No recordo quan vaig adonar-me de com m'arriba a agradar el tenis. De petita sempre el veia a la televisió i devia tenir nou o deu anys quan vaig demanar als meus pares que volia aprendre a jugar-hi. Llegir, escriure i jugar a tenis han estat tradicionalment les meves aficions. El meu cas no és únic; sembla que el binomi tenis i literatura van més junts del que hom pot pensar. A casa nostra, per començar, tres dels autors més nostrats, Pompeu Fabra, Josep Carner i J.V. Foix, eren tenistes entusiastes. D'autors actuals, el poeta i amic Josep Maria Fulquet també ho és (aprofito per recordar-li que tenim un partit pendent des de fa massa temps!). De fet, si no vaig errada, el seu club de tenis, el Sant Gervasi, ha estat adquirit recentment per Sergi Ferrer-Salat, un dels filantrops catalans més coneguts en el món literari. El propietari de la Llibreria Finestres fa temps que combina la promoció de talent, tant en el món tenístic –amb una escola d'alt rendiment– com en el de les lletres –amb les beques i la residència literària Finestres.

El funcionament de llavors, que no sé si és el d’ara, era que amb catorze o quinze anys, potser setze, començaves a descobrir referents artístics, que, si no eren vius, solien ser unes dècades més grans que tu. A mi em va entrar per les venes, com deu entrar la droga, la literatura i la música. Molt més tard vaig arribar al vi, a la cuina, al còmic i al cine. I esclar, “buscar” un disc, “buscar” un autor, sense Google Translate, sense Amazon, sense ni Fnac, sense Spotify, era una feina àrdua que ha fet que els de la meva generació, al contrari dels que ara pugen, tinguem, per sempre, l’afany col·leccionista, recol·lector.

S’ha mort el petit Keith. Així és com li deien els seus amics més íntims. Sobretot en Christopher Hitchins, en Hitch, que era el seu amic més amic. Amics de joventut, de gresca, de feina. El petit Keith era novel·lista, bàsicament, i en Hitch, assagista, bàsicament. Tots dos treballaven al New Statesman, revista de literatura. Bevien i fumaven molt. Eren de la mateixa edat, nascuts tots dos el 1949. Però en Hitch va ser el primer a morir, ja fa alguns anys. I ara ha mort el petit Keith. Aquest va descriure la seva amistat i la mort de l’amic, el càncer i els tractaments, el dolor i l’horror. Ho va fer a la seva última novel·la, si és que es pot dir que és una novel·la. El petit Keith es deia Martin Amis i la seva última novel·la es diu Inside Story. Ha estat traduïda al català amb el títol de Des de dins i l’ha publicada Anagrama. 

Martin Amis va morir com a conseqüència d'un càncer d'esòfag el 19 de maig. Tenia 73 anys. Se'l coneix sobretot com a novel·lista, tot i que també fou autor d'assaigs rellevants. Aquí en comentarem un de molt concret que el va enfrontar –això sí, d'una manera força discreta, sense estirabots– amb alguns intel·lectuals d'esquerres. Es tracta de Koba el Temible (Koba the Dread: Laughter and the twenty million), publicat en anglès l'any 2002 i en castellà el 2004. Fins fa relativament poc, encara era de bon gust entre certs cercles fer acudits sobre el premi Nobel Aleksandr Soljenitsin. Si no vaig errat, no hi ha bromes del mateix tipus sobre, per exemple, Primo Levi o altres persones que van passar per peripècies horribles. Un dels objectius prioritaris de Koba el Temible fou explorar la inquietant naturalesa d'aquestes rialles tan i tan selectives. Per a alguns, encara avui, els vint milions de morts de l'estalinisme només van ser un malson insignificant dins de la gran il·lusió utòpica del comunisme del segle XX. Ignorar-los, o fins i tot riure's d'ells i de les altres desenes de milions de morts generats per visionaris com Mao, semblava –sembla encara?– una cosa vagament justificable, o almenys comprensible. Davant del gran somni de la revolució, els morts, encara que es comptin per milions, esdevenen una mena de peatge de la utopia, una petita nosa en el si de la lluminosa teoria que conduïa al paradís socialista. Fa dues dècades, l'assaig d'Amis fou, doncs, en aquest sentit, alguna cosa més que una crònica sobre l'era de Stalin. Era una reivindicació de la memòria, així com la dolorosa restitució d'una veritat històrica que mostrava la complicitat d'alguns intel·lectuals amb aquella bogeria. La denúncia d'aquesta complicitat el portà llavors a ser persona non grata en determinats cercles.

Un escriptor que estimes no calcules que un dia es morirà. És cert. Acabo de descobrir, perplexa, que sense voler em pensava que Martin Amis era immortal. La notícia ha transitat pel cap de setmana, entre mítings i promeses electorals, i el món no s’ha aturat. Com quan va morir Bowie, ara entenc la seva última obra amb totes les claus que em faltaven. No és que no hagués calculat que era una mena de testament. És que quan parla de la mort dels escriptors que estima –Saul Bellow, esclar– també parla de la seva.

Martin Amis ho va tenir sempre clar: la literatura és un espai de llibertat. I, malgrat totes les polèmiques que va viure, mai no va deixar de trepitjar cap terreny. Per a ell, no hi havia res vedat. L'escriptor britànic, que mai es va mossegar la llengua, ha mort aquesta matinada, mentre dormia, als 73 anys. Tenia un càncer d'esòfag. Amis va néixer el 25 d'agost de 1949 a Oxford (Anglaterra) i des de sempre va tenir una mirada crítica i no gaire optimista. "Vaig néixer quatre dies després que Rússia provés la seva primera bomba atòmica, el món havia empitjorat", va escriure.

Imagina’t que vas pel carrer, que fa fred, és tard, tens gana, estàs cansat i et ve de gust relaxar-te menjant bé i bevent profusament. I que, de cop, davant dels ulls, radiant enmig de la fosca, se t’apareix el rètol d’un cafè-restaurant-cocteleria que es diu Des de dins, l’amo del qual és un tal Martin Amis. No és l’únic local propietat del tal Amis. Per tant, potser coneixes l’Experiència, o el Camps de Londres, o La guerra contra el clixé. Si és que sí i t’hi vas sentir entretingudament còmode, hi vas saciar la gana i hi vas beure fins a agafar aquell puntet meravellós de borratxera imaginativa, no t’ho pensis i entra al Des de dins. El menjar és variat i suculent com sempre, l’oferta etílica és més abundant i efervescent que mai, la decoració és llampant i càlida, i Amis s’hi comporta com el que és, un amfitrió tan cordial com desenfadat i salvatge.

“La psicologia de qui plagia és fascinadorament perversa. S’arrisca a una vergonya profunda -o la pot comportar-; ha d’estar relacionada, d’alguna manera, amb la pulsió de mort”. Martin Amis escrivia aquestes paraules després de llegir Wild oats, la novel·la d’un debutant, Jacob Epstein, en la qual havia trobat una cinquantena de frases “estranyament similars” a una novel·la seva, The Rachel papers, que havia publicat el 1973, set anys abans. Epstein es va disculpar al·legant que el plagi havia estat involuntari: havia tret les frases d’una llibreta on havia anotat diverses citacions del llibre d’Amis anys enrere, creient que eren seves i no de l’autor de The Rachel papers. “Es fa molt difícil explicar-li de quina manera el respecte que tinc per la seva literatura es va convertir en un acte irrespectuós per part meva”, escrivia Epstein, que des de llavors va canviar la novel·la pels guions a la televisió.