Aquesta és l'última anàlisi del 2023 i l’enregistrem just quan Pedro Sánchez acaba de substituir la vicepresidenta Nadia Calviño per l’andalusa María Jesús Montero i posa de ministre d'Economia Carlos Cuerpo, que fins ara era el secretari general del Tresor. A Cuerpo li ha fet, doncs, una promoció interna, i a Montero l'ha encimbellat tant que cal posar-la en la futura línia successòria.

ETA va dissoldre’s l’octubre del 2011, però encara avui és un tema tabú. Ho pot testimoniar Jordi Évole, que va rebre una allau de crítiques per portar la seva extensa entrevista a Josu Urrutikoetxea, àlies Ternera, a la jornada inaugural de l’últim Festival de Cinema de Sant Sebastià. De fet, les bastonades van començar a caure ja abans que ningú pogués veure la cinta, que s’estrena aquest divendres a Netflix. “Vista part de la vomitiva entrevista de Jordi Évole a Ternera, la promoció de Netflix. Em reafirmo en la misèria de l’entrevistador, que no l’anomena ni terrorista ni assassí, sinó líder d’ETA”, etzibava la periodista Isabel San Sebastián a partir d’haver vist tan sols del tràiler. En realitat, al llarg de l’hora i mitja llarga de conversa l’entrevistador parla de terrorisme obertament –una paraula que el seu interlocutor rebutja que escaigui a l’activitat de la banda armada–, la qual cosa evidencia la gran capacitat de polarització, i apriorisme, que provoca la simple menció d’ETA.

“Seria molt dur haver dedicat quasi 50 anys al moviment d'esquerra independentista d'Euskal Herria i que la meva vida no hagués tingut sentit”, diu l'exdirigent d'ETA Josu Urrutikoetxea, més conegut com a Josu Ternera, cap al final de No me llame Ternera. Però durant els 101 minuts del documental firmat per Jordi Évole i Màrius Sánchez, que s'ha presentat aquest divendres al Festival de Sant Sebastià, l'exterrorista no té gaire èxit a l'hora d'articular un discurs que justifiqui d'alguna manera la història de sang i dolor provocada per ETA. Durant l'entrevista, Évole exposa amb facilitat algunes de les contradiccions de Ternera i la fragilitat dels seus arguments. Quan el periodista li pregunta per què ha concedit l'entrevista, Ternera reivindica el seu dret a parlar per ell mateix i defensar-se. “M'han convertit en un trofeu, en un dimoni amb banyes i cua, m'han deshumanitzat”, diu. Els 90 minuts de conversa, tanmateix, no el fan més humà ni proper. Més banal, potser.

Jordi Évole i Màrius Sánchez presenten al Festival de Donostia el documental No me llame Tenera, la versió cinematogràfica de la seva entrevista amb Josu Urrutikoetxea, l’exdirigent d’ETA més conegut per la manipulació despectiva del seu renom, d’aquí el títol del film. Abans de projectar-se ja ha rebut crítiques diverses, que apel·len a l’historial del protagonista construït pels seus enemics i que la justícia no valida: de moment, Urrutikoetxea viu en llibertat a França, i aquí va ser diputat al Parlament Basc abans d’una campanya per trobar-li uns delictes de sang que evidentment no tenia; si no, li hauria estat complicat asseure’s a l’escó de Vitòria-Gasteiz en la legislatura que va fer el gran pas cap al final de la violència que va ser el pacte de Lizarra-Garazi, el 1998; el dia 12 va fer vint-i-cinc anys d’aquell acord que, no sense emoció, vaig poder explicar des d’allà mateix.

La Fiscalia de l'Audiència Nacional ha rebutjat la reclamació efectuada per l'associació Dignidad y Justicia contra la projecció al Festival de Sant Sebastià del documental sobre l'exdirigent etarra Josu Ternera dirigit per Jordi Évole i Màrius Sánchez No me llame Ternera. L'associació demanava que la fiscalia fes un visionament de la pel·lícula abans de la projecció al festival per determinar si incorria en el delicte d'enaltiment del terrorisme, però la fiscal encarregada del cas, Marta Durántez Gil, ha arxivat la petició amb un escrit en què recorda que "la Constitució reconeix i protegeix el dret a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l'escrit o qualsevol altre mitjà". El comunicat afegeix que l'exercici d'aquest dret "no es pot restringir mitjançant censura prèvia i només podrà acordar-se el segrest d'enregistraments en virtut de resolució judicial".

La justícia francesa ha decidit aquest dimecres entregar a Espanya José Antonio Urrutikoetxea, més conegut com a Josu Ternera, pel sumari del finançament d'ETA a través de les herriko taberna. La sala d'instrucció del Tribunal d'Apel·lació de París ha comunicat a l'exdirigent de l'organització terrorista, que es troba en llibertat condicional pel risc de contagiar-se de coronavirus, que té tres dies per recórrer la decisió davant del Tribunal Suprem. La seva entrega estarà condicionada per altres casos que té pendents amb la justícia francesa.

La sortida de Josu Ternera de la presó, per motius de salut, fa coincidir dos reportatges a El País i El Mundo sobre el personatge. L’enfocament, però, no podria ser més diferent. La crònica d’ El País és una explicació molt detallada sobre com es va poder detenir l’etarra, després de disset anys de fuga. Parlen amb els agents de la lluita antiterrorista que van participar en l’operatiu i és un relat minuciós que acaba formant una bona història. En el cas d’ El Mundo... diguem que l’enfocament és diferent. El titular de portada és “ La casera de Josu Ternera es una socióloga francesa amiga de los últimos jefes de ETA ”. I, a dins, “ La casera experta en lesbianismo de Josu Ternera ”. Parlen de la persona que li ha cedit el lloc on viure a París. ¿Mereix dues pàgines de perfil la persona que li ha cedit la casa, per molt que hagi tingut relació amb altres membres d’ETA? ¿Quina rellevància té que sigui experta en lesbianisme?

El Tribunal d'Apel·lació de París ha autoritzat aquest dimecres la sortida de la presó per motius de salut de l'històric dirigent d'ETA José Antonio Urrutikoetxea, conegut com a Josu Tenera. En els pròxims dies Ternera quedarà en llibertat vigilada, complint arrest domiciliari i portant sempre un braçalet electrònic.