La construcció mediàtica de l'alta traïció de Sánchez pel delicte de sedició vivia aquest diumenge un capítol àlgid amb la revelació –és a dir, filtració interessada– d'uns whatsapps del ministre de la Presidència, Félix Bolaños, al popular González Pons negant-li que s'estigués treballant en la reforma. La trampa, esclar, és que els missatges es van enviar abans que el PP deixés plantats els socialistes. I, per tant, en el moment que t'aixeques de la taula, els tènues compromisos adquirits queden en no res. Si no, negociar seria francament fàcil. El Mundo en fa batalla i altres mitjans de la caverna s'afanyen a publicar els whatsapps com a prova inequívoca del caràcter intrínsecament mentider de Pedro Sánchez. La Razón se suma a la festa intentant fer veure que ja a l'estiu tot això estava dat i beneït: "ERC va acordar derogar la sedició amb la Moncloa a l'estiu".

L’article 230 de la Communications Decency Act va ser un pedaç d’última hora afegit per dos legisladors dels Estats Units que es considera fundacional de l'internet tal com el coneixem ara. Fonamentalment, eximia de responsabilitat les empreses que acollien continguts de tercers pel que aquests poguessin dir. Aleshores es va considerar com a manera de garantir la llibertat d’expressió, ja que impedia acovardir empreses tecnològiques com servidors o plataformes de blogs amb amenaces de querella per aconseguir silenciar algú. Era una disposició raonable, l’any 1996. 

Aquest diumenge els parlava del Boris Johnson becari, acomiadat del Times per haver-se inventat dues declaracions. No és la seva única aportació estel·lar al món del periodisme. Quan treballava com a corresponsal a Brussel·les per al Telegraph, li va trucar un amic seu d'Oxford, Darius Guppy, demanant informació sobre l'adreça d'un periodista del News of The World que havia escrit un reportatge crític amb la seva família amb l'objectiu de clavar-li una pallissa. Això era el 1990, i cinc anys després va emergir una cinta amb la conversa telefònica, on hi havia passatges deliciosos com: "Et garanteixo que no el feriré greument", "Però fins a quin punt...?", "No tindrà cap membre trencat, ni anirà a cures intensives, ni res d'això. Probablement acabarà amb un parell d'ulls de vellut i una costella fracturada o alguna cosa així", "Una costella fracturada?", "Res que no et passés jugant a rugbi, d'acord? Però el vull espantar". Johnson, quan va emergir l'àudio, va assegurar que només estava seguint-li el joc, però aparentment va acordar facilitar-li les coses: "D'acord, tinc aquest collons de número per a tu".

Les dues setmanes de vacances caminant vora 170 quilòmetres per una ciutat occidental m’han permès arribar a una conclusió reveladora que tinc el deure moral de traslladar als lectors: fa molta calor. Mirar els mapes del temps i les aplis meteorològiques s’ha convertit en un festival del vermell, del roig encès, dels símbols de sol roent. Els negacionistes del canvi climàtic assenyalen els mitjans (diguem-ne) tradicionals i els acusen de practicar la doctrina de la por per plegar el personal als valors ecologistes. Aquesta setmana, circulava una comparativa entre dos mapes del temps televisats a Alemanya: l’un del 2017 i l’altre d’aquest 2022. Tot i que els dos incloïen en pantalla números similars de temperatura, en l’antic el verd era el color dominant, mentre que l’actual semblava una representació de les calderes d’en Pere Botero, de tants vermells com havien gastat. Però la denúncia de manipulació era una manipulació, tal com demostrava el periodista Leo Hickman: resulta que els dos mapes eren de dues cadenes diferents. Si es buscava com era el mapa del 2017 de la mateixa cadena que el del 2022 es podien observar tons càlids equivalents. De fet, el mapa verd era topogràfic, no pas de calor. 

“El rei evitarà la polèmica en el discurs de la Pasqua Militar”, diu un dels titulars de portada de La Razón. Al text es recorden els sidrals que afecten l’emèrit i el debat obert sobre la monarquia i s’anuncia –com si es tractés d’un diari d’avisos– que seran “diplomàticament obviats”. El diari argumenta en la notícia, com si fos un editorial, que es tracta d’un acte de caràcter militar. Aleshores, ¿no seria el moment de censurar obertament els militars retirats que advocaven per afusellar 26 milions de conciutadans? ¿O d’anunciar mesures contra els soldats en actiu que defensaven aquests militars amb ànsies executores? No pas. Deu ser això d'«obviar diplomàticament». Segons recorda el diari de Planeta, en primera persona del plural, les paraules del rei “no es dirigeixen al conjunt de la Nació sinó als soldats, marins, aviadors i guàrdies civils que realitzen la seva missió en servei de la nostra sobirania i seguretat tant dins de les nostres fronteres com a l’estranger”. Més adequat, impossible. Però vivim en un Estat on la manca d’exigència a Felip VI, quan no es tracta de Catalunya, és eixordadora i on s’aplaudeix obviar els problemes.

