“No és només pedra. No és només terra. És un crit que desperta generacions. És la veu d’un poble que s’alça amb les mans brutes i el cor incendiat. És memòria que no s’agenolla. És orgull que no demana permís”. Són frases, gairebé versos, de Josep Maria Martí, un paleta de l’Alt Camp que fa uns dies va dirigir unes jornades de recuperació de la pedra seca al Meüll, un petit nucli de Castell de Mur (al Pallars Jussà). “És més que pedra, és memòria viva”, conclou Martí, que condueix projectes semblants en altres comarques catalanes, com a l’Alt Urgell.

L’artesania està històricament relacionada amb el treball manual, i molt vinculada amb una tradició heretada dels mestres avantpassats. Cistellers, terrissaires, ebenistes, ferrers, vidriers i teixidors són alguns dels oficis artesans més popularitzats al llarg de la història. Avui dia, una bona part d’aquests mestres reivindiquen un revulsiu que permeti la seva supervivència en un món primordialment tecnificat i que obri les portes a l’experimentació i a la innovació.

Propostes per atansar la cultura al món rural ja fa temps que n’hi ha. Per exemple, el Cicle Gaudí porta cada any, des del 2016, deu pel·lícules catalanes a més d’un centenar de pobles, i el Festival Itinera, un projecte de l’Associació de Micropobles de Catalunya, organitza des de fa tres anys desenes de concerts de petit format als municipis més poc poblats i deprimits del país. Però fa tot just unes setmanes s’han fet dos passos més endavant, no sols per traslladar l’activitat artística fora de les capitals sinó per reivindicar-la com una eina contra el despoblament.

Camarasa està de rebaixes. Aquest petit poble de la Noguera acaba d’anunciar la venda d’onze parcel·les urbanitzables de titularitat pública a 45 euros el metre quadrat. El preu està molt per sota del que ofereix el mercat, que a la comarca oscil·la entre els 90 i els 140 euros. Es tracta d’una mesura in extremis per revertir un despoblament que sembla imparable al municipi, que té censats actualment 786 habitants quan fa deu anys eren gairebé 950.

A Bovera, a l’extrem sud de les Garrigues, hi ha una casa de quatre habitacions amb un forn de pa que es lloga per 250 euros al mes. L’oferta la va anunciar l’Ajuntament el 2020 per atraure nouvinguts que volguessin coure pa per als seus 200 habitants. L’any passat, una família va adquirir aquesta ganga, però uns mesos després va repensar-s’ho i va acabar marxant a Barcelona. I ara Bovera torna a estar sense fleca, cosa que obliga la gent a desplaçar-se a la Granadella (a set quilòmetres) per comprar el pa. La proposta de l'Ajuntament continua en peu, però el seu alcalde, Òscar Acero, se sent pessimista. “Ningú vol venir a viure als pobles”, es lamenta. Tot i oferir aquest negoci sense impostos municipals, continua sense pretendents.

Les dades no són esperançadores. L’Institut Català d’Estadística (Idescat) indica que la província de Lleida és l’única de Catalunya que en els últims deu anys ha vist reduïda la seva població. Dels 439.134 habitants que hi havia el 2011, se’n van comptabilitzar tres mil menys l’any passat. La província és la més extensa del país (12.000 quilòmetres quadrats) i també la menys poblada, amb tan sols 36 habitants per quilòmetre quadrat (Tarragona i Girona superen el centenar). S’està convertint, doncs, en el desert català, sobretot l’àrea del Pallars Jussà i la Noguera. Pel que fa a previsions, Lleida està també a la cua. Segons les perspectives més optimistes de l’Idescat, l’any 2035 la població lleidatana tan sols augmentaria un 8,2%, mentre que la de Barcelona, per exemple, ho faria un 13,4%.

No anava a Madrid des d’abans de la pandèmia. Aprofitant que participava en l’acte de presentació del cicle Catalunya-Espanya, del conflicte al diàleg i la negociació política?, organitzat per la Delegació de la Generalitat, m’hi vaig quedar tres dies visitant amistats i coneguts. El que més em va sorprendre va ser el fet que entre sectors progressistes i liberals de la capital del regne pesa de manera generalitzada la convicció que PP i Vox sumaran l’absoluta. Aquest mal auguri s’explica per dos factors. El primer, les enquestes. Els digitals de dretes van publicant (pseudo)dades dia sí dia també que acaben construint un cert imaginari de victòria. A més, la devaluació de la credibilitat del CIS en mans de la presidència de Tezanos dificulta calibrar la temperatura real de l’opinió pública. El segon, els ànims. La popularitat de Díaz Ayuso i l’efectivitat política de Vox generen un cert sentiment d’incomprensió i desesperança.

Arran de l’enorme sotrac causat per la pandèmia del covid-19, moltes famílies han sentit la necessitat de replantejar el seu projecte de vida, canviant l’ebullició de les grans ciutats per la calma del món rural. I en aquest auge de demanda de residències en pobles petits i el seu entorn, una de les opcions més buscades és la masoveria. Ara bé, no es tracta del patró tradicional en què el propietari cedeix la finca al masover, que treballa les terres i entrega un percentatge de la collita o el ramat, sinó que en aquest nou model el tracte es basa en la reforma d’una masia en mal estat. És a dir, el masover acorda amb el propietari l’arrendament d’una casa rural en estat més o menys ruïnós, sense terres ni bestiar, que paga indirectament fent-se càrrec de les despeses de les obres de millora i manteniment. Com que no entren en joc els conreus ni el bestiar i sovint són cases situades en nuclis de pobles petits, aquest tipus de cessió de la propietat s’anomena masoveria urbana.

Un dels fenòmens més preocupants en les societats occidentals és la desigualtat. En genèric i amb totes les derivades, essencialment econòmiques, territorials i socioculturals. No aconseguir que quasi tota la població estigui dins d’un ventall de benestar homologable, sobretot les rendes baixes, és un fracàs en si mateix i per les conseqüències negatives que acaba comportant globalment; és a dir, per a tota la població, sigui quina sigui la seva renda. Històricament, qualsevol conflicte a gran escala ens ho demostra. Actualment, la pandèmia i la recerca d’una màxima eficàcia en la vacunació ens ho planten davant dels ulls amb no menys cruesa. O avancem tots, al ritme que demani el context de cada col·lectiu, o no ens en sortirem. O almenys no d’una manera eficient. 

A Catalunya hi ha 947 municipis. Gairebé una quarta part estaven en risc de despoblament abans del covid, segons un estudi dels geògrafs de la Universitat de Lleida, Ignasi Aldomà i Josep Ramon Mòdol. L’arribada de la pandèmia ha pogut variar mínimament la situació en algunes zones geogràfiques, però el perill de pèrdua d’habitants segueix sent alt sobretot al Pirineu i PrePirineu lleidatà i després a tota una línia que creua en diagonal el centre de Catalunya, que va des del Solsonès, passant per una part de la Noguera, l’Urgell, les Garrigues, el sud del Segrià, la Conca de Barberà, el Priorat i la Terra Alta. “És una línia interior que concentra municipis petits amb males comunicacions”, resumeix Aldomà. Es tracta, en la major part de nuclis rurals de menys de 500 habitants amb una població molt envellida, una activitat econòmica poc diversificada -preval el sector agrari- i un nivell molt baix de serveis.

Els indicadors demogràfics de 2019 constaten per primer cop un lleuger creixement de la població rural en el seu conjunt. Tot i no ser gaire significatiu, 3.798 nous habitants, això trenca la dinàmica de despoblament que històricament l'ha caracteritzada i culmina així la tendència de desacceleració iniciada els darrers anys, d'una manera més notable a partir de 2017. El Departament d'Agricultura ha publicat l'Observatori del Món Rural 2020, un conjunt d'indicadors anuals que permeten fer una radiografia del dinamisme del món rural català i la seva evolució respecte de l'urbà.

Fins a quinze municipis de l'Alt Pirineu i Aran volen formar part del pla pilot del Programa de mobilització de l'habitatge en el món rural, impulsat pel departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat. Es tracta d'Alins, Alt Àneu, Baix Pallars, la Guingueta d'Àneu, Lladorre, Soriguera i Sort, al Pallars Sobirà; Isona i Conca Dellà i la Torre de Capdella, al Pallars Jussà; Josa i Tuixent i Peramola, a l'Alt Urgell; Lles de Cerdanya i Prats i Sansor, a Cerdanya; el Pont de Suert, a l'Alta Ribagorça; i Vilamòs, a l'Aran. D'aquests quinze municipis, tres seran seleccionats per al pla pilot. Al conjunt de Catalunya s'han presentat 50 municipis i, en total, se n'escolliran 20.

El despoblament i l'eficiència territorial centraran el XIIè Col·loqui Internacional d'Estudis Transpirinencs, que tindrà lloc els dies 1, 2 i 3 d'octubre a Sant Joan de les Abadesses, al Ripollès. Sota el títol "Pobles abandonats i eficiència territorial", la temàtica d'aquesta edició donarà continuïtat al col·loqui que es va celebrar l'any 2019 a la Seu d'Urgell. Concretament, se centrarà en els pobles abandonats, incidint en els conflictes i les decisions territorials que han condicionat el present de molts espais i unitats poblacionals.

Una de les crides de Repoblem que més èxit han tingut a les xarxes va ser la del poble de Tuixent. En un tuit del 7 de setembre, Ton Lloret deia que aquest poble de l’Alt Urgell buscava nous habitants. Els detalls de l’oferta eren que el poble té 2 nuclis de població, cases en venda i lloguer, internet rural 4G, consultori mèdic i escola de primària. L’allau de respostes que va rebre va deixar Ton Lloret molt sorprès. “Ha sigut la crida que més èxit ha tingut perquè tenia elements molt atractius”. La realitat, però, va ser més complicada i l’oferta d’allotjament va costar de concretar-se.

Ton Lloret viu des de fa 15 anys en un dels nuclis que formen Argençola (Anoia), un poble de poc més de 200 habitants. Enamorat del món rural i coneixedor de la difícil realitat del despoblament que castiga moltes zones del país, a l’agost va decidir obrir un compte de Twitter amb un nom ben il·lustratiu: Repoblem. “El meu objectiu era reproduir a Twitter la xarxa humana que hi ha als pobles i que s’activa quan algú necessita alguna cosa”, explica Lloret, que el que fa és aglutinar les ofertes de feina, allotjament i serveis dels pobles que busquen habitants i les presenta a la xarxa perquè les persones que vulguin marxar a viure fora de les ciutats tinguin un lloc on la informació està centralitzada. I el nombre de gent que vol marxar fora de les urbs s’ha disparat des de l’inici de la pandèmia.

Cada cop que passo pel carrer Doctor Rizal m’enrecordo del meu últim pis a Barcelona: un loft als baixos d’una masia del segle XVII hàbilment reformada. Era petit, però aquell jardí obert al cel amb les parets vestides de gessamí valia un imperi. Aquí també es va criar el nostre fill fins que la casa se’ns va fer massa petita. Què fem? No sé si va ser la mandra de tornar a buscar un pis a Barcelona la que ens va empènyer a una aventura més agosarada: arreglar una casa vella que havíem comprat feia uns anys a Ulldecona, el meu poble natal. No és fàcil tornar allà d’on has sortit quan pel mig han passat més de vint anys. Però quan arribes a un lloc amb la capacitat de deixar-te sorprendre intacta, el camí sempre és més planer. I plaent.

El nucli del poble el formen cinc únics immobles: l’església, la rectoria, l’Ajuntament i dues cases particulars. Tots amb parets de pedra que confereixen al conjunt una aparença de poble de postal. També hi ha un cementiri minúscul i una font de la qual no deixa de rajar aigua. Per recórrer-ho tot plegat es triguen dos minuts a peu. No hi ha escola, ni dispensari mèdic, ni per descomptat cap botiga. La cobertura de telèfon falla en algunes zones i el camió de les escombraries només passa una vegada cada dues setmanes. És Gisclareny, al Berguedà, el poble amb menys habitants de Catalunya. Hi ha empadronades 26 persones, però durant l’any n’hi viuen menys, una quinzena. Amb tot, allà és on l’Óscar Pérez Gutiérrez i la Gemma Baños Dieste es van traslladar a viure a l’abril amb el seu fill Kai, d’un any. Ells no ho van fer pel coronavirus, sinó per convicció, asseguren.