“Una petita esquerda en la muralla ciclòpia del jacobinisme i la intolerància lingüística de la República francesa”. Així definia Alà Baylac, president de l’Associació per a l’ensenyament de català, l’aprovació, per part del parlament de França, de la Llei de protecció patrimonial de les llengües regionals i llur promoció. Era el 8 d’abril, fa un mes. Fins i tot bona part dels diputats del grup parlamentari de la República en marxa contradeien el president i copríncep, Emmanuel Macron, i votaven a favor d’aquesta llei.

Son les sis de la tarda tocades. Fa no-res m’ha sonat el telèfon i, en despenjar, un amable: “Bon dia! Bé, bona tarda, hehe...”. I jo que li responc, sense embuts, “bon dia, i tant!”, encara que des que he aixecat la persiana he vist un cel gris i, des de llavors, el carrer ha tingut ocasió de regar-se uns quants cops.

“Soc professor de secundària i percebo en alguns alumnes cert rebuig per aquesta obsessió de voler que s'utilitzi el català en totes les situacions. Crec que això mou a percebre el català com a llengua antipàtica”. Són paraules de l’alt-empordanès Iván Teruel en una entrevista transcrita al  Diari de Girona, aquesta setmana. En l’entrevista, no només hi diu això, sinó que també hi apunta que és com si la política lingüística a favor del català el forcés a “renunciar a la cultura i a la llengua d’origen” i a “renunciar al castellà en l’espai públic o amb els fills”. Hi afegeix que la nostra llengua “sembla ser un peatge per ser considerat bon català”. És per això que conclou que el català acaba sent, des del seu punt de vista, una mena de llengua antipàtica.

Sovint se situa la transmissió intergeneracional com un element clau per mesurar la salut de la llengua, en el sentit que si aquest traspàs de grans a petits s’escanya o s’interromp, el futur de l’idioma està greument compromès. En el cas del català, és molt fàcil veure com això és el que ha passat les darreres dècades a la Catalunya Nord, cosa que ha donat lloc a la fragilitat actual de la llengua. Però també és molt interessant veure, com a símptoma de com estem, què passa amb els nouvinguts a un territori; quin és el poder d’atracció de parlants nous que té l’idioma en qüestió.

Que la llengua pròpia del territori sigui oficial, que saber-la sigui obligatori, que la suma dels seus dialectes sigui considerada una unitat tal com determinen els experts, poder fer la vida diària en aquest idioma, que no se’n discrimini l’ús... Que es pugui fer servir amb normalitat a la feina, en l’oci, el món econòmic, en la relació amb l’administració... Que sigui vehicular als centres d’ensenyament i que tingui el mateix blindatge legal que qualsevol altra llengua oficial del territori. Per un alemany, aquesta és una realitat elemental. També per un belga, sigui de la regió que sigui. O per un ciutadà del Canadà, d’Islàndia, Estònia, Portugal, Grècia... I en el cas d’aquests darrers quatre països, parlem de poblacions de 0,32; 1,3; 10,3 i 10,7 milions d’habitants.

L’escola sempre ens evoca molts records. De la infantesa, l’adolescència... Les amistats, els mestres... L’aprenentatge a les aules, els genolls pelats a l’hora del pati... I, juntament amb això, molts tenim la satisfacció de sentir-nos orgullosos de la nostra escola com a santuari de tots aquests records, o per molts altres motius. En el meu cas, va contribuir molt a engreixar aquest orgull veure com l’escola on vaig fer la secundària i el batxillerat, amb tot el compromís i la naturalitat del món, va cedir un espai per acollir la consulta sobre la independència del 9 de novembre de 2014. Tant o més especial va ser la implicació en el victoriós referèndum de l’1 d’octubre del 2017. 