La ràdio francesa RFI estava traslladant arxius informàtics a un nou gestor de continguts. És la típica feina rutinària i avorrida fins que, tot d’una, t’adones que has publicat accidentalment tots els obituaris que tenies preparats per poder respondre de pressa si alguna celebritat moria de manera sobtada. No és el primer cop ni serà l’últim. En aquesta ocasió, s’ha matat –com en diem en el gremi– Clint Eastwood, Pelé, Brigitte Bardot, Jimmy Carter, Raúl Castro i la reina d’Anglaterra. Si l’interfecte té prou sentit de l’humor no s’ho prendrà malament, ja que accedeix al privilegi de poder llegir el seu propi obituari, cosa que la majoria de mortals no poden fer, per raons òbvies. N’hi ha que ja hi estan acostumats: un dels que han pogut veure com se’l fixa en la història és l’empresari Bernie Tapie, la defunció del qual s'ha anunciat com a mínim en dues ocasions més.

La deshumanització és un conreu que sempre dona fruits. Et permet, per exemple, escriure titulars com aquest d'El Mundo: "Manifestació a San Blas contra els menes després de la brutal agressió patida per dos veïns". Al text, es parla de "dos nois" i "dos joves del barri". No es diu que es tractava de neonazis, que van barallar-se amb quatre nois del centre de menors que hi ha en aquest barri madrileny. És a dir, un grup ultra comença a muntar bronques racistes en una instal·lació adreçada a menors d'edat, però el diari ho gira com un mitjó. El titular d'El País resulta més aclaridor: "Manifestació ultra a Madrid al crit de «San Blas serà la tomba dels menes»". O bé, "Mobilització neonazi contra nens i adolescents migrants a San Blas", segons llegeixo a El Salto Diario, de manera molt més descarnada. L'acrònim mena és útil perquè designa objectivament la situació d'aquests infants i adolescents desemparats. Però resulta fàcil usar-lo per criminalitzar-los a l'engròs, tot i que la mateixa policia admet que la gran majoria d'ells no delinqueix. I per això resulta lamentable legitimar el racisme de l'extrema dreta –amenaces físiques a menors incloses– des d'alguns mitjans de comunicació.

"Metges de l'illa aconsellen diòxid de clor contra el criteri del Col·legi". Heus aquí un titular, del Diari de Mallorca, que estaria molt bé... si fos una denúncia contra uns desaprensius que posen en risc la salut dels pacients amb un fals remei desacreditat per les principals autoritats mèdiques. Però no, l'article acaba fent una promoció (involuntària?) d'aquest producte: es recorda que té detractors, però el rotatiu dedica prop d'una pàgina a un testimoni que diu: "Jo soc l'exemple que aquest producte està funcionant". No, no i cent vegades no: un sol cas no és mai l'exemple de res, en ciència mèdica. Una relació causa-efecte es pot traçar només després de tenir prou treball de camp. La notícia, a la web, arrenca així: "Un important grup de metges de Mallorca està aconsellant als pacients infectats per covid que prenguin una substància química coneguda com a diòxid de clor, que no està autoritzada com a medicament". Quins metges? Són anònims, esclar. Només sabem, per boca del diari, que "alguns" són "de prestigi a l'illa". I s'afirma que "almenys una dotzena de pacients infectats de l'illa [...] han aconseguit accelerar el procés de curació". Però la font és, esclar, el propi grup de metges interessat.

"Centenars d’abertzales insulten i assetgen membres de Vox en un míting de Bilbao", diu un titular d’OK Diario. La caverna es posa les botes amb l’incident i ho ven com un atac intolerable a la democràcia. El mateix mitjà, però, quan parlava de l’escrache que estaven fent al domicili de Pablo Iglesias i Irene Montero titulava: "Clamor davant del casalot de Pablo Iglesias a Galapagar: «Fora, fora!»". És a dir, que l’assetjament es transforma en clamor en menys del que un triga a cridar "Primo De Rivera!" La trampa informativa principal, esclar, és considerar un "míting" el que va fer el partit d’Abascal. El periodista Jonathan Martínez –un follow obligatori, que compensa tota la cridòria vana de Twitter– recordava una dada rellevant: al carrer de Bilbao en què Vox va fer la seva actuació, la formació havia tret l’espaterrant xifra d’un sol, trist i magre vot. Només amb una ingenuïtat commovedora –o una cara d’acer– es pot creure que la formació va fer l’acte en aquell indret amb la noble intenció de doblar el seu resultat electoral –que ja seria meritori, multiplicar per dos la penetració amb un míting– fins a l’astronòmica fita de dos vots. S'hi va anar per muntar el numeret. Més concretament: per aconseguir els titulars que, sol·lícita, la caverna mediàtica es va apressar a servir. És la clàssica perversió de la ultradreta: pervertir un dret fonamental –la llibertat d’expressió política– per bastir un discurs amb poc ancoratge en la realitat. ¿No és això, també, una forma d’assetjament?