combinen l'exercici amb la recollida de residus, una pràctica que ha trobat a les xarxes socials el seu millor aparador.

"Vivim en un estat de dissociació moderna, com si estiguéssim presents físicament però absents mentalment". La reflexió de Júlia Pascual, psicòloga sanitària especialitzada en Teràpia Breu Estratègica, és demolidora i posa nom a una sensació col·lectiva: la hiperconnexió ens està robant la vida. Segons Gabriela Paoli, psicòloga general sanitària, experta en addiccions tecnològiques i autora del llibre Salud Digital, un terç dels espanyols mira el mòbil més de 100 vegades al dia, un hàbit que té efectes directes en la salut mental. "El cost de la hiperconnexió és demolidor i afecta tots els plans de la nostra salut", diu mentre dibuixa un mapa precís de les conseqüències: en l'àmbit mental, genera ansietat i burnout; físicament, fomenta el sedentarisme i altera el son; i a escala social, provoca aïllament. “Estem atrapats en un forat negre que absorbeix el nostre temps i benestar”, sentencia. El problema, adverteix Pascual, va més enllà de les hores de pantalla; és una "crisi de sentit profundament existencial". El mòbil s'ha convertit en un refugi per evitar el malestar, una crossa emocional que ens anestesia. "Com més l'utilitzem com a refugi, més ens aïllem de la vida real", afirma.

Introducció. Benvingut al club dels que defensen que dos més dos són quatre. La majoria de les dones pertanyem a aquest club i des de fa molt de temps. Estem contentes que hi siguis. Com més homes hi hagi que abracin la paraula feminista, però no per lligar i quedar bé, sinó de facto, menys n’hi haurà que abracin la paraula masclista, per lligar i per... és igual. Així que, endavant, i ara et podria dir, seu i posa’t còmode, però no. Aquí ningú seu, que tenim feina, i com ja has pogut comprovar, tampoc hi hem vingut per estar còmodes. I diràs, coi, i quina és l’avantatge del club? Infinits. No assemblar-te a Elon Musk. Ni a Donald Trump. Ni a Margaret Thatcher, ni a Ayuso, ni a Abascal. Ni a Koldo i Ábalos. Ni a Dani Alves. Ni a Errejón. Ni a Bertín Osborne. Ni a Rubiales. Ni a Saül Gordillo. I també ser més lliure. Si et sembla poca cosa, ves a l’activitat complementària que trobaràs al final.

Plantar el para-sol, estendre la tovallola i llançar-se a l'aigua ha estat un dels millors remeis contra la calor. Les persistents calorades ho poden estar posant en qüestió, i ara s'afegeix un altre interrogant derivat de la pujada contínua del nivell del mar: Catalunya està preparada per mantenir les platges? Les projeccions de futur més optimistes del canvi climàtic plantegen una pujada del nivell del mar d'entre 30 i 50 centímetres fins al 2100, però els experts cada cop s'inclinen més a pensar en escenaris més pessimistes. El que més, preveu que l'augment serà superior als 80 centímetres. Davant d'això, les receptes clàssiques estan quedant obsoletes i els científics dissenyen solucions innovadores per protegir les platges.

Les bruixes van existir certament a Tiurana, un petit municipi a l’extrem est de la Noguera, fregant els límits amb l’Alt Urgell. Ho certifica la seva pròpia toponímia, que, des de fa dècades, té identificada l’era de les Bruixes, un indret molt a prop de l’ermita de Sant Ermengol. En aquesta era, diuen els entesos, es pot trobar una gran varietat de plantes remeieres, les mateixes que feien servir antigament les dones sàvies per preparar les seves medicines.

No tots els estius són iguals. N’hi ha que ens obliguen a adaptar-nos a una nova realitat personal i a deixar enrere els costums que havíem tingut fins aleshores. Una d’aquestes situacions es dona quan, després d’una separació recent, ens enfrontem al primer estiu sense els fills ni la vida familiar que havíem construït durant els últims anys. Aquestes circumstàncies no sempre són fàcils, i sovint les emocions són a flor de pell. Actuar amb encert en moments com aquests pot suposar un veritable repte —però no és, en cap cas, impossible.

