'Ennio, el maestro'

(3 estrelles)

Direcció i guió: Giuseppe Tornatore. 156 min. Itàlia (2021). Amb Ennio Morricone, Bernardo Bertolucci, Gianni Morandi i Hans Zimmer. Estrena als cinemes

]]>

A l terme municipal de Santo Domingo de Silos (Burgos), a part d’un cèlebre monestir romànic, hi ha un cementiri imponent. No és de veritat, ni hi ha sigut sempre. Es va construir el 1966 per rodar-hi, entre altres coses, la seqüència del duel de la pel·lícula El bo, el lleig i el dolent, de Sergio Leone. El temps el va sepultar, però va tornar a la vida gràcies a un apassionant exercici d’arqueologia cinèfila.

]]> En les necrològiques de Morricone ha sortit molt més El bo, el lleig i el dolent que no pas Novecento. I no crec que sigui per un criteri musical: les dues bandes sonores són memorables. Més aviat suposo que ha pesat el record i el prestigi actual de les dues pel·lícules. I és curiós, perquè trenta anys enrere hauríem apostat exactament pel contrari. Llavors l’spaghetti western de Sergio Leone es veia com una simpàtica pel·lícula de gènere (art menor) i la de Bertolucci com una superproducció èpica per explicar un segle (art major). Però des de llavors la reputació d’El bo, el lleig i el dolent ha anat creixent i la de Novecento s’ha anat diluint. En part per raons ideològiques: Novecento responia a l’ortodòxia de les esquerres hegemòniques de llavors. Però també per raons estètiques: ara se la criticaria per pretensiosa i pesada. Els gustos han canviat (i més que canviaran!). Per a bé? Segons com es miri. Em sembla bona notícia el respecte pels gèneres. També que es valori més l’ofici narratiu, l’artesania. Però em fa por que quan critiquem la pretensiositat tallem les ales a l’ambició i que l’elogi de la lleugeresa acabi sent una negació de la profunditat. Amb tots els seus defectes, jo hauria parlat una mica més de Novecento.

]]>

Gestionar aquest desgavell no ha de ser fàcil. Des de dalt, dic. Tampoc no és senzill veure-ho des de dins i enfrontar-se cada dia a la incertesa i a les pors que passegen pel cap sense mascareta. Encara és més difícil quan la situació personal és econòmicament insostenible i el futur és fosc com la mirada d’un corrupte. Els dies s’omplen de notícies que l’endemà es desmenteixen perquè no som infal·libles i l’examen per controlar el virus sembla una selectivitat permanentment suspesa. Per aconseguir generar una mica d’empatia ciutadana, des de dalt, dic, així per entendre's, que ja ens entenem, el millor que es pot fer és no empitjorar la situació. S’haurien d’evitar sempre les declaracions inoportunes, malauradament massa habituals, que aconsegueixen agreujar la desconfiança natural cap a la classe política. Durant aquests mesos de susceptibilitat encesa hem hagut de sentir moltes bestieses, llibres sencers. Entre els bocamolls d’honor hi ha el primer ministre Boris Johnson, un home que no pren nota. Ha insinuat que la culpa de les morts a la Gran Bretanya les han tingut les residències de gent gran que no van seguir les indicacions. Unes indicacions contradictòries, com a tot arreu. Uns procediments que no se sabia si eren els correctes. El lideratge d’un país en mans d’un home que no assumeix la seva responsabilitat però que és capaç de carregar la culpa a la ciutadania. Un perfil que es repeteix en un país, i en un altre i així fins a no sé quants líders mundials. Insisteixo. Que no sigui fàcil no vol dir que ens ho hagin de posar més difícil.

]]>

Bon dia des de l’ARA. És dimarts, 7 de juliol del 2020, Sant Fermí. Dia xafogós i tan gris a la costa que a Barcelona s’han escapat algunes gotes a les set. No s'espera més pluja, fins a mig matí el cel estarà bastant carregat de núvols a la costa i al Prelitoral centrals, però a partir del migdia el sol predominarà arreu. La nit ha estat de molt mal dormir a la costa, però al migdia la temperatura serà entre 2 i 4 graus més baixa que ahir.

]]>

"Mestre", "icona", "símbol", "heroi". El món de la cultura s'ha acomiadat aquest dilluns del compositor italià Ennio Morricone, que ha mort als 91 anys, recordant les seves obres, la seva trajectòria creativa i la seva personalitat. "L'Ennio era una icona, i les icones no desapareixen", ha afirmat el músic Hans Zimmer, que ha afegit que no ho diu només pels spaghetti westerns, sinó també per obres com Hi havia una vegada a Amèrica (1984). "Quina música més bella!", ha apuntat Zimmer a la BBC, segons recull l'agència Efe. Per a un altre compositor, el francès Jean Michel Jarre, Morricone va representar "un so únic, melodies magnífiques, una gran influència i una font constant d'inspiració, amor i respecte".

]]>

El 1990 Francesco i Federico De Melis van realitzar un documental sobre Ennio Morricone que van subtitular com La musica negli occhi (La música als ulls). El títol és perfecte per als músics dedicats a l’audiovisual, però especialment per a Morricone, que va tastar tota mena de gèneres, cinematogràfics i musicals. El seu segell era personal i inconfusible, per bé que sempre es va distingir per la versatilitat i l’heterogeneïtat, sobretot tímbrica i instrumental.

]]>

El músic italià Ennio Morricone ha mort aquest dilluns als 91 anys i el recordem amb cinc bandes sonores memorables del seu llegat.

]]>

El músic italià Ennio Morricone ha mort aquest dilluns als 91 anys a Roma, segons informen diversos mitjans italians. Nascut a la capital italiana el 10 de novembre del 1928, Morricone ha sigut un dels grans compositors de bandes sonores, algunes tan emblemàtiques com les de pel·lícules com La missió, Cinema Paradiso, Els intocables d'Elliot Ness i les tres de la Trilogia del dòlar de Sergio Leone. Morricone estava ingressat en un hospital romà des de fa dies, després de patir una fractura de fèmur.

]]>