Aquesta setmana Espanya s’ha refermat clarament i sense embuts en el supremacisme lingüístic. Al Congrés dels diputats s’ha posat de manifest que la democràcia espanyola no vol que totes les llengües pròpies i històriques dels territoris que conformen el regne puguin ser considerades iguals, per si encara en quedava cap dubte. Això ha estat així després que el PSOE, el PP, Vox, Ciutadans i Unió del poble navarrès votessin en contra d’una proposició no de llei (PNL) “sobre la realitat plurilingüe i igualtat lingüística” que així ho demanava. L’hi havien presentada els grups polítics del PDeCAT, la CUP, Junts, ERC, Compromís, Podem, el PNB, EH Bildu, el Bloc nacionalista gallec i Més país i ha estat elaborada conjuntament per diverses associacions de l’activisme lingüístic dels països catalans, l’Aragó, Astúries, Galícia i el País basc. No cal perdre de vista que és una iniciativa que afecta el 45 % de la població d’Espanya, que és la que viu a comunitats autònomes amb llengües pròpies diferents al castellà.

Dècades enrere més d'un es preguntava com podia ser que els dos diaris amb més tirada i més lectors de Catalunya, com eren El Periódico de Catalunya (actualment senzillament anomenat El Periódico) i La Vanguardia, se seguissin editant en castellà. Això, malgrat la recuperació de l'oficialitat del català i l'avenç de la normalització de la llengua pròpia de Catalunya. És per això que tan ben rebuda va ser la notícia del llançament de l'edició en català del primer l'octubre del 1997 i del segon, més tard, el 3 de maig de 2011.

“La gent no la mirava per ser en català, la mirava malgrat ser en català”, explica el mític activista llombaí en un reportatge del 324.cat sobre el desè aniversari del tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià. De fet, relata que l’interès per veure el canal era tant, que les desenes d’antenes que es van instal·lar per a aquesta finalitat eren finançades de manera popular sota el paraigües d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i, en moltes ocasions, fruit del compromís de manyans, antenistes, electricistes i tot tipus de professionals ben bé per interès propi i amor a l’art.

Els pronoms febles ens permeten donar per suposades moltes coses quan parlem. Per exemple, si jugues a pilota i dius "passa-me-la", l'altre sap que li demanes que et passi la pilota a tu. Això passa amb moltes partícules que fem servir en parlar. També el context físic condiciona el discurs. Si a la peixateria dius "aquest" tot assenyalant un dels tres lluços que hi ha al taulell enmig del gel, evidentment qui et despatxa entén de què parles.

Segons les dades d’enquestes oficials recopilades per la Plataforma per la Llengua, els darrers quinze anys l’ús del català com a llengua habitual ha caigut 24 punts a la Franja de Ponent, deu a Catalunya, vuit a les illes, gairebé cinc al País Valencià i a l’Alguer i dos a Andorra. Globalment, es tracta de gairebé vuit punts de descens, de manera que només la parla habitualment un terç de la població del domini lingüístic. Fa unes setmanes, aprofitava aquest espai per posar de manifest que sembla que comença a créixer una consciència entre els catalanoparlants del fet que la nostra llengua està en una situació d’emergència. No és una percepció subjectiva sinó que molts fets i moltes dades ho avalen. Però no és només la llengua catalana, el que va desapareixent, sinó que també ho fa un punt de vista, una idiosincràsia; una manera de ser i fer, que es manifesta en molts aspectes.

Sovint es diu que tot està inventat. No sé si és ben bé així, però no és cap mentida que molts patrons es repeteixen i, en definitiva, els testos s'assemblen a les olles. És per això que és fàcil pensar que cadascú de nosaltres és una construcció que deriva de tot allò o tot aquell en qui ens volem emmirallar. Almenys, el que és lògic és que no copiem allò que no ens agrada. Heus aquí la importància dels referents, a què he fet referència en alguna ocasió: patim perquè les noves generacions fan menys ús de la llengua catalana i, el poc que fan, és de baixa qualitat. Però, alhora, quants referents tenen? I, de quina qualitat? Per activa i per passiva es fa patent que la pervivència de la llengua catalana demana a crits que algú corregeixi aquesta manca de referents catalanoparlants i idiosincràticament catalanocèntrics. Mentrestant, segons dades de la Plataforma per la llengua, tan sols el 32,5 % dels habitants dels territoris de parla catalana utilitza el nostre idioma habitualment.