La pujada de temperatures en un context d’emergència climàtica, més accelerada del que els científics havien pronosticat, està desencadenant una carrera per adaptar les ciutats. Un dels reptes és habilitar el màxim nombre de refugis climàtics, espais majoritàriament públics (biblioteques, museus, centres cívics, casals) pensats per protegir els més vulnerables en moments de calor extrema. Per considerar-se refugis han de mantenir una temperatura màxima de 27 graus, ser fàcilment accessibles, disposar de cadires o bancs per seure-hi i amb aigua gratuïta. Però no ofereixen atenció mèdica, un servei sols garantit als centres de salut.

Malgrat que fer esport i activitat física és una tendència creixent des de la pandèmia, també cada vegada són més els que adquireixen rutines que empenyen cap al sedentarisme, com ara el teletreball o l’addicció a les pantalles. Ander Martirena, graduat en fisioteràpia i ciències de l’activitat física (CAFE) per la Universitat de Lleida i un dels dos fundadors del centre de salut barceloní Fita, explica com podem combatre els mals hàbits i els beneficis de viure la vida d’una manera activa.

El filòsof, escriptor i polític de l’Antiga Roma, Sèneca, ho tenia molt clar: l’oci no és només un descans de les obligacions, és un espai quasi sagrat que serveix per al cultiu de l’ànima i la raó. Així ho va plasmar en la seva obra De Otio, un tractat filosòfic en què apunta que els moments dedicats a l’oci i a la vida contemplativa són els moments més valuosos de la nostra vida. Tota una declaració d'intencions que posava el temps lliure al mateix nivell d'importància que el temps dedicat a la feina. Quasi 2.000 anys després, les reflexions de Sèneca segueixen sent vàlides i ens haurien de ressonar més sovint, apunta Marcel Cano, professor de filosofia de la Universitat de Barcelona (UB), que recorda les paraules del filòsof romà com a “necessàries” en un moment d'acceleració constant de la nostra societat. “Fins i tot l’oci s’ha accelerat i s’ha vist envaït per la idea que cal omplir tot el temps amb activitats”, alerta. “El capitalisme no és un sistema econòmic, és una forma de vida, i ens ha convençut que quan estem sense fer res, sense produir, estem perdent el temps”, apunta. “Avui en dia el treball és la part central de la vida humana, però això s’ha traslladat també a l’oci fins al punt que el nostre temps lliure ha d’estar ple d’activitats perquè si no, ho vivim com un fracàs”. 

A l’estiu, apujar o abaixar la temperatura de l’aire condicionat es converteix en una de les principals causes de discussió tant a la feina com a casa. Però, l’aire condicionat realment ens pot provocar refredats? “Sempre que no el fem servir correctament, sí”, assenyala Paqui Garcia, infermera de l’Institut Català de la Salut (ICS) a la Catalunya Central i adjunta a la direcció de l’Equip d’Atenció Primària (EAP) del Baix Berguedà. Garcia, doncs, assegura que, sempre que l’utilitzem de la manera adequada, serà beneficiós: cal que no ens passem ni de fred ni de calor.

A la ciutat eslovena de Maribor cal arribar-hi amb tren. Com ho fa l’empresari Josef Erdman al llibre Aurora boreal de Drago Jancar. Tranquils, no hi trobareu un paisatge gairebé apocalíptic com passa en aquesta novel·la ambientada l'any 1938, quan Europa anava fre cap a la tragèdia. Vosaltres podeu baixar a l’estació de tren i anar enfilant cap al riu Drava sense presses, caminant pel centre de la vila. La idea és travessar el riu i arribar fins a una mena de quiosc que trobareu tocant a la plaça de la Revolució.

