Trenca el gel amb un “Hola” que canvia a “Hello” o “Bonjour” si veu que captarà millor l’atenció dels que passegen davant seu. A terra, sobre un llençol blanc, té esteses un centenar d’ulleres de sol de tots els colors i formes. Una parella holandesa s’atura i se les mira. “Aquestes?”, pregunta el venedor. “No, les negres”, respon el comprador. Després d’una negociació ràpida sense regatejar amb un anglès monosíl·lab, el turista demana si pot pagar amb un bitllet de 50 euros. Per tenir canvi i poder-se embutxacar els 10 euros que guanyarà amb aquestes ulleres, el venedor recorre als seus tres companys d’espai i feina, que fa estona que només veuen passar potencials clients i no n’atreuen cap.

“Tots els companys tenim la mateixa història. Quan neixes en un barri pobre d’un país pobre del continent més pobre del món, no et queda cap més sortida que marxar”. Daouda Dieye és un dels portaveus del Sindicat Manter, una associació que va néixer el 2015 per defensar els drets de les persones que intentaven guanyar-se la vida com a venedors ambulants. El Daouda va arribar a Lleida l’any 2007 buscant feina com a temporer, sense gaires coneixements sobre la feina del camp -al seu país havia fet sempre de paleta-, amb molt pocs diners a la butxaca i sense un lloc on dormir. Va ser llavors quan va conèixer el Yahya Niane, que ja feia un temps que vivia a la capital del Segrià amb uns familiars. Ell el va ajudar amb l’idioma, li va explicar com funcionava la feina en la recollida de fruita i van ajuntar entre tots dos una petita quantitat de diners per comprar menjar. “Llavors jo tenia 22 anys, i ell només 20. Tots dos som senegalesos, havíem crescut en barris que no eren gaire lluny l’un de l’altre, en realitat, i havíem arribat a Espanya en pastera, tot i que en moments diferents”. A més, tant la família del Daouda com la del Yahya s’havien dedicat tradicionalment a la mateixa professió: la pesca. “Això va ser fins que van arribar les companyies pesqueres estrangeres al Senegal i el mar va quedar tancat per a nosaltres”.