No sé si el món és un lloc horrible, però els homes el fem un lloc horrible. Pessimista de mena com soc, tendeixo a creure que el bé que puguem fer, difícilment compensa el mal que fan altres. No em sembla que la Mare Teresa de Calcuta compensi Hitler, vaja. Hauríem d’estar demanant perdó contínuament als fills.

L'última vegada que Joe Abercrombie (Lancaster, 1974) va visitar Barcelona, quedaven dues setmanes perquè la pandèmia de covid-19 acabés confinant mig món a casa seva. Potser a causa de l'ambient preapocalíptic que va flairar llavors, a la seva nova novel·la Los diablos (Alianza, 2025; amb traducció al castellà de Manu Viciano) hi apareix mencionada enigmàticament la capital catalana: és un lloc on ha passat alguna cosa terrible i alhora indeterminada. L'autor britànic, que des de fa més d'una dècada és un dels referents més destacats del gènere fantàstic, planteja al llibre la seva història més passada de voltes, protagonitzada per una peculiar expedició, formada per un monjo i diverses criatures sobrenaturals com un vampir, una dona llop, una elfa i un nigromant. La seva missió és acompanyar l'Alex, jove hereva del Tron Serpentí, des del sud d'Europa fins a Troia, que Abercrombie imagina com la capital d'Orient.

Aviat farà 25 anys que piles de preadolescents sortien a l’hora del pati amb un llibre no obligatori a les mans sobre un mag anomenat Harry Potter. 25 anys que el nen de la cicatriu al front entrés a les cases catalanes per abduir els més petits de la família amb el primer llibre, Harry Potter i la pedra filosofal (publicat per Empúries la primavera del 1999, per Salamandra en castellà el 1998 i per Bloomsbury en anglès el 1997, una edició amb una tirada inicial de només 500 exemplars, que actualment està valorada en més de 20.000 euros). Ara Empúries en llança una edició especial limitada per començar la celebració, que inclou la il·lustració del mapa de Hogwarts de Levi Pinfold, la icònica il·lustració de Jonny Duddle i dibuixos originals de l’arxiu de J.K. Rowling. A més, prepara L'almanac de bruixeria de Harry Potter per al novembre, que serà un complement gràfic de la saga en què els lectors podran descobrir indrets màgics, estudiar la ciència de les varetes i observar bèsties fantàstiques.

M’han recomanat molt una novel·la que, fa uns quants anys, no hauria llegit. Ara, en canvi, me’n vaig apuntar el nom de seguida, i espero posar-m’hi molt aviat. Es diu Mare, i és de la barcelonina Isabel del Río (Spècula). Què m’hauria tirat enrere, abans, per no llegir-la? Doncs saber que és una odissea espacial. Aquí s’hauria acabat el meu interès: moltes gràcies, passo. Perquè sí, perquè jo, a la que sentia “fantàstic”, desconnectava.

El creixement del conreu literari dels gèneres fantàstics durant l'última dècada ha estat potser menys exponencial que en camps com els de les sèries i els videojocs, però ha avançat a un ritme sostingut. Barcelona està a punt de celebrar la segona edició del Festival 42, dedicat a tots els gèneres no realistes o mimètics, a la Fabra i Coats i a la biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra de Sant Andreu. De dimecres a diumenge programarà un centenar d'actes en els quals participaran més de 200 autors, entre els quals hi ha referents internacionals com David Mitchell, Lauren Beukes i Alejandro Jodorowsky, noves veus com les de Rachel Yoder i Anabel F. Steadman i una nodrida nòmina d'autors catalans, entre els quals destaquen Núria Perpinyà, Pep Albanell i Jordi Sierra i Fabra. El fantàstic i la ciència-ficció, que estan en una nova edat d'or, "encara tenen camp per créixer", vaticina Ricard Ruiz Garzón, comissari del festival: "Ni lectors ni autors en tenim prou amb la realitat i volem anar més enllà".

Durant el confinament de la primavera del 2020, Josep M. Argemí es va dedicar a llegir el Decameró de Boccaccio. "Els personatges d'aquell llibre es van explicant històries per amor a la llibertat –recorda–. Va ser mentre llegia que vaig pensar que m'agradaria fer alguna cosa similar, en format de novel·la breu, i agafant el diable com a símbol de l'heterodòxia".

Acaba una de les històries més increïbles del sector editorial català, la d'un segell minúscul que, gràcies a l'olfacte d'un editor amant del gènere fantàstic, va publicar el bestseller més important del segle XXI. L'editorial de ciència-ficció i fantasia Gigamesh ha anunciat a través del seu Twitter que no renovarà els drets per continuar editant a Espanya la popular saga Cançó de gel i foc de George R.R. Martin en què es basava la sèrie de Joc de trons. "Tot i que ens fa molta pena, no podrem seguir publicant Cançó de gel i foc", diu el missatge del compte de l'editorial. "L'agent ens exigeix massa. Hi ha riscos que no podem assumir".

Durant els anys 70 i 80, mentre Catalunya s’enfrontava a les esquerdes derivades del franquisme i la Transició, a l’Amèrica del Nord tres escriptores imaginaven mons amb gèneres no binaris, biologies mixtes i societats on la reproducció s’esclavitza. Ursula K. Le Guin (Califòrnia, 1929 - Oregon, 2018), Margaret Atwood (Canadà, 1939) i Octavia E. Butler (Califòrnia, 1947 - Washington, 2006) van donar forma a un corpus literari que fusiona feminisme amb fantasia i ciència-ficció i que ha necessitat quatre llargues dècades per convertir-se en un fenomen a Catalunya. Què ha fet que ara aquestes autores siguin mainstream i es col·loquin a primera línia de la indústria editorial?

Quan va morir el 12 de març del 2015 amb només 66 anys, Terry Pratchett feia anys que era un dels autors més venerats del fantàstic gràcies a la saga de 41 novel·les Discworld, que va començar a desplegar el 1983, inspirades tant per J.R.R. Tolkien com per H.P. Lovecraft, Charles Dickens i William Shakespeare. L'obra de Pratchett feia anys que es podia llegir en castellà gràcies a les edicions de Martínez Roca i, més endavant, de Plaza & Janés. En català, però, ningú n'havia traduït mai cap, i això que de l'obra de Pratchett, disponible en 37 llengües, se n'havien venut més de 80 milions d'exemplars.