Maria Verger va ser estigmatitzada per ser lliure i roja. Teresa Pàmies, Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana i Teresa Juvé van sobreviure a l’exili fent de dones de fer feines. A Dolors Orriols no li van deixar tenir carnet de periodista perquè, segons el règim, havia de tenir cura del fill i del marit. A Assumpció Soler li van fer la vida impossible per ser mare soltera. Joana Raspall va ser expulsada del cos de bibliotecàries. Elvira Augusta Lewi va desaparèixer.

Una de les obligacions (ho diem així perquè figura al contracte programa que assumeix la directora o el director de torn) del TNC és la recuperació de la dramatúrgia catalana històrica. A instàncies de l'escriptor Julià Guillamon, aquesta temporada s’ha posat la mirada sobre la també escriptora, periodista, dramaturga i activista Rosa Maria Arquimbau (1909-1992), considerada una referència com a "dona de lletres" i una de les sis millors novel·listes catalanes dels anys 30 del segle passat juntament amb Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana i Anna Murià.

Rosa Maria Arquimbau (Barcelona, 1909-1992) va ser una de les veus feministes més rellevants de mitjans del segle XX a Catalunya, però pràcticament tota la seva obra teatral va quedar enterrada en l'oblit. El seu espectacle més destacat, Marie, la roja, va estrenar-se el 1938 a Barcelona, tot i que en aquells moments "el president Lluís Companys va demanar als catalans que no anessin al teatre, que atenguessin la Guerra Civil", recorda el documentalista Bernat Reher. Gairebé tres dècades després de la seva mort, la figura d'Arquimbau ha viscut els últims anys un retorn a les llibreries, amb volums com el Teatre reunit (Arola, 2020) i el recull d'articles periodístics Film & Soda (Comanegra, 2022). Ara, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) vol contribuir-hi tornant-la a col·locar a dalt de l'escenari amb la producció de Marie, la roja, que s'estrena aquest dijous i serà a la Sala Petita fins al 6 d'abril.

“Afortunadament ja tenim la República. La República que ve a escombrar i netejar Catalunya i a deixar-la neta com una patena”: quina pena, llegir aquestes coses amb perspectiva històrica. Però quin privilegi, també, poder llegir articles d’actualitat dels anys trenta. Això és el que ens permet aquest recull de la faceta més periodística de l’escriptora Rosa Maria Arquimbau, editat per Julià Guillamon, que ha ordenat i classificat una selecció d’articles de diferents diaris per donar-los context i acabar de posar en circulació l’obra d’aquesta escriptora rescatada no fa ni deu anys per ell mateix. El llibre està prologat per Irene Pujadas, que expressa el desconcert que li ha suposat la lectura d’alguns dels articles al costat de l’entusiasme que li han provocat d’altres. I és que no és evident que el feminisme dels anys trenta es pugui explicar amb les premisses del feminisme actual. Sigui com sigui, la llengua esmolada, la ironia i la frescor dels articles són ja un motiu per llegir-los: és molt divertit veure com carregava contra les feministes “oficials” com Carme Karr o contra les senyores de classe alta amb creu al pit, que es preocupaven més de quedar bé amb l’Església o amb el poder que no pas que les dones obreres tinguessin accés a la cultura. Arquimbau no tenia pèls a la llengua, anava per lliure i no es devia a cap escola o capelleta: això acostuma a pagar-se car.

"És un ésser fantàstic i totpoderós, temut i cobejat, omniscient i vertiginós, enlluernador i misteriós". Així descrivia Irene Polo com era un periodista al diari L'Opinió l'any 1933. Gràcies a ella i a altres companyes de professió, l'ofici d'explicar "els fets brillants i els espantosos" va ser, durant gairebé una dècada –entre finals dels anys 20 i el desenllaç de la Guerra Civil– també cosa de dones.

És un fet que, des de fa aproximadament una dècada, l'interès del mercat anglosaxó per la literatura catalana ha anat creixent. Entre els llibres destacats que es poden llegir en anglès des de fa poc hi ha Incerta glòria, de Joan Sales; Vida privada, de Josep Maria de Sagarra; Solitud, de Víctor Català, i El quadern gris, de Josep Pla. Fins ara, i tret de l'acord de Barcino amb Tamesis per publicar clàssics medievals en anglès, gràcies al qual s'ha traduït Llull, March, Muntaner i Eiximenis, no hi havia cap segell dedicat a la traducció de literatura catalana. Fum d'Estampa, que acaba de publicar els seus primers títols, és un projecte pioner i ambiciós, capitanejat per Doug Suttle, professor i traductor britànic.