U n cendrer, un càntir, un mussol de ceràmica, un animal de vidre, un ull de porcellana penjat a la paret, un plat decorat, un joc de taula de fusta, el quadre d’un ocell, un mapa antic, un pot ple de pinzells sense estrenar, uns morters de ferro colat, un gerro amb flors artificials, un coixí amb funda de ganxet, un ventall, un quinqué que no s’ha encès mai... Són objectes que des de sempre han estat a casa nostra. Tota la vida davant dels nostres ulls i és possible que no ens haguem preguntat mai què hi fan allà, d’on han sortit, des de quan ocupen aquell lloc en la nostra geografia física, mental i emocional. Són objectes que poden ser impersonals, repetitius, que algú en algun moment ha decidit que exerceixin el sempre exigent paper de ser decoratius.

A vui hi ha gent, molta gent, que no sap què era un VHS. Els n’ensenyes un i et pregunten que què és aquell trasto immens. Si algú ha vist la pel·lícula The ring sí que ho sabrà i, llàstima, immediatament identificarà el cartutx amb un artefacte malèfic que provoca mort i destrucció. Ans al contrari, esclar, se m’acudeixen pocs objectes que al llarg de la meva vida m’hagin proporcionat més satisfacció, més coneixement, més reforç del pensament, de l’esperit crític, més clarividència en la mirada que aquest objecte quadrangular amb dues bobines blanques que fan avançar una primíssima cinta negra impregnada de màgia, o sigui de cinema.

D e tots els objectes que expliquen el curs de la història, se me n’acuden molt pocs tan eloqüents i fascinants com les revistes. Ja fa anys que tinc l’hàbit de conservar revistes velles. Sense disciplina, amb afany acumulador i alhora arxivístic. Guardo un exemplar -o dos o tres- de revistes i diaris de tota mena. Publicacions històriques o menys conegudes, tant és, el cas és disposar de l’objecte que dona fe de la seva època, que explica les coses que passaven llavors i també, fonamental, com érem llavors. Tinc ganes d’explicar-vos la història d’una revista. Remeno entre les muntanyes que tinc a casa i se’m fa difícil escollir. Topo amb el Boletín Oficial Informativo del Futbol Club Barcelona, exemplar número 52, octubre de 1975.

No acostumem a concebre els llibres com a objectes. Són “llibres”, o sigui, plecs de pàgines entintades, impreses amb textos que expliquen històries. En un hipotètic recompte dels objectes que tenim a casa, no crec que els incloguéssim dins del còmput. M’agrada entendre que un llibre és un objecte, que una primera edició, per exemple, és un objecte amb una història més fonda i complexa que no pas la de la segona edició. Hi ha editorials que els llibres visualment atractius, amb un component estètic i fotogràfic destacable, amb tapa dura, guardes treballades, sobrecoberta i solapa, els anomenen “llibre objecte”.

Tinc a casa multitud de documents i objectes que expliquen a la seva manera la història de TV3. Fa alguns anys, en un programa deliciós que es deia Toc de llum, van explicar que a TV3 hi ha un departament específic que s’encarrega de conservar la memorabilia diversa que l’emissora ha generat al llarg dels anys. Tota mena d’objectes i de regals de marxandatge: rellotges, bolígrafs, clauers, adhesius, guardioles, pilotes, paperassa diversa i bibelots, cadascun amb la seva pròpia història. Obsequis que es feien al públic assistent de programes en directe, promocions, concursos, objectes de fidelització... Em fascina aquest univers i espero no quedar-me amb les ganes de visitar algun dia aquest departament tan especial de la tele pública.

Fa uns anys vaig fer una descoberta que m’obsessiona des de llavors. Va caure a les meves mans la primera edició en castellà de L’illa negra, una de les aventures de Tintín que més m’agraden. Quina sorpresa descobrir que la portada era diferent, de color groc i marró, no pas amb els tons blaus que sempre havia vist a la portada de l’edició que tinc des de petit, la mítica edició de lloms grocs que tants hem gaudit i devorat una vegada i una altra. Aquesta primera edició espanyola -de l’abril del 1961- té, esclar, el proverbial llom de tela i l’interior és una màgica descoberta. Els dibuixos no tenen res a veure amb els que apareixen a partir de la segona edició. Quin gust, quina meravella, descobrir que Hergé es va preocupar per actualitzar, rejovenir, modernitzar la seva obra.

C om explicar com és d’important Eugenio? Tinc uns quants cassets seus a casa, deu o dotze. Són de l’any de la picor i dins del cap em sembla que els escolto, amb el so deformat, amb talls, amb aquella fressa típica del reproductor, aquell zzzzzzzzzzzzz que se sentia de fons. Doncs Eugenio és tan important que els cassets sonen sols, amb vida pròpia, no cal que els introdueixi enlloc. Sonen sols perquè “el saben aquel que diu...” és un clàssic, un referent, una institució. Eugenio segurament és l’humorista més genuí que hem conegut. La seva creació no té comparació amb la de cap altre treballador de la riallada. S’ha escrit sobre ell aquests últims anys. Ens han gratat la memòria. S’ha fet un documental magnífic i trist sobre la seva figura misteriosa. Només sabíem que vestia de negre, que no reia mai i que ens feia riure a tots els altres. Si no l’heu vist, busqueu-lo. El trobareu fàcilment i us agradarà.

N o llenceu ni us vengueu els àlbums de cromos! No ho feu perquè, tard o d’hora, us en penedireu. Ja sé que ara hi ha tot allò de la Marie Kondo, l’ordre mental i tot aquell discurs sobre la renúncia per fer espai físic i vital, perquè reordenant els prestatges i les golfes puguis reordenar també la pròpia vida. Ja sé que sempre hi haurà aquella temptació de determinar que tot són andròmines que ocupen lloc i que no porten enlloc. Ja sé que ara es porta molt dir-li a algú, a mode d’insult, que és un nostàlgic si, pel motiu que sigui, es resisteix a desprendre’s dels rastres tangibles del seu passat. Ja ho sé, tot això, i m’importa un rave: no llenceu ni us vengueu els àlbums de cromos de quan éreu petits!

A internet hi ha una pàgina a la qual no pots sinó enganxar-t’hi, fer-t’hi addicte, convertir-la en una religió. Bé, això passa només si, com jo, tens inoculat aquest virus que es diu col·leccionisme, passat, paper vell que explica històries. Bé, la pàgina en qüestió es diu Todocolección i hi ha una opció que et permet activar alertes amb paraules clau. En tinc una d’activada que diu “Josep Maria Espinàs”. Fa unes setmanes em va arribar una alerta a l’aplicació del mòbil. La vaig mirar, i caram! Abans les discogràfiques editaven postals dels seus músics i cantants, postals destinades a fer promoció, a estampar-hi autògrafs a sobre, a fomentar el col·leccionisme i l’adhesió als artistes. Una tècnica publicitària, vaja. Edigsa també ho feia. Edigsa, sí, la discogràfica de la Nova Cançó. I Espinàs era el número 3 d’Els Setze Jutges.

Aquest racó dominical de l’ARA es transforma des d’avui i durant les setmanes d’estiu en un túnel del temps dedicat a l’exploració de la vida i la memòria dels objectes i els papers antics. És un univers que m’obsessiona des de fa anys i al qual he dedicat ja un bon grapat d’hores. Tinc una habitació de casa plena d’objectes i papers. Escriure a partir d’allò que explica el que anomenem memorabilia, o sigui, records amb forma d’objecte o de paper, emparaular la seva història, atrapar el passat a partir d’ells, d’allò que contenen, del seu origen, avatars, vida metamòrfica, i que potser ningú s’ha afanyat a desempolsegar.