A aquestes altures de l'any, tret que ja estiguem gaudint de les vacances, creix l'ànsia de fer-ne. Per regalar-nos una merescuda pausa que ens allunyi de la rutina, potser hem esmerçat temps i diners per organitzar un bon viatge i trobar l'allotjament més oportú. Per decidir-nos, ens podem haver inspirat en alguna de les imatges idíl·liques que els influencers pengen a les xarxes socials: una platja paradisíaca o un indret remot que presenten com si fossin llocs encara per descobrir i que proporcionen una desconnexió garantida. Ara bé, amb els influenciadors no sempre tot és el que sembla i, encara que ens faci l'efecte que les seves recomanacions són plenament de fiar, convé fer algunes comprovacions abans de seguir-les a ulls clucs.

“Al principi ho odies, però quan ets a dins, si has trobat un bon acompanyament, ho gaudeixes molt”, diu Vital Jacinto, un fisioterapeuta de Premià de Mar. “Tens un focus mental absolut, més presència en les coses que fas”, destaca Paula Nadal, una instructora de ioga i benestar personal de Lloret de Mar. “Tens més energia i més control de la ment sobre el cos”, afegeix Jacinto. “Em va agradar tant, que ho vaig introduir a la meva pràctica diària”, reconeix Nadal.

El Baix Gaià és una subcomarca natural del Tarragonès que recull l'afluència del darrer tram del riu Gaià, que neix prop de Santa Coloma de Queralt i desemboca a la platja de Tamarit. "Els que emocionalment ens sentim del Baix Gaià i que, per tant, compartim trets identitaris de la cultura, la història i l'economia som el Catllar, Vespella de Gaià, Salomó, la Nou de Gaià, la Pobla de Montornès, la Riera de Gaià, Renau, Altafulla, Torredembarra, Creixell, Roda de Berà i, de manera curiosa, Tarragona", explica Yolanda Tarrés Capdevila, guia del castell del Catllar, seu del Centre d'Interpretació dels Castells del Baix Gaià. Tarrés apunta que Tarragona entra dins els municipis d’aquesta subcomarca pels nuclis de Tamarit i Ferran, allunyats de la ciutat i propers al riu, que s'inscriuen dins el terme municipal tarragoní: "Hi ha aquesta petita distorsió perquè Tarragona té aquestes dues pedanies de Tamarit i Ferran i, de fet, el Gaià desemboca als peus del castell de Tamarit", aclareix.

Les autocaravanes continuen a l’alça. Es tracta d’una modalitat turística que va aparèixer amb força a Catalunya fa més d’una dècada, però va ser el 2020 quan va consolidar-se com un dels pocs sectors econòmics que van sortir beneficiats de la pandèmia. Encara avui es manté en auge. França figura com el país capdavanter en aquesta activitat turística sobre rodes (compta amb més de 9.000 àrees de descans per a aquests vehicles), però l’estat espanyol hi ha irromput en els darrers anys i presenta actualment uns 1.500 espais. Catalunya n’és capdavantera, amb una quota que arriba al 35% de l’aparador espanyol, un índex que supera els seus “rivals”: el País Valencià, Aragó i Andalusia.

La senyora que escombra la vorera del davant de casa seva, el cambrer que serveix un cafè a un noi amb pressa, el transportista que arrossega un carretó ple de paquets o la mare que porta els nens corrents cap a l’escola. Les places són llocs plens d’escenes quotidianes que, durant anys, han estat testimoni de la història dels municipis i del país. Edificis amb diferents estils arquitectònics, reformes amb els elements de moda de cada època i edificis singulars que fan que tinguin un encant especial. Les places tenen tantes vides que es fa difícil entendre un municipi sense elles. Totes, però, tenen la seva història particular i la seva personalitat única.

Immediatesa, exposició, enveja, poder, estatus. Són paraules que es relacionen entre elles cada dia a les xarxes socials i que han acabat inundant moltes facetes del nostre dia a dia. La importància d'ensenyar el nostre suposat èxit a internet de cara a crear una marca personal basada en el triomf ha provocat que cada moviment que fem sigui degudament publicat, previ filtre perquè tot sembli molt millor del que realment és. Aquesta tendència s'ha fet forta en diversos sectors, i un dels més intensos és el dels viatges. On anem, amb qui, com ens ho passem o quin nivell de luxe tenim. Tot això és important quan es relacionen xarxes socials i vacances; d'aquí que s'hagi creat una nova manera de viatjar: el turisme frenètic.