La setmana passada el ministre d'Economia, Carlos Cuerpo, admetia que la guerra a l'Iran ja es notava a les "butxaques" de la ciutadania i aquesta setmana el govern espanyol ja ha anunciat que es reunirà divendres de forma extraordinària per fer front a les conseqüències econòmiques del conflicte a l'Orient Mitjà. Ara bé, la tensió a la zona no ha afectat per igual tots els sectors, sinó que n'hi ha un d'especialment perjudicat: el sector agroalimentari. No en va el ministre Cuerpo i el titular d'Agricultura, Luis Planas, s'han reunit amb representants d'aquest àmbit aquest dilluns per abordar les mesures a prendre. Però, per què el sector primari és el que més ha notat els efectes de la guerra? Els experts consultats per l'ARA apunten a tres factors: l'augment del preu del petroli –aquest dilluns per sobre dels 100 dòlars per barril–, del gas i de retruc dels fertilitzants, i també dels cereals.

Uns 350 tractors han ocupat aquest dilluns al matí l'autovia C-25 (l'Eix Transversal) aquest dilluns al matí per protestar contra la sobrepoblació de fauna silvestre a Catalunya, en una protesta convocada per les principals organitzacions agràries de Catalunya.

És dimarts, són les onze del matí, i a l’escullera de Portlligat, sota un tendal verd, els pescadors Josep Lluís García Jaén (Còrdova, 1962) i Samuel Mir (Sant Cugat del Vallès, 1987) estan, drets, netejant els tresmalls, les xarxes d’arts menors. En treuen roques, trossos d’estrelles de mar que s'hi han enganxat; les xarxes han de quedar netes per poder-les tornar a fer servir. Assegut en una cadira, ajudant-los amb les xarxes, hi ha el Benido Descamps Mallol (Cadaqués, 1936), un pescador jubilat, savi, educat, amb una memòria enlluernadora, que va explicant al Samu tots els records que té de l’època que ell sortia a la mar. “N’he passat de tots colors en aquests entorns del cap de Creus quan pescava”, diu el Benido. A mesura que tenen les xarxes netes, les deixen en uns cabassos negres. Les tindran preparades per a la tarda, quan les aniran a tirar al mar, i l’endemà les recolliran.

El sector primari és clau per a la sostenibilitat del nostre territori. En un present marcat pel canvi climàtic i els seus estralls, la manca de relleu generacional en el sector de l’agricultura, la ramaderia i la pesca, i l’abandonament de la gestió forestal, cal posar les bases per assegurar-nos un futur millor. Això passa per incentivar els joves a formar-se en aquests àmbits en les Escoles Agràries (EA).

El sector primari és clau per a la sostenibilitat del nostre territori. En un present marcat pel canvi climàtic i els seus estralls, la manca de relleu generacional en el sector de l’agricultura, la ramaderia i la pesca, i l’abandonament de la gestió forestal, cal posar les bases per assegurar-nos un futur millor. Això passa per incentivar els i les joves a formar-se en aquests àmbits en les Escoles Agràries (EA).

El grup Balfegó, especialitzat en la pesca i aqüicultura de la tonyina roja de l’Ametlla de Mar, preveu tancar aquest exercici fiscal –l’any comptable s’acaba a l’abril perquè va amb la temporada de pesca, no amb l’any natural– amb 107,6 milions d’euros de facturació, un 23% més que l'any passat, quan les vendes van ser de 87 milions. Juan Serrano, director general del grup, ha explicat el creixement per tres motius. En primer lloc, el fet que l’empresa ven més productes de més valor afegit; en segon, la millora de quotes de pesca, que aquest any encara s’espera que pugin un 20% més. Això respon al bon estat de salut de la tonyina roja, que farà que la Unió Europea augmenti les xifres d’exemplars que es poden capturar. En tercer lloc, Balfegó atribueix aquests bons resultats a l’entrada de dos proveïdors nous.

A Cambrils, fa 10 anys, els pagesos de Verdcamp Fruits no se’n sabien avenir. Els seus camps de síndria patien sistemàticament plagues de pugons. Per combatre-les, els tractaven amb fitosanitaris intensivament i de manera repetitiva, sovint cada setmana, i res. No tan sols no aconseguien controlar-les, sinó que la situació semblava empitjorar. I per si no tenien prou maldecaps, l’aparició de la plaga coincidia amb un moment crucial per a aquesta fruita, el de la pol·linització.

Ara farà vint anys que amb altres companyes ens dediquem a donar a conèixer el concepte de sobirania alimentària. I pel que sembla, ara que està molt present en els debats i declaracions lligats a les mobilitzacions de la pagesia, no ho hem fet bé del tot. Sobretot, quan el concepte se l'apropien la dreta i l'extrema dreta –com també ha passat a Itàlia i a França– i el tradueixen en una proposta més semblant a "nacionalisme alimentari" on el que es defensa (suposadament) és un autoabastiment del país per sobre de qualsevol altre criteri.

Mirant des del balcó a l’Eixample com els tractors dièsel trepitjaven les separacions del carril bici, i generaven soroll i pol·lució molt per sobre dels nivells aconsellables, pensava que la transició verda potser no està ben dissenyada. Els agricultors europeus diuen que no tenen altre camí que bloquejar ciutats i carreteres i qüestionen l’agenda 2030 impulsada per la Unió Europea; “el problema és Europa”, se sent a les manifestacions. Els pagesos es queixen d’un còctel que fa difícil la seva activitat: costos de l’energia i fertilitzants elevats; preus molt volàtils i importacions de països de baix cost de producció i menors estàndards mediambientals i socials, Ucraïna inclosa; molta regulació (per exemple, en relació amb el benestar animal), i molta burocràcia per complir amb les regulacions i per accedir als ajuts. La sequera ha agreujat els problemes. Els acords de lliure comerç que permeten les importacions no són ben vistos i la perspectiva de l’acord amb Mercosur espanta. El resultat és que pagesos francesos destrueixen tomàquets espanyols (“immenjables” segons Ségolène Royal i “imbatibles” segons el president Sánchez) i agricultors espanyols fan el mateix amb els marroquins, dels quals les importacions s'han disparat la darrera dècada. Els jornals al camp al Marroc poden ser 8 o 10 vegades més baixos que a Espanya, i a França són un 50% més alts com a mínim. El proteccionisme i el “consumeix nacional” estan a l’ordre del dia.

Vaig ser al tall de Gurb, de la pagesia, durant tot el dia, gràcies a aquest diari, que m’hi va enviar. Per aquesta causa he pogut parlar amb ramaderes, pagesos, tractoristes, advocats, veterinàries... Escoltant, allà a la carretera, vaig entendre moltes coses. De tots els eslògans que hi havia als tractors, el més evident, per lògic, era “el cistell de la compra, la teva arma”. 

Ens calia. Molt. Per això vull donar les gràcies a la pagesia catalana. Sense la condescendència que se’ns pressuposa a vegades a la gent de ciutat. No és el cas. Hem nascut a la ciutat per atzar, però el camp no ens ha quedat mai tan lluny com altres insisteixen a marcar-ho. Sabem d’on surt el que mengem i sabem com costa que surti. Coneixem el paisatge i l’estimem. Per això, gràcies infinites. Per existir, per protestar, per resistir. I gràcies també a qui no ha pogut més. Perquè en aquesta cultura de l’esprémer hem de comptar que no tothom és igual i que el més normal fora desistir tota l’estona. Qui no pot més no llença cap tovallola. Amb la tovallola podem eixugar les llàgrimes. Les seves i les nostres. Perquè compartim la tristesa i la ràbia. Als treballadors del camp els ofeguen. El paisatge es buida i la política de despatxos no trepitja la terra. Només per fer-se la foto. 

Que la primera reacció de la Comissió Europea a les protestes transnacionals dels pagesos hagi estat recular en les polítiques mediambientals –particularment, en la regulació de l'ús dels pesticides– no és cap bona notícia. Ja s'entén que els pagesos europeus (francesos, catalans) no poden fer ús dels pesticides que sí que s'utilitzen al Marroc i en altres països, i això genera una competència deslleial. Però la resposta a aquest problema no ha de ser desmuntar l'Agenda 2030 que la mateixa Comissió promulga. Encara menys, en plena sequera i tocant amb les mans les evidències de l'escalfament climàtic. La política europea cedeix amb excessiva facilitat als postulats de la dreta i l'extrema dreta, i el resultat el veurem a les eleccions del juny. 

A Salou, Pineda o Tossa ja no queda ni un sol pescador, i a la Ràpita, on hi ha una de les llotges més importants de Catalunya, hi ha hagut dies en què, tot i tenir permís, alguna embarcació s’ha quedat a terra per falta de tripulació. La normativa obliga a tenir un mínim de mariners en funció de la mida de l’eslora i cada vegada costa més trobar mariners. Algunes confraries van a buscar pescadors a altres països, principalment de l'Amèrica Llatina i l'Àfrica, i és gràcies als immigrants que aquest ofici tan dur té un mínim de relleu generacional. Però no n'hi ha prou. Les dades parlen per si soles: el nombre d’embarcacions actives l’any 2003 a Catalunya era de 1.358 i en vint anys ha caigut a menys de la meitat (619). El nombre de pescadors també pateix un retrocés espectacular: si el 1995 n’hi havia 5.579, ara ja només en queden 2.398. "Cada cop costa més trobar treballadors", lamenta Joan Balaguer, secretari de la Confraria Verge del Carme de la Ràpita.

Els pollastres tenen plomes i els tomàquets no creixen dins del supemercat. I per si algú encara ho dubta, el primer cap de setmana d'octubre torna el Benvinguts a Pagès, una iniciativa de la Generalitat, que ja celebra la seva vuitena edició, i que vol donar valor al sector primari i acostar-lo a la població més urbana. Granges, cellers o camps de cultiu obriran les seves portes de manera gratuïta a tothom qui s'inscrigui des del web benvingutsapages.cat. També formen part del programa allotjaments o restaurants, que han estat recomanats pels propis agricultors perquè els compren els seus productes. Aquest any en algunes comarques també es podrà visitar el negoci d'alguns elaboradors, per incloure els professionals que treballen amb productes de proximitat però no tenen la matèria primera, com per exemple, alguns formatgers sense ovelles.

Mai ens havíem amoïnat tant per la qualitat del menjar que ingerim ni mai s’havia parlat tant de la importància de consumir productes de l'anomenat "quilòmetre zero". Fins fa quatre dies no havíem sentit a parlar de l'empremta de carboni i ara la llegim fins i tot a les etiquetes del que comprem. I la pandèmia, el més semblant als efectes d’una guerra que ha viscut la nostra generació, ens va conscienciar sobre la necessitat de l’autosuficiència alimentària.

La crisi de la fruita a Ponent, provocada per les gelades de l’abril, ha fet caure les contractacions de temporers a menys de la meitat. El cap sectorial de laboral del sindicat JARC, Osvald Esteve, assegura que les estimacions del sector apunten que enguany hi haurà sols unes 20.000 contractacions a tot Lleida, 30.000 menys que l’any passat. Aquestes dades inclouen tant la recol·lecció de la fruita com la preparació a les càmeres per comercialitzar-la. “Fins i tot és possible que la reducció sigui encara superior perquè la campanya s’acabarà molt abans, cap a finals d’agost”, afegeix Esteve.

El dilluns 24 de gener comença un nou curs a l’Escola de Pastors de Catalunya. Es tracta d'una escola que pretén formar persones en l’àmbit de la ramaderia extensiva amb un enfocament agroecològic, ja sigui persones que volen emprendre un projecte agroramader de petit format o que busquen feina en el sector.

Aquest dijous ha tingut lloc de forma telemàtica l'inici de les jornades "Qui treballarà la terra al Pallars Jussà? Jornades de reflexions i innovació per a la dinamització del sector primari". Estan promogudes pel Consell Comarcal del Pallars Jussà i compten amb la coordinació tècnica de la cooperativa Raiels, amb l'objectiu de fomentar un model agrari divers, de qualitat i arrelat al